Metgessa

Dels oficis que conec
aquest és dels més importants
perquè salvar una vida
sempre deu ser d'allò ben gran.

Però no és un ofici fàcil,
encara que necessari,
perquè si estàs molt malalt
pots anar al dispensari.

Has d'estudiar un poquet
i tindre una gran vocació
perquè ser una metgessa
et fa tindre molta raó.

Per això si vols ser metge
has de ser un poc pacient
perquè quan arribe l'hora
pugues dur-te bé amb la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran

Escric

Escric per salvar la línia natural de l'horitzó.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Les obres literàries, la poesia,

Les obres literàries, la poesia, no només
són paraules: a través d'aquestes paraules
es fa una obra d'elaboració de l'experiència,
de construcció del sentit de les accions,
d'articulació d'una visió del món, 
d'afaiçonament de la memòria. 
El pany de realitat que cada autora, 
que cada autor, focalitza, selecciona
per ser dit i salvat de l'oblit...



Vicent Salvador

(Fragment del text llegit al Col·loqui Dones,
Literatura i Mitjans de Comunicació, celebrat
a la URV de Tarragona l'abril de 1995. Aritzeta-Palau 1997: 175-181.)

Dins Poètiques catalanes del segle XX, 2008
Ed.: Jordi Malé i Laura Borràs

NITYA YANG

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Rainer Maria Rilke

Es fa fosc.

Potser m'agrada aquesta sensació,

la vida que comence,

el teatre kabuki,

els caps plens de papallones,

el blau elèctric,

els llums intermitents dels gratacels,

la pluja negra.

La ciutat em pot salvar.

Faré veure que no importa,

que no enyore el teu cor pervers,

que no tinc por de la victòria.

Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe, 2008

Assentiré de grat

Assentiré de grat, car sols se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar

la llum parada, l'ordre clar

dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,

la nostra llengua, el lent esguard

damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç

de burles i rialles d'albardans,

hem dit els mots que són la sang

d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal

de la barca, de l'home, del seu pas.

L'estrany drapaire omplia el sac

de retalls de records i se'n va,

sota la fosca pluja, torb enllà,

pels llargs camins que s'esborren a mar.

Salvador Espriu

Llibre de sinera ; Per al llibre de salms d'aquests vells cecs ; Setmana Santa, 2006

Mediterrània

                  Mare nostrum

Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.

Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...

Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!

Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.

Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!

Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.

Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...

I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.

Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,

com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"

En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!



Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999

A cura de Maria Antònia Perelló Femenia

El Serrallo

A l'Ariel, que de l'Argentina

em va dur Borges, Charly García, el tango,

el mate i altres devocions.

Caminem damunt les columnes vertebrals

del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,

les barques. Les ones han fet saltar la pintura

i el nom retolat en negre. Un pescador recorda

una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons

l'espina. Quan el sol entra dins els turons

per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata

de xarol o un ham en la negror, només es veuen

els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,

malgrat la distància que separa les nostres terres,

que això que acabem de presenciar, alhora tan complex

i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes

algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més

uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra

no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.

Guillem Troté Daroca, Les llars, dins,

Alçar la veu, 2003

Inventari d'alba

                       A Joan Vinyoli


El cine en blanc i negre que ja he vist
La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou

No tenc res més


Ponç Pons. El salobre. 1997

Pròleg: D. Sam Abrams