Qualque cosa resta encara
dels estius tan enyorats,
qualque cosa que es renova
amb dolcesa sempre igual.
La claror dematinera
que és daurada, com abans,
fa reviure l'alegria
infantil dels primers anys.
Si en veig de coses que foren
i que semblen retornar!
A les mortes rebesàvies
els besnets van retirant.
Oh, els vellets! -els pintaria-
prou deixaren qui els semblàs!
Hi ha garbes per les eres,
oronelles pels teulats,
alegries a les noces
i plor viu als soterrars.
I en la cursa de la vida
que s'esmuny en santa pau,
qui diria la bonesa
del sol, de l'aire, del pa?
Maria Antònia Salvà. Lluneta del pagès. 1952
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retornar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retornar. Mostrar tots els missatges
27 de desembre 2013
No tot fa mudança
26 de gener 2013
Siena a l'hivern
Siena a l'hivern em fa retornar sempre
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.
Tots els vents invoco,la pau del glaç als murs. Siena a l'hivern
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
Etiquetes de comentaris:
gel,
hivern,
invocar,
llambordes,
Lleó i Bertran [Mireia 1960-],
poesia hivernal,
retornar,
Siena,
vent
04 d’abril 2011
Terra en el cel
No esperis massa de mi.
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
30 de juny 2010
Kithou
Corria com folla, dansava molt bé
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.
dedicat a Christine Marc
Pau Riba. Cançons i poemes. 1968
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.
dedicat a Christine Marc
Pau Riba. Cançons i poemes. 1968
Etiquetes de comentaris:
actituds,
braços,
caminar,
cantar,
córrer,
dansar,
dormir,
estiu,
felicitat,
fer brogit,
mirar,
nit d'estiu,
persones,
peus,
retornar,
Riba [Pau 1948-2022],
riure,
somnis,
tocar,
veus
24 de setembre 2009
Hora tardoral
Retorna l'escampall de fulles seques;
els dies, tèbiament vestits,
palpen raïms i desgranen magranes.
Hi ha un roig als ulls i un suc madur a la veu,
una feixina de brocs i d'estius.
Temps que te'n vas i tornes desvestit
fent escandall de brossa i fullaraca,
ens veus passar de pressa, i tu somrius
en la mort que no és mort sinó viratge.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
els dies, tèbiament vestits,
palpen raïms i desgranen magranes.
Hi ha un roig als ulls i un suc madur a la veu,
una feixina de brocs i d'estius.
Temps que te'n vas i tornes desvestit
fent escandall de brossa i fullaraca,
ens veus passar de pressa, i tu somrius
en la mort que no és mort sinó viratge.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)