Minúscula

Dona'm l'arc crepuscular i lluitem sense fletxa.

Retorn sense retorn
a la genealogia que ignora
si vencerem o perdrem.

Saps què?

Quan somrius, geniva enfora,
és com si el diví eixamplés la boca.




Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracions: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

Plenitud

Sentim l'amor i el goig amb ànsia encesa
i alcem l'esguard vers albes infinites
ja que la vida, gran cortina estesa,
en ofereix les més preuades fites.

I ens regala el tresor de la tendresa,
objectius grans, també il·lusions petites:
Un bell gresol d'intensa nitidesa
que serà el fruit de les nostres collites.

Retalls de temps, eixams de nits i dies,
somriures, il·lusions i melangies
ompliran cada dia els nostres ulls.

I anirem assolint la plenitud
bevent dels somnis de la joventud,
tot fent camí i vencent els esculls.

I de la vida girarem els fulls.



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg: Jaume Rocosa i Mitjavila

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.

Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Planeta terra

Hi ha un país

cremat de cendres

molt enllà de les estrelles

on continua una guerra experta

davall abandonada

sereníssima, perfectíssima

Aquest meu país

plora gotes de rosada

Abandona tots els folls

menys un, que menarà el canvi

Allí, per damunt del brogit

un país dolç ornat de pau

espera nostra bellesa

Somriures.

Lionel G. Fogarty, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001
Dir.: Gabriel Planella

Aire de Nadal

Els pastorets s'aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.

El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.

De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta
és un somriure obert.

Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.


Tomàs Garcés, dins,

Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana

Tu, la llum als ulls

...
Tu, la llum als ulls i al somrís que es fan
espai entre el cansament; ens mirem
(ja fa anys!) en els núvols, com ho fan
dos que descobreixen 'ens estimem'.



Fragment


Stefano M. Cingolani. Ho veig per la veu. 2019

Alguna cosa

Que no eren tan solament els cossos
allò que jo estimava, hi havia una altra cosa,
almenys en aquells més volguts, alguna cosa
a més de la línia perfecta o el somriure, tan bells.
Sí, certament eren molt bells els cossos
aquells que vaig amar, en tantes nits,
molt més que a mi mateix, molt més que a tot.
Però no eren solament bells i amables els cossos.
Hi havia una altra cosa, tan estimada, en ells.

Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg: Sebastià Alzamora

Homenatge a Primo Levi

Sense crueltat, no hi ha cap festa.
                      Friedrich Nietzsche

No és gens fàcil morir. Matar sí és fàcil.
I més fàcil encara
és obrir en canal un cap i fer-lo pedra,
ombra,
llangardaix,
vòmit.

És qüestió només de tècnica i constància
en l'escrupolós compliment dels principis
sagrats que regeixen
el món d'ençà que el món és món.

¿Quants cadàvers són necessaris
perquè la festa tinga èxit?
¿Quants ulls buits,
quant d'alè saquejat?

La festa fou un èxit, qui ho dubta.
Hi van córrer
oceans inacabables de sang, quilos i quilos
de vísceres, cervells, pulmons i altres delícies
exquisides com ara
somriures i rubors,
desenganys, tendreses.

No és gens fàcil morir. Més difícil
és encara saber que no és gens fàcil
morir i ser ja un mort que cal que siga
un far, un mur, una trinxera.


De: Corrent de fons (1999)


Marc Granell. Poesia completa 1976-2016. 2017

Próleg: Francesc Calafat

Què hi porto, a la motxilla

Un acudit per explicar
Una llibreta amb gairebé tots els deures fets
Una aranya de mentida
Una lupa
L'entrepà d'avui
Mig entrepà que va sobrar d'ahir
Una goma nova, perquè l'altra me la van tirar per la finestra
Un petó dels pares
Cromos
El meu gat (dibuixat)
Un missatge secret
Un tovalló que fa olor de casa
Un cargolet de mar de les vacances
Una pila de somriures



Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí, 2018
Il.: Mercè Galí

Volem justícia

 ...
 Quan tothom de la justícia
a mida se'n fa un vestit!
Això la fa menys propícia,
i en perdre traç i perícia
malmet el seu bon sentit!



Fragment.


Joan Brau i Sanchís. Qui amb joia somriu : quart recull de poemes. 1984

Ja sense pes

a Ottone Rosai
1934


Per un Déu que somriu com un infant,
Tants xerroteigs d'ocells,
Tantes danses als brancs,

Una ànima esdevé ja sense pes,
Tenen els prats tanta tendresa,
Reviu tant de pudor a la mirada,

Les mans restant com fulles
S'aturen dins de l'aire...

Qui tem encara, qui jutja?




Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1989
Traducció de Lluís Calderer

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001

Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

Jardí blau

Van repintant les plantes del jardí
els teus ulls blaus i l'aigua cristal·lina
amb el pinzell del cor, ple d'un florir
vingut del cel ーblavor que ens il·lumina.

El lliri blau és com una campana
i el seu dit groc oneja fet batall
mirant el cel. I la claror llunyana,
pluja de llum, és un blavís mirall.

Totes les flors que pel jardí blavegen,
nades un maig de primavera inflat,
amb perfums blaus el verd intens oregen,
i omplen el cor d'un gran somriure alat.

Els teus ulls blaus, que pinten el jardí
ーtalment, del cel, dues brillants estrellesー,
porten la llum a l'ombra del destí
i són esclat d'il·lusions novelles.

I si era gris el son de l'abandó....
Ara em duu el goig un somni de blavor!


p. 50


Marina Grau i Augé. Veus del meu jo. 1994
Pr.: Josep Colet i Giralt

POEMA

Tu... Aquella persona!
Et veig...
amb la mirada perduda
buscant algú
no sé qui
tens por, t'ho veig als ulls
tremoles...
no sé què fer
si apartar-me
o ajudar-te
penso...
si no ho faig jo qui ho farà?
I em responc
...ningú...
em quedo en blanc
i el món es torna diferent
tu em mires
i amb un somriure il·luminat
te'n vas...!


De Dret al desenvolupament


Carla Alcañiz, dins,

Un vaixell ple de poemes = Un barco lleno de poemas = Un barco cheo de poemas = olerkiz beteriko itsasontzia. 2008

Ed.: Gisa Mohr, Esther Puig

Revalida paraules i poesia

S'aprèn, l'amor, a través dels sentits.
Remou, sacseja, entendreix.

Encomana somriures dolços
i pensaments generosos.

Reconeix qualsevol bellesa, 
realitat, suavitat espiritual, 
lògica, sensibilitat, ètica,
del temps que vivim 
i del que ha d'arribar.


Revalida paraules i poesia.



Teresa Grau Ros

La fadeta bona

                               (A Finiu, fornera de parla clara)



La fadeta bona
avui ha preparat
unes farinetes
del que havia segat:
les mans de mantega,
cabells d'ou filat
i al rostre un somriure
color amelat.



Versos al sol. 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il.: Matilde Portalés

Tant de bo

Mira com pinta el sol les galtes

i s'esmuny entre les persianes

de la casa on dormen els moments.

  Sent la pressa de la calma

al llindar de la finestra

des d'on et mira el pas del temps.

  Mulla amb una gota d'aigua

de la font més encantada

el desert que se't fa immens.

  Deixa que et vegi la cara

i eixuga't amb la meva màniga

la llàgrima que et tapa el cel.

  Tira aquesta moneda a l'aire

i aposta fort que sigui cara,

que avui pot no sortir creu.

  Tria casella de somriure

al gran joc d'aquesta vida

cada cop que surti un tres.

  Digues que sí, que tu hi puges,

que no tens por de l'aventura

i potser aquest és el teu tren.

  Només veuràs ballar les dunes,

de bracet la foscor i la lluna,

si amb el cap alt mires el cel.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Tres tannkas

Diré «¿M'estimes?»
i esperaré el silenci
on, com solies,
sota el sospir, fulguren
milers d'adverbis dolços.


Quan tu somreies,
l'ombra es partia, pura
com una fruita;
vol de claror als teus llavis,
quanta dolçor per l'aire!


Digues, silenci,
per què mon cor s'enjoia,
si tu, maldestre,
arbores en mos somnis
el glavi del teu riure.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Piscina

Regirant uns calaixos del despatx del meu pare,
m'he trobat una foto insòlita i xocant,
una foto en què em tiro a la piscina
de Corbera de cap una tarda molt clara

i càlida d'agost. Protegida la cara,
doblegats els genolls, els pulmons emplenant
les costelles amb aire, dono un pas endavant
quan el monitor sento que em mira i crida: ーAra!ー.

Empesa per l'impuls, volo per un instant...
I un cop de puny glaçat em fueteja el ventre
i se m'escapa un crit i un raig boig d'aigua m'entra
i m'inunda la gola i m'estic ofegant...

I moc braços i peus com per instint, diria,
                             amunt,
i nedo cap amunt.
                              El monitor
ve: ーEi, que t'has fet mal?ー I jo responc: ーNo, no...ー,
tossint i amb els ulls xops. A partir d'aquell dia,

ho vaig anar aprenent amb intent rere intent:
a tirar-me de cap i a no impactar amb el ventre.
Somric. Guardo la foto. Surto del despatx, mentre
crec que aprendre a escriure no és tan diferent...



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu. 2008

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella