Poca cosa

Poca cosa, res que allunyi
la temença de perdre l'espai
és concedit a l'ànima errant

Però potser, més lleugera,
incerta mentre va durant,
és ella la que canta
amb la veu més pura
les distàncies de la terra

———————————

Peu de chose, rien qui chasse
l'effroi de perdre l'espace
est laissé à l'âme errante

Mais peut-être, plus légère,
incertaine qu'elle dure,
est-elle celle qui chante
avec la voix la plus pure
les distances de la terre

Philippe Jaccottet, dins,

Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 56-57

Traducció: Jaume Piñol

Globus

            A Fina R. Palau

S'infla amb l'aire de la joventut
el globus de la vida,
s'enlaira amb els ideals
mirant paisatges d'utopia
prop dels núvols
seguint el vent.

Quan arriben les tempestes,
cal estabilitzar el rumb,
deixar anar el llast,
quedar-se amb l'essència de les coses
buscar una clariana d'esperança
abans d'arribar a terra.

––––––––––––––––––––––

Se hincha con el aire de la juventud
el globo de la vida,
se eleva con los ideales
mirando paisajes de utopía
cerca de las nubes
siguiendo el viento.

Cuando llegan las tormentas,
hay que estabilizar el rumbo,
soltar lastre,
quedar-se con la esencia de las cosas
buscar un claro de esperanza
antes de llegar a tierra.

Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

Il·lustracions: Gudmundur Karl Asbjörnsson

El Premi Nobel

Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.

Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.

¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.

I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.

1959

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

17.IX

                 A Józef  Czapski

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme

Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
     dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat

        però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
        carboners ridículs conspiradors de la llibertat
        netejaran les seues armes de museu
        prestaran jurament per l'ocell i els dos colors

        i després com sempre ーllums i explosions
        nois pintats capitans insomnes
        motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
        la confortable consciència que estemー sols

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes

Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993

Versió de Grzegorz Gryc

Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta ela pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet i el dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
La bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar!

Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. 1953

ara

ara (més a prop nosaltres mateixos que nosaltres)
hi ha un ocell que canta dalt d'un arbre,
que mai no canta dues vegades el mateix
i encara aquell cantar és sempre els seus

ulls poden sentir però les orelles potser veuen
que allà mai no visqué ningú més alegre que ell;
si la terra i el cel es migpartissin
ell els uniria (tan autèntic és el seu cant)

el que canta per nosaltres per tu per mi
per cada fulla més nova del que pot ser:
i per ell mateix (el seu amor) la seva estimada
canta fins que per tot arreu és aquí

──────────────────

now (more near ourselves than we)
is a bird singing in a tree,
who never sings the same thing twice
and still, that singing's always his

eyes can feel but ears may see
there never lived a gayer he;
if earth and sky should break in two
he'd make them one (his song's so true)

who sings for us for you for me
for each leaf newer than can be:
and for his own (his love) his dear
he sings till everywhere is here

E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007

Traducció d'Alfred Sargatal

Hivern

La llum s'és apagada en mon esprit...
             lo calfred de la nit
ha fet brunzir mon ànima encantada.

Tot reposa en lo món entenebrit,
              les veus han emmudit,
tan sols en lo fossar lo verm rosega.

De l'esquelet d'un arbre retorcit,
             un aucell arraulit
ha rebotat sobre la terra blanca.

Un angelet traidorament ferit
              per lo crup maleït
agonitza en los braços de sa mare.

De la vora del foc on s'ha tollit
             duen l'àvia al llit,
anant pel confessor i per Nostramo.

A dins del menjador, fred i humit,
            dona com un neguit
la pluja quieta regalant pels vidres...

La mort sembla regnar en l'Infinit,
             i l'hom se sent petit,
desconfiant de l'obra de la vida.

Mes no, que ella va fent, seguit, seguit,
             sa via dreturera,
i un jorn, sobre la terra i en l'esprit
farà esclatar la nova primavera!

Víctor Català. Llibre blanc Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses

Memorial a Silbertal

no seran pedres
sinó lloses
pels passos
i entre les lloses
unes plantes medicinals
elles també de les vostres muntanyes

país de fronteres

on anar perquè la terra
no sigui de plom
no gemegui més sota els passos
la neu tan lleugera?

una casa de país
per als que no tenen país

—————————————

Mémorial à Silbertal

ce ne seront pas des pierres
mais des dalles
pour les pas
et entre les dalles
des simples
eux aussi de vos montagnes

pays des frontières

où aller pour que la terre
ne soit pas de plomb
ne gémisse plus sous les pas
la niege si légère?

une maison de pays
pour ceux qui n'ont pas de pays

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021

Edició i traducció: Antoni Clapés
Prefaci: Dolors Udina

Música de flauta

La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.

La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

benedicció

trobaràs la llum

entre les arrels del temps.

et buscaràs al cor

de les paraules

i et trobaràs

dins del darrer revolt

de la teua ànima.

la terra per a tu

estendrà l'ordre infinit

dels seus camins.

seguiràs els camins de l'ombra

i de la mar.

trobaràs el temps on naix la terra,

on moren els somnis.

miraràs l'horitzó

i a les mans et floriran els dubtes.

seràs gran i et faràs petit

quan caiga la nit.

els crepuscles per tu

cantaran amb la veu fonda

dels volcans.

sentiràs la solitud del cel

i l'alè tèrbol de la terra.

sentiràs el silenci del cel

al cor de l'home.

sentiràs la llum del cel

al cor de l'home.

sentiràs l'aigua profunda

del cel al cor de l'home.

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

De la terra els bells dons

Però el més nin de tots,
                           mou els fruits, radiant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen:
i quin obrir-se els ulls
                           que miren i no es cansen,
pel bellugueig vermell que tenen al davant.

          Josep Carner. (Els fruits saborosos)

De la terra els bells dons
      la bona fruita.
El daurat albercoc,
      pera madura,
cireres a penjolls,
      cors de maduixa,
mandarina, dolçor
      que no afeixuga.
Els préssecs es fan or,
verd glauc la pruna,
a la magrana estoig
de gemmes púrpura.
El raïm el bon most;
les figues, sucre.
Són les taronges, sols;
la síndria, lluna,
les nesples xuclen grog
      a la menuda.
Cadascuna un color
i un tast en cadascuna.
Voleu millor tresor
que el de la fruita?

Montserrat Vayreda: Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Els drets humans

El sol desperta del son
sortint-ne per orient,

en silenci ens va dient
al fer-lo és per tothom;
i la terra que agemolida
per la foscor de la nit,

a l'aire llença son crit
de llibertat sense mida;
l'arc iris ple de color
el raig de llum unifica,

i a la humanitat indica
vulgui admetre'm la raó;

que si l'home fou creat
de Déu a la seva imatge,

oblidem-ne l'esclavatge
proclamant-ne la igualtat;
sent-ne així la varitat
caldrà viure com germans
i siguin els Drets Humans
de llei per la societat.

Simó Granollers i Batlle

Poesia que forma part de l'Antologia poètica de Simó Granollers i Batlle.

conservada a la Biblioteca Municipal de Portbou.

L'arada i la terra

L'engany del giny on campa l'artifici
pot ser considerable  ーi respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l'arada.

Bartomeu Fiol. Tot jo és una exageració. 1999

Intr.: Pere Rosselló Bover

Soc així

Déu va escollir el meu bressol
sabent que m'agradaria,
va guarnir-lo amb pins i sol
i el mar que jo preferia.

Perquè soc mescla de pins
i salabror de mar blava,
estimo el bosc terra endins
i admiro l'onada brava!

Soc roca d'aquest terreny,
tinc com ella arrel profunda
talment com el pi ferreny
fort i auster d'ombra fecunda.

Aimo el verd del bosc ombriu
i del prat quan treu florida
i el blau fort del mar esquiu
quan encrespat perd la brida!

Bosc i mar, són forjadors
del meu ser i del meu viure,
com en gresol se m'han fos
terra i aigua en un somriure.

(fragment)

De De cor endins, p. 11 i 12

Pepita Gallart i Mallol  (Calella, 1923-2012)

Dones poetes de la Maresma. 2020

Eds.: Emília Illamola i Queralt Morros

La Fageda segons Esther Boix

Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.

L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.

Sarrià, Barcelona, gener de 1993

Carles Duarte, dins,

Trobada de poetes a vora la pintura d'Esther Boix. 2008

Aigua

Goteja la font,
cada gota un soroll sord.
Terra mullada.

Reguera de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.

Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.

Sopa fumejant,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.

Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Cant de juny

Pel Juny, la falç al puny;
pel Juny, l'espiga a terra;
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny.

Pel Juny, les riallades
replenes d'ardentor;
pel Juny, franques besades
de boques ressecades
per lo caliu del cor.

Pel juny, lo gran misteri
esbadellant-se en llum;
pel Juny, tot l'encenseri
del món, ple de perfum.

Pel Juny, la santa Vida
entrada ja en son ple,
triomfanta i enardida,
volent ésser fruïda
de tots a la mercè.

Pel Juny, la falç al puny;

pel Juny, l'espiga a terra,
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny!

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Ed., pròleg i dibuixos: Enric Casasses

Somriurem

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

La rosada ha estès el seu vel fred i humit.
A poc a poc ha anat quedant buida la plaça.
Guardarem un bon record d'aquesta nit
quan sota els estels tot el poble ballava.

Que ens adormi suau la calma de l'estiu
mentre el sol desperta els cims de les muntanyes
i desplega a poc a poc tots els camins.
I per les finestres es projecta l'alba.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Mentre caigui el sol ens banyarem al riu.
Tornarem a poc a poc fins a la casa
vorejant els camps que ens coneixen per dins.
Ens han vist somiar des de petits fins ara.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur que espanten les pors.
Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur al crit dels tambors.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.



Txarango. El cor de la terra. 2017

La voluble cançó

Sé d'una cançó 
que no em costà aprendre
sense anar a lliçó:

que el prat era tendre,
l'ocell inquiet,
altes les estrelles,
el bosc un secret,
brunzents les abelles;
que el sol i la lluna
no poden ser amants,
que la terra és bruna
i els mars inconstants.
La natura rica
omple tots els buits,
si la llavor és xica
ubèrrims els fruits.
Quan l'home la tracta
amb urc o despit,
no hi pot trenar pacte
per al seu profit.

De La terra benigna.

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Segell

La pressió 
dels peus
contra la terra.
Vertical
la pau dels vius
rememora els morts.

Regalima
la natura
fins a desflorar-se
i entre les arrels
és trepitjada la llavor.

Tan sols custodiat
el temps
té gust de vida.

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021