la lluna ha obert camins
que travessen la mar
-línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
-lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.
Hem llevat l'àncora, tracem camins al mar, anem a l'orsa amb el velam encès. A l'arbre mestre un cos esvelt de dona, pàtria blava, l'herència d'un vell somni, un territori de records, arrels com dies i una llengua ulls endins, mar endins d'Alacant a Cotlliure de l'Alguer a Ciutadella. Singla la nau per un camí de llum. Esguardem l'horitzó Quatre veles hi onegen. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava..., 1997 |
Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
Si els ulls acluco, juraria, a estones,
I un altre cop diria que só dins una espluga,
Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.-
Quin dia tan feliç.
La boira s'ha esvaït aviat, treballava al jardí.
Els picaflors es detenien en els xuclamels.
No hi havia res a la terra que volgués tenir.
No coneixia ningú que valgués la pena d'envejar.
Vaig oblidar tot el mal que havia passat.
No m'avergonyia pensar que era qui sóc.
No sentia al cos cap dolor.
Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.
Berkeley, 1971
Czesław Miłosz. Travessant fronteres, 2006
|