Ara és l'hora

Ara és l'hora
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.



Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997

Mil colors i una música

                        A Esther Boix

A la fageda
els colors es barregen,
quan cau la tarda.
Els teus pinzells recullen,
amb polsim d'or, la gràcia.

En la nit closa,
els faigs són alts i rectes
com el teu somni.
Un llapis fi dibuixa
el vol d'una libèl·lula.

Silenci d'ombra.
Al canyissar, una fresca
remor de sèquia.
Les teves mans escampen
mil colors i una música.

I no s'atura
el temps de l'alegria:
l'obra creada
contra la mort -que arriba
amb ales de corb, lentes.



Jordi Pàmias. El do de la paraula, obra poètica IV. 2010

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i d'estimar, i el nom
més útil i senzill de cada cosa.




Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000
Pr.: Maria Aurèlia Capmany

Els estanys

Els estanys dels parcs, que barregen el blau del cel,
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...

Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,
escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...

Els vermells i els blancs de les barques
que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...

(Del cel estant,
el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)




Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008

Els jacints

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.



Salvador Espriu. Les hores; Ed. 62, 1952, dins, 
Salvador Espriu : algunes cartes i estudis sobre la seva obra, 1995