Una boca voladora,
en un cel enteranyinat
parla, riu i a vegades...
fa petons apassionats.
Montse Ginesta. Poemes dibuixats, 2014
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris riure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris riure. Mostrar tots els missatges
21 d’abril 2019
La boca
Etiquetes de comentaris:
boques,
cal·ligrames,
cel,
Ginesta [Montse 1952-],
parlar,
passió,
petons,
poemes dibuixats,
poesia breu,
poesia infantil,
poesia visual,
riure,
volar
08 de març 2019
El jardí de Nausica
Homenatge a Marià Villangómez
El mot damunt del mot s'empelta i riu.
Cap paraula no es mor que no en floreixi
una altra al seu costat, de terra i d'or.
Suau com préssec, aspra d'aranyons,
bessons d'ametlla, cireres enceses...
Passejo entre els versos, mot a mot,
flairo l'aroma alhora tendra i seca.
Les mans allargo a la pomera en flor
i en fruita saborosa del poema
i en volen, cel amunt, ocells innúmers.
«Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten»
Maria Àngels Anglada. dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
El mot damunt del mot s'empelta i riu.
Cap paraula no es mor que no en floreixi
una altra al seu costat, de terra i d'or.
Suau com préssec, aspra d'aranyons,
bessons d'ametlla, cireres enceses...
Passejo entre els versos, mot a mot,
flairo l'aroma alhora tendra i seca.
Les mans allargo a la pomera en flor
i en fruita saborosa del poema
i en volen, cel amunt, ocells innúmers.
«Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten»
Maria Àngels Anglada. dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
Edició: Núria Feliu
Etiquetes de comentaris:
afrontar,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
aranyons,
aromes,
cireres,
fruita,
jardins,
mar,
mots,
ocells,
passejar,
pomeres,
préssecs,
riure,
suavitat,
tendresa,
Villangómez Llobet [Marià 1913-2002]
27 de gener 2019
Tu saps per què?
Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018 Il.: Julio Antonio Blasco |
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
actituds,
Blasco [Julio 1971-],
caminar,
colors,
cosquerelles,
Girbés [Fina 1957-],
pallasso,
persones,
pessigolles,
poesia infantil,
poesia visual,
preguntes,
riure,
saber
08 de desembre 2018
Ser dona
L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.
Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.
El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.
Núria Pradas
Tr.: Teresa Costa-Gramuntuna dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.
Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.
El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.
Núria Pradas
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Etiquetes de comentaris:
consciència,
dones,
feliç,
fer,
humanitat,
instants,
llavis,
néixer,
persones,
poesia espiritual femenina,
Pradas [Núria],
regals,
riure,
somriure,
tenacitat,
ulls,
ventre
02 de novembre 2018
Bella Lluna fa l'ullet
Bella Lluna em vetlla el son
quan tinc ganes de dormir;
m'acompanya amb la claror,
em fa llum prop del coixí.
Quan acabo de sopar
i el pijama m'he posat,
sempre guaito pel balcó
si la Lluna ja ha arribat.
Me la miro somrient
esperant que es fixi en mi,
s'il·lumini complaguda
i anunciï: soc aquí!
És llavors que sens temor
a dormir me'n puc anar;
un petó de bona nit,
a somniar i a descansar!
Però si els somnis em fan por
i cridant m'he desvetllat...
Bella Lluna em fa l'ullet
i tot queda il·luminat.
Junt amb ella mils d'estels
allà dalt al firmament
s'enriolen, s'enriallen
i el meu món sembla d'argent!
Fina Anglès,
Plouen poemes!. 2017
Il.: Morad Abselam
quan tinc ganes de dormir;
m'acompanya amb la claror,
em fa llum prop del coixí.
Quan acabo de sopar
i el pijama m'he posat,
sempre guaito pel balcó
si la Lluna ja ha arribat.
Me la miro somrient
esperant que es fixi en mi,
s'il·lumini complaguda
i anunciï: soc aquí!
És llavors que sens temor
a dormir me'n puc anar;
un petó de bona nit,
a somniar i a descansar!
Però si els somnis em fan por
i cridant m'he desvetllat...
Bella Lluna em fa l'ullet
i tot queda il·luminat.
Junt amb ella mils d'estels
allà dalt al firmament
s'enriolen, s'enriallen
i el meu món sembla d'argent!
Fina Anglès,
Plouen poemes!. 2017
Il.: Morad Abselam
Etiquetes de comentaris:
Abselam [Morad],
Anglès Soronellas [Fina 1956-],
argent,
bellesa,
dormir,
estels,
fer l'ullet,
il·luminar,
llum,
lluna,
petons,
riure,
somnis,
somriure
27 d’octubre 2018
Els ulls
Els ulls són com dos boles
que es mouen molt lentament
les pestanyes van mullant-los
per a evitar fregament.
N'hi ha de molts tons i colors
perquè els pugues mirar:
negres, verds, marrons i blaus,
però no els has de tocar.
Amb els ulls, tu pots sentir,
viure, riure, enamorar.
També pots dir t'estime i fins
i tot pots plorar.
M'agrada observar quan mires
amb eixe somriure clar
quan el silenci m'acaça
i només tinc el teu mirar,
quan els teus ulls, engolint-me,
em diuen, mirada absent,
tot això que poden dir-me,
silencis, entre la gent.
Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran
que es mouen molt lentament
les pestanyes van mullant-los
per a evitar fregament.
N'hi ha de molts tons i colors
perquè els pugues mirar:
negres, verds, marrons i blaus,
però no els has de tocar.
Amb els ulls, tu pots sentir,
viure, riure, enamorar.
També pots dir t'estime i fins
i tot pots plorar.
M'agrada observar quan mires
amb eixe somriure clar
quan el silenci m'acaça
i només tinc el teu mirar,
quan els teus ulls, engolint-me,
em diuen, mirada absent,
tot això que poden dir-me,
silencis, entre la gent.
Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran
Etiquetes de comentaris:
boles,
colors,
Duran [Cristina],
enamorar,
estimar,
fregaments,
Garcia [Miquel Juan 1960-],
mirar,
observar,
pestanyes,
plorar,
riure,
sentir,
silencis,
somriure,
tons,
ulls,
viure
30 de juny 2018
68 | Amat i amic
Creure és voler creure.
JOSEP PLA
Si creure és voler creure que existeix més enllà
una vida més alta sense ahir ni demà,
¿per què m'és tan difícil decidir-me a acceptar
que des de l'altra vora tu m'allargues la mà?
Espero, espero encara, desesperadament,
que tu ―quina part teva: el gest, els ulls, la ment?―
des d'algun lloc que ignoro ―el cel, la nit, el vent?―
continues amant-me, continues vivent.
Vull creure ―però costa!― que el teu cos, immortal,
s'ha integrat en el cosmos, en el món vegetal,
en la pluja de vidre, en el tramuntanal.
Oh, poder descobrir-te en la gran quietud
de l'arbreda adormida, de l'herbei de vellut,
i en el riure tendríssim de l'infant que ens has dut!
Carme Guasch. Poesia completa, 2005
JOSEP PLA
Si creure és voler creure que existeix més enllà
una vida més alta sense ahir ni demà,
¿per què m'és tan difícil decidir-me a acceptar
que des de l'altra vora tu m'allargues la mà?
Espero, espero encara, desesperadament,
que tu ―quina part teva: el gest, els ulls, la ment?―
des d'algun lloc que ignoro ―el cel, la nit, el vent?―
continues amant-me, continues vivent.
Vull creure ―però costa!― que el teu cos, immortal,
s'ha integrat en el cosmos, en el món vegetal,
en la pluja de vidre, en el tramuntanal.
Oh, poder descobrir-te en la gran quietud
de l'arbreda adormida, de l'herbei de vellut,
i en el riure tendríssim de l'infant que ens has dut!
Carme Guasch. Poesia completa, 2005
Etiquetes de comentaris:
acceptar,
arbreda,
cel,
creure,
esperar,
gestos,
Guasch [Carme 1928-1998],
infants,
mans,
ment,
nit,
Pla [Josep 1897-1981],
quietud,
riure,
tendresa,
tramuntanal,
ulls,
vent,
vida,
voler
23 de juny 2018
Sant Joan
NIT
La bella balla sola pels camins
per a les estrelles i la salvatgina.
Amb les mans penjades al cel,
deixa que el vent la visiti.
El seu riure es barreja amb el cant d'ocells de nit al·lucinats.
Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017
Tr.: Albert Mestres
La bella balla sola pels camins
per a les estrelles i la salvatgina.
Amb les mans penjades al cel,
deixa que el vent la visiti.
El seu riure es barreja amb el cant d'ocells de nit al·lucinats.
Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017
Tr.: Albert Mestres
Etiquetes de comentaris:
al·lucinar,
ballar,
bellesa,
camins,
cants,
cel,
estrelles,
Lassaque [Aurélia 1983-],
mans,
Nit de Sant Joan,
ocells,
riure,
salvatgina,
vent
04 de març 2018
Abecedari escolar
Alumnes, Biblioteca, Ciències, Dibuix, Escola,
Fantasia, Gol!, Història, Il·lusió, Joc, Katiuska,
Llibre, Mestre, Números, Opinió, Pissarra,
Qualificacions, Riure, Saber, Tolerància,
Univers, Valors, Walkman, Xifra, Y grega, Zero!
Carles Cano. Poemes sense diminutius, 2007
Il.: Paco Giménez
Fantasia, Gol!, Història, Il·lusió, Joc, Katiuska,
Llibre, Mestre, Números, Opinió, Pissarra,
Qualificacions, Riure, Saber, Tolerància,
Univers, Valors, Walkman, Xifra, Y grega, Zero!
Carles Cano. Poemes sense diminutius, 2007
Il.: Paco Giménez
Etiquetes de comentaris:
abecedaris,
alumnat,
biblioteques,
Cano [Carles 1957-],
ciència,
dibuixos,
Giménez [Paco 1954-],
història,
il·lusions,
llibres,
números,
opinions,
riure,
saber,
tolerància,
univers,
valors,
viure
15 de febrer 2018
I que te'n recordes
I que te'n recordes
vell amic Guillem d'Efak
invent i simulacre?
Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?
Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impusar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?
Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?
Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.
Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016
vell amic Guillem d'Efak
invent i simulacre?
Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?
Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impusar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?
Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?
Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.
Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016
Pròleg de Bernat Nadal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
ànimes,
branques,
calendaris,
cor,
Efak [Guillem d' 1929-1995],
frontisses,
invents,
neu,
ocells,
persones,
riure,
simulacres
29 de desembre 2017
Perquè fa bon dia
Ara tot somriu:
la flor i l'ombradiu.
Gatets, vora el riu,
tenen el Sol per companyia.
A jugar veniu,
perquè fa bon dia!
Pilota i cavall,
barret i plomall,
saltarem avall,
prou cantarem, si gent venia.
Quin riure i quin ball
perquè fa bon dia!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants, 1998
Il.: Teresa Martí
la flor i l'ombradiu.
Gatets, vora el riu,
tenen el Sol per companyia.
A jugar veniu,
perquè fa bon dia!
Pilota i cavall,
barret i plomall,
saltarem avall,
prou cantarem, si gent venia.
Quin riure i quin ball
perquè fa bon dia!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants, 1998
Il.: Teresa Martí
Etiquetes de comentaris:
ballar,
bon dia,
cantar,
companyia,
jugar,
Manent [Marià 1898-1988],
Martí [Teresa],
poesia infantil anglesa,
riure,
saltar,
sol,
somriure
07 d’octubre 2017
Talismans
The world that I regard is my self.
T. Browne
Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i
quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
que potser es conserva en alguna memòria que
ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
no podem prescindir quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que
en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
poguera dir-se.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
T. Browne
Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i
quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
que potser es conserva en alguna memòria que
ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
no podem prescindir quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que
en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
poguera dir-se.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
Etiquetes de comentaris:
amor,
art,
bellesa,
filosofia,
geometria,
instants,
joventut,
lleialtat,
meditacions,
mirada,
perfecció,
poesia llarga,
records,
riure,
saviesa,
sentits,
Sòria [Enric 1958-],
tendresa,
ulls,
viatges
19 d’agost 2017
Home endins
Si plore hui, Senyor, si plore encara,
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.
Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...
(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)
Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...
Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.
Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.
Jaume Bru i Vidal. Ala encesa. 1950
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.
Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...
(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)
Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...
Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.
Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.
Jaume Bru i Vidal. Ala encesa. 1950
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
Bru i Vidal [Jaume 1921-2000],
conèixer,
cors,
dols,
impotència,
llàgrimes,
orbs,
persones,
plorar,
riure,
sentiments,
serenitat,
temps,
ulls
22 de febrer 2017
Amics
Soc un tipus de persona tranquil·la, reservada, però tot i així, tinc els meus amics.
Com pot ésser un cambrer de l'estació o algú que treballa al
mercat,
O algú amb qui de vegades he creuat un mot.
Hi ha també aquells les vides dels quals han estat més a prop meu;
No els veig cada dia, però en algun lloc he guardat el riure o la
pressió de les seves mans
i, de vegades tornen a la meva ment.
De tant en tant també conservo una paraula. Per exemple, quan era jove tenia
un amic més gran que jo,
I anys més tard el meu camí em conduí a la seva porta i vaig dir el seu nom;
"Estimat P..." vaig sentir-li dir, i he guardat aquestes paraules.
No es necessita molt per tenir amics;
Alguns cops, quan visito un poble de la costa, hi ha gent que
se'n riuen quan em veuen passar caminant.
Pensen, aquí va aquest escriptor de versos que ha escrit sobre Klaas i Keimpe
I sobre el vell Oetske, sobre caçadors i pescadors;
I senten amistat cap a mi.
I ara, també, mentre jo només estic fent algunes observacions ximples,
És possible que hi hagi persones que les duc amb mi, ja que elles senten la vida,
No creada com una imatge, sinó com quan les ànimes es lliuren.
1935
(poema traduït de la versió anglesa per a aquest blog)
Obe Postma. What the poet must know : an anthology. 2004
Com pot ésser un cambrer de l'estació o algú que treballa al
mercat,
O algú amb qui de vegades he creuat un mot.
Hi ha també aquells les vides dels quals han estat més a prop meu;
No els veig cada dia, però en algun lloc he guardat el riure o la
pressió de les seves mans
i, de vegades tornen a la meva ment.
De tant en tant també conservo una paraula. Per exemple, quan era jove tenia
un amic més gran que jo,
I anys més tard el meu camí em conduí a la seva porta i vaig dir el seu nom;
"Estimat P..." vaig sentir-li dir, i he guardat aquestes paraules.
No es necessita molt per tenir amics;
Alguns cops, quan visito un poble de la costa, hi ha gent que
se'n riuen quan em veuen passar caminant.
Pensen, aquí va aquest escriptor de versos que ha escrit sobre Klaas i Keimpe
I sobre el vell Oetske, sobre caçadors i pescadors;
I senten amistat cap a mi.
I ara, també, mentre jo només estic fent algunes observacions ximples,
És possible que hi hagi persones que les duc amb mi, ja que elles senten la vida,
No creada com una imatge, sinó com quan les ànimes es lliuren.
1935
(poema traduït de la versió anglesa per a aquest blog)
Obe Postma. What the poet must know : an anthology. 2004
Translation: Anthony Paul.
Selection and introduction: Jabik Veenbaas.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
ànimes,
caminar,
escriptors,
escriure,
imatges,
lliurar-se,
mans,
observacions,
pensar,
persones,
poesia de l'amistat,
poesia sublim,
Postma [Obe],
reserva,
riure,
sentiments,
sentir,
tranquil·litat
25 de gener 2017
Bon dia, memòria
Bon dia, memòria,
porta'ns altra vegada
el record que, de cop,
ens torna un món sencer,
porta'ns el temps que ens torna
altres vides i altres
goigs i remordiments
i un poquet de certesa
que no som sols ni absurds,
que ens movem
en aigües de sentit,
vides afins,
vides dispars unides
en un breu clapoteig
dins la mirada líquida
de Déu.
Bon dia, memòria.
Ric per vides de pocs,
ploro per ulls de molts,
parlo per boca de tots.
Ja no parlo per mi.
Narcís Comadira. Usdefruit. 1995
El dibuix de la coberta és de Narcís Comadira,
a partir d'una peça d'argenteria atribuïda a
Georg Jensen.
porta'ns altra vegada
el record que, de cop,
ens torna un món sencer,
porta'ns el temps que ens torna
altres vides i altres
goigs i remordiments
i un poquet de certesa
que no som sols ni absurds,
que ens movem
en aigües de sentit,
vides afins,
vides dispars unides
en un breu clapoteig
dins la mirada líquida
de Déu.
Bon dia, memòria.
Ric per vides de pocs,
ploro per ulls de molts,
parlo per boca de tots.
Ja no parlo per mi.
Narcís Comadira. Usdefruit. 1995
El dibuix de la coberta és de Narcís Comadira,
a partir d'una peça d'argenteria atribuïda a
Georg Jensen.
Etiquetes de comentaris:
aigües,
certesa,
Comadira [Narcís 1942-],
Déu,
goigs,
memòria,
parlar,
plorar,
poesia de la memòria,
riure,
sentit,
temps,
usdefruit,
vida
07 de desembre 2016
Tu al meu jardí
Quan has entrat, avui, al meu jardí,
quin baticor la passionera!
Quina alegria el llessamí!
Les roses de vellut de la panera
no se'n sabien avenir.
Han refilat tots els ocells
i t'han sortit a rebre les hortènsies,
t'han fet fogueres els clavells,
i la palmera reverències.
Jo t'esperava vora l'estanyol,
cor-encisat de veure't viure.
Tu em preguntaves: De qui portes dol?
-De tu.
-De mi?
I hem esclafit a riure.
Flautes al vent, 1949
quin baticor la passionera!
Quina alegria el llessamí!
Les roses de vellut de la panera
no se'n sabien avenir.
Han refilat tots els ocells
i t'han sortit a rebre les hortènsies,
t'han fet fogueres els clavells,
i la palmera reverències.
Jo t'esperava vora l'estanyol,
cor-encisat de veure't viure.
Tu em preguntaves: De qui portes dol?
-De tu.
-De mi?
I hem esclafit a riure.
Flautes al vent, 1949
Josep Estadella, dins,
Tres poetes simbolistes. 1986
Tres poetes simbolistes. 1986
Etiquetes de comentaris:
alegria,
Borrell [Josep 1954-],
clavells,
Estadella i Arnó [Josep 1880-1951],
hortènsies,
jardins,
ocells,
riure,
roses,
Sistac [Dolors 1922-]
30 de novembre 2016
Vindrà un dia
Vindrà un dia en què
la veu ja no tindrà aquell to
de tristesa i recança
ni les paraules que direm:
abans nosaltres no sempre oi
cap on quan sinó
vindrà un dia en què
riurem dels dies
que tenim per davant
plens del brogit
alegre de la ciutat
que direm
les coses pel seu nom
i que canviaran
Miriam Van hee, dins,
14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998la veu ja no tindrà aquell to
de tristesa i recança
ni les paraules que direm:
abans nosaltres no sempre oi
cap on quan sinó
vindrà un dia en què
riurem dels dies
que tenim per davant
plens del brogit
alegre de la ciutat
que direm
les coses pel seu nom
i que canviaran
Miriam Van hee, dins,
Traducció: Ferran Bach
Director del Festival: Àlex Susanna
Dibuix de portada: Ràfols Casamada
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
brogit,
canvis,
ciutats,
dies,
Festival Internacional de Poesia de Barcelona,
persones,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009],
riure,
Van hee [Miriam],
veus
28 de setembre 2016
Ni jo ni aquest deler de fer
On eres tu quan vaig crear la Terra?
Targum de Job
JOB, 38.2
Ni jo ni aquest deler de fer
que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.
Res d'això no existia
quan vas crear la Terra.
Ets anterior al temps
i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010
Targum de Job
JOB, 38.2
Ni jo ni aquest deler de fer
que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.
Res d'això no existia
quan vas crear la Terra.
Ets anterior al temps
i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010
Etiquetes de comentaris:
actituds,
creació,
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
engendrar,
fer,
instants,
mans,
néixer,
planeta terra,
poesia bonica,
poesia d'instants,
poesia silenciosa,
riure,
silenci,
somnis,
temps,
ulls
09 d’agost 2016
Camins
Buscar camins quan el sol
passeja lentament pels dies.
Dibuixar somriures, riures, rialles
i que el pas del temps em sigui
indiferent. Porto, dins, un cor
ple d'esquinçalls, però no hi fa res;
la ment pinta colors i no deixa
que la solitud s'apoderi
de la teva persona.
Mirar amb ulls grossos el dia.
Imma d'Espona. Instants. 2007
Pròleg: Rosa M. Font
Dibuix a la coberta: Ramon M. Carrera
passeja lentament pels dies.
Dibuixar somriures, riures, rialles
i que el pas del temps em sigui
indiferent. Porto, dins, un cor
ple d'esquinçalls, però no hi fa res;
la ment pinta colors i no deixa
que la solitud s'apoderi
de la teva persona.
Mirar amb ulls grossos el dia.
Imma d'Espona. Instants. 2007
Pròleg: Rosa M. Font
Dibuix a la coberta: Ramon M. Carrera
Etiquetes de comentaris:
actituds,
camins,
colors,
dia,
dies,
Espona [Imma d'],
ment,
mirar,
persones,
Premi Poesia "Mn. Narcís Saguer" 2006 Associació Cultural Vallgorguina XXII,
rialles,
riure,
sol,
somriure,
temps,
ulls
04 de juny 2016
Com salten les maragdes
Etiquetes de comentaris:
dones,
escultures,
fills,
fotografies,
Grau Ros [Teresa 1959-],
maragdes,
mares,
Miralles [Carles 1944-2015],
poesia bonica,
poesia breu,
riure,
Santacroce [Antonio],
ventres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)