Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

Agraït per la bellesa

Agraït per la bellesa de tanta lluminosa vida,
m'entreg fascinat al goig d'aquests verds esquitxats
pel groc dels lletsons, les vinagrelles, l'argelaga,
el fonoll, la canyaferla, el blanc de les caramuixes,
les margarides, el morat de l'enclova, el lila dels cards,
el vermell de les roselles... que fan del camp
menorquí un quadre impressionant que fascina,
encanta i enamora els sentits.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Aprendre a mirar

Aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la llum que m'empresona
invocant ombres i desvetllant paisatges
la claror als graons
que no duen enlloc més que al desig
i a l'aire que habiten les columnes

Aprendre a mirar
on sóc
sabent
on ets
rere el vol de l'alosa
que no passi el cancell
del clos des d'on escric
omplint la copa
de l'ofrena perduda.

Aprendre a mirar
més enllà dels sentits
la memòria
el traç
l'escriptura
el diafragma obert.

Aprendre a mirar
encerclant el bosc
desbrossant brancam
desdibuixant vials
a recer de les ombres
per aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la ferida del dard
esdevingut poema.



Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Aire de Nadal

He sentit xiular l'aire, el Nadal ja és a prop!
Un nou aire que dringa amb ressons de pessebre...
Despertant, els meus ulls s'han obert tot de cop,
i els sentits, soterrats en un túmul de gebre

han cercat en la nit la claror de l'Infant,
amarat de bell nou amb la llum d'una Estrella.
Un miracle d'Amor embolcalla l'instant,
en què el Déu infinit torna a obrir la parpella

dins un món sense molsa, sense cel estrellat,
ple de rius de neguit i barrancs de quimera,
i on la rosa vermella d'aquell foc s'ha apagat...

Amb l'alè el ventaré, i encendré una foguera
perquè abrandi en la terra el gran do d'estimar,
i amb les ales obertes, jo seré missatgera

com aquells pastorets que llescaven el pa.



Guardonat en el III Concurs de Nadales d'Igualada.


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

Fi de jornada

Cada vespre creues l'oest de Londres
quan veus arribar la llum sense ombres;
la llum verdosa que cala els maons,
la llum que canvia els verds dels arbres.

Tornes de treballar en la gramàtica
en què acostumem a ordenar l'aire;
viatges amb llaunes que ens solen dar
la pau de pensa i la pau del ventre.

Al vespre quan parles topen sentits
com arnes contra els llums de neó;
edificis a mig fer i fanals
tentinegen, les voreres cedeixen

i les fulles no creixen sense aigua
ーdius clavant-te la banderilla a la
llengua per encendre el foc de la nit
que escampa el seu regne sense façana.


Jèssica Pujol Duran, dins,


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes
dels Països Catalans. 2013

Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

termenal del poema

Arrenglerar exorcismes,
evocar,
fer, de la llengua, pàtria.

Retenir els oblits fins
ofegar-los
en un pou de paraules.

Renéixer a la frontera
del sentit,
en terra de ningú.



Isabel M. Ortega Rion. Runa plena. 2004

Volem justícia

 ...
 Quan tothom de la justícia
a mida se'n fa un vestit!
Això la fa menys propícia,
i en perdre traç i perícia
malmet el seu bon sentit!



Fragment.


Joan Brau i Sanchís. Qui amb joia somriu : quart recull de poemes. 1984

Ha florit la primera magnòlia

Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.

Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.

I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.

Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.

Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.



(Segona i última part)

P. 47

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

Revalida paraules i poesia

S'aprèn, l'amor, a través dels sentits.
Remou, sacseja, entendreix.

Encomana somriures dolços
i pensaments generosos.

Reconeix qualsevol bellesa, 
realitat, suavitat espiritual, 
lògica, sensibilitat, ètica,
del temps que vivim 
i del que ha d'arribar.


Revalida paraules i poesia.



Teresa Grau Ros

Som nosaltres

Som nosaltres

que trasbalsem les paraules.

De sobte,

ens semblen buides,

com si sols els sentits

manessin i ja no poguéssim

plasmar cap gest,

sinó en el mateix gest.

Fins que, cansades, les mans

arriben a fer-se estranyes

i ja no ens queden

sinó els ulls.

Com si volguessin engolir

tot el desig del món.

(Fragment)

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995

Talismans

                                 The world that I regard is my self.
                                                                         T.  Browne


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i 
       quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
       ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
       resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada  i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
       d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
       gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
       No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
       meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
       l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
       parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
       permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
       que potser es conserva en alguna memòria que
       ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
       no podem prescindir  quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
       deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris  en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
       enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
       Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
       la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
       Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
       sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
       feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
       reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
       berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
       persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
       la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que   
       en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
       home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
       ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
       poguera dir-se.




Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

Cap música no hi ha com el silenci

Cap música no hi ha com el silenci,
aquest acord perfecte de les veus.
Tot ho sublima i ho concentra, tot,
des del bri d'herba a la més alta estrella,
fonent l'espai i el temps en l'èxtasi més pur
dins un instant profund d'eternitat.
Brollen les aigües d'una deu oculta
cascadejant pendís avall i fent-se
remor suau entre pollancs de pau
en la infinita i verdejant planura.
El vent afina els cinc sentits. El cor
és tots els cors que canten a l'uníson,
esmortuïts el rogallós gripau
i el grill, aquesta corda de violí que es trenca.
Després del pianíssim del capvespre,
just quan la simfonia recomença,
els rossinyols són roses.


Climent Forner. Amb peus lleugers com els dels cérvols, 1993

Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.



Gabriel Ferrater. Vers i prosa, 1988

Ed.: Jordi Cornudella
Ed.: Joan Ferraté

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (2n)

I el Tretze? U i tres, quatre -els punts cardinals,
les quatre ales de les papallones!

L'arquetipus platònic del diví, el dodecàedre
i el centre que s'hi difon.

I els cinc senys, els cinc sentiments de l'habitud?
I aquell sisè sentit? I el cor encalentit per l'Estel!

Oh, el Binari -la dona- (no un i un: un per un),
que, resumint tot l'home, en pot fer una cort d'àngels!

I què direm del vuit, equilibri de forces?
El baptismal regenerament en fonts vuitavades!

(Fragment de la segona part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

BRIAR NECK, 1912

Erms, solcuits i brunyits per la intempèrie,
els espadats rocosos amb grans gorges
descarnades i guerxos replanells
i formacions vegetals suspeses
i codolars al peu del precipici
davallen fins al mar.
                                  Ah el mar! Una àguila
incompatible amb merles i verdums,
una disbauxa de fisonomies
i remors diluint-se en l'arc del cel,
una massa d'anyil centellejant
sota la tamisada llum del sol,
un final de trajecte.
                                Dalt del cingle
un aire franc embriaga els sentits.

Ernest Farrés. Edward Hopper : cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica. 2006

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta,
poeta meu, la cançó dels qui passen i no es deturen, 
dels qui riuen mentre corren i no esguarden mai 
endarrera, dels qui floreixen en una hora de delícia
sense sentit i es marceixen en un moment sense
recança.

No seguis silenciosament, desgranant el rosari de
les teves llàgrimes i dels teus somriures passats...
no et deturis a recollir els pètals caiguts en la nit
darrera, no cerquis les coses que t'eludeixen
volent-ne conèixer l'amagat sentit... deixa allà
on són els buits de la teva vida perquè brolli
la musica de llur pregonesa.

Rabindranath Tagore. Trànsit ; seguit de Present d'enamorat. 1962

Traducció de Maria de Quadras

Cançó de bressol per espavilar una nena

Ull a la corda,

corda, corda.

Esquiva la tralla,

fuet, fuet.

Mira a la dreta,

a l'esquerra,

al davant i al darrera.

Amaga't, salta,

corre, vola.

Aprèn karate,

mecànica, dansa.

No vaigues a competir,

triomfar, triomfar.

Porta, però, el cap alt,

amunt, avall.

No tingues por

de tenir por de pors.

Viu amb els cinc sentits,

i els set, i els vint.

Entrena't a obrir i tancar,

a entrar i sortir.

No dones per costum,

patim, patum.

No acceptes perquè toca,

toca, toca.

Demana per parir

dignitat, potestat.

Que el teu cos

sempre és teu, d'altres

només si vols,

Lo teu cap també és teu,

només teu, només teu.

Malgrat tal panorama,

no et quedes sempre

dintre de la closca,

crosta, crosta.

desembre, 75, Barcelona

Mari Chordà.  --I moltes altres coses. 2006

Dona i jardí

Ja l'herba ha rebentat sota els teus peus
i esclaten amb furor les branques cegues
del teu jardí salvatge. Ortigues i esbarzers
han desplegat el seu callat estrèpit
de flors de vent, borró i violes blanques;
i l'aire de la terra i les aranyes,
l'aire del xuclamel i l'herba santa
i el que bressola aquests teus cabells d'àngel,
confon els meus sentits emmetzinats.

Res no m'apartarà, però, d'aquest teu rostre:
ni de la llum interna de novembre.



Quim Español. Ultralleugers, 1995
Pr.: Salvador Oliva

Contemplació i elogi dels ocells

El moviment, en els ocells, és ràpid i precís. I ara

veieu que, perquè un animal qualsevol pugui moure's

d'una manera perfecta, mesurant les grans i les petites

distàncies, els salts, les voladetes, les grans davallades

i les volades ràpides, li cal tenir en molt bon estat, i

desenrotllat d'una manera finíssima i precisa, el sentit

que mena els moviments, el sentit que mesura i abasta

les distàncies; i aquest sentit és el sentit de la vista.

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1986. 5a ed.