Vellesa

                                                            17 d'agost de 2017.
                                 Atemptats a la Rambla de Barcelona

   

Seieu de costat.
No la mires.
Un envà de silenci
ha esborrat tots els mots que us abraçaven.
N'ha quedat el ressó,
aquesta llum corcada que vola dins del bar,
la pols que n'han deixat les arnes.

Ella tampoc no et mira.
Els seus ulls vagaregen, perduts a la pantalla
on van saltant imatges de la Rambla,
de cossos esquinçats, de crits i plors.
Però ella no ho veu.
Quieta, al teu costat, no mira, no sent res.

I tu, enmig del brogit, de la remor de veus,
del dring de plats i tasses del cafè,
li passes la mà per l'esquena,
li pinces un ble de cabells,
i l'amanyagues.

La llum es transfigura i els planys de la pantalla
es fonen en el rastre del teu gest.

Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Somni endins

Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg de Maria Mercè Marçal.

Caminants

D'algun indret incert
he vist escapar
tots els mamífers nòmades
que d'infants vam arraconar.

Ens planyen en amagatalls
transparents,
lliures de límits.

Tenen la forma del vell pastor
que fuig d'un ramat sedentari.


Anna Fernández. Cova, 2019
Il.: Judith con H

Dona

Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.


      Estona de silenci cap al tard;
      totxanes, ciment gris i cel plomí,
      la música callada d'un jardí
      de metro per dos deu i una torreta.
      Penjada i amb rovell, la bicicleta.
      Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.

      El dia corre poc, no hi passa l'aire.
      Cap gana de deixar la bata a ratlles
      clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
      Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
      No saps amb qui parlar, per això calles.
      Et dolen els records, si hi penses gaire.

      Sols resta trista son d'imatges ertes.
      Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
      per dir-te que no deixis, que has de viure,
      que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
      Que encara ets massa jove per ser vella,
      i mai no seràs vella si despertes.


      1r Premi Sènior

Montserrat Febrer Ramo, dins,

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

Tant de bo no estimés ningú

Tant de bo no estimés ningú,
vaig dir, un d'aquests dies llargs.

Llavors ets una beneita,
va dir el vell coix
de la casa dels pobres.

Llavors ets una beneita,
va dir la dona jove
que vagarejava pels carrers
sense res, sense res.

Tant de bo no estimés ningú,
vaig dir, un altre d'aquests dies llargs.

Llavors ets una beneita,
va dir una cara arrugada
d'una casa d'ancians.
I va esclatar a riure.
Una pobra beneita!

Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció: Corina Oproae

La fada

Una menja es diu que és fada
quan no porta gaire sal,
i una bruixa es torna fada
quan fa bé en comptes de mal.

Si no tens, bona fadrina,
sabatetes per 'nâ al ball,
la teva fada padrina
te'n farà unes de cristall.

Si una dona molt velleta
vol passâ el carrer pel mig,
porta-la de la maneta
i et farà complî un desig.

Si no et sona cap pregunta
de l'examen trimestral,
ve la fada i t'ho apunta,
i així et surt fenomenal!

I si et falla, bon poeta,
la gran inspiració,
ve la musa amb la vareta
i et fa escriure un vers rodó!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany, 2003
Il.: Roser Rius

A la rum-rum

A la rum-rum de la violeta
que ma mare és cegueta,
un trosset de pa
i una castanyeta.

A la rum-rum del romaní
que la bóta no té vi,
un gotet d'aigua
i que sone el flautí.

A la rum-rum de la rosa
que hi ha foc a casa,
el fum l'empudega
i el pare et bonega.

A la rum-rum del clavell
que la iaia tremola,
de tanta tabola
i el iaio es fa vell.

A la rum-rum del gesmí
que un mestre saltamartí,
xarra i marmola
i toca el tamborí.



Joan J. Ponsoda. Gori-gori, rum-rum, 2014
Il.: Pablo Caracol
Pr.: Joan Borja i Sanz

Temps de corcons

                                       A tots els meus avis,
                                     que encara viuen en mi



Era una vesprada molt pareguda a aquesta,
una vesprada de pluja en una casa tan vella
com els teus avis que l'habiten.

(Ara l'herbatge xucla
els darrers signes de vida
                                         ㅡo de mort―
i les sargantanes es passegen,
tipes de sol i silenci,
per on molt abans hi hagué
el corral de gallines i després
un jardí de roses i de cales de seda.)



(Fragment)


Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè, 1993
Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Per la mar nostra

Un prec per la mar nostra,
que és viu mirall del cel
i a vostres peus es postra,
Regina del Carmel;
un prec per la mar nostra
us fa mon cor fidel.

Vetllau per la puresa
d'aquest espill tan clar;
que mai més no en faci presa
la guerra i el matar.
Guardau la jovenesa
de nostra vella mar!



Maria Àntonia Salvà. Poemas = Poemes, 2006
Tr.: Jaume Pomar
Pr.: Sebastià Alzamora

Roderes i camins...

Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.

La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.

La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.

La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.


J. M. Andreu
Barcelona, 1920

Poema musicat per Mercè Madolell

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú

Informàtic

Em moc dins els programes com peix dins les onades:

no sé pas fer-hi res... són plens de folls i fades!

M'ofego en massa tasques? Doncs lluito a cop de dades

i em planifico bases... que en dic organitzades.

Si l'organització... deriva en desgavell

ㅡja sé que és culpa meva, soc tècnic molt novellㅡ,

surto, entro o desconnecto: no m'hi escalfo el cervell.

No vull filosofies: jo vull arribar a vell!

Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant el que farem quan serem grans. 2013

Poemes: Tomàs Lluc

Il·lustracions: Cristina Losantos

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis, sí, ja sé
que m'he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d'infant
ben protegit per les primeres clarors.
Per què no dir-ho ara, al recer,
de les primeres ombres?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, fill, no tens remei!
Mentida, mare,
ha estat aquell, no el veus com fuig?

I sempre aquell, mare, el mateix que et va desfer
el llit, el pare gras, el dimoni pelut
que ens roba la força i la bellesa.

Potser és just, no ho sé pas: li devíem
l'alè, la pell llisa i fresca, fins i tot
el goig immens d'estimar-nos.
Però jo no he sigut, mare. No em veus?, mira'm,
jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.



Màrius Sampere, dins,

Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009

Dona

                  (Dogon)


Tot i ser vella,
ets una branca
que es balanceja!



Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999

Il·lustracions: Ramiro Fernàndez Saus

Escolta l'arbre vell, escolta

Escolta l'arbre vell, escolta
el panteix de l'asmàtica saba; i observa
l'estremida caiguda d'una fulla,
falba, arrugada, sola,
i la veu derrotada del merlot senil
que la segueix cantant-li les absoltes;
i, ben al fons de tu mateix,
interroga't per última vegada,
si és que has entès la Faula.



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Les gavines i el temps

                                                    a Marguerite Duras, i.m.



somia la vella dama a trouville.
amb un rerafons de gavines fosques,
somia: jo vaig ser bella.
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat,

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d'un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.




Anna Montero, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

La vella botiguera

Els arquitectes de l'Ajuntament
han declarat protegida la casa
on va néixer fa vuitanta-cinc anys.
L'acabaven de fer quan els seus pares,
acabats de casar, van instal·lar-s'hi.

Ara restauraran esgrafiats
i escrostonats, repararan mosaics,
renovaran portes i persianes
i la façana quedarà com nova.

A dues cantonades hi ha la plaça
on té la botigueta de calçat.
Té pocs clients, que saben del seu tracte
tan afable i sol·lícit, i quan plega
torna tot ranquejant al vell casal.

Caldria fer una instància perquè a ella
també la declaressin protegida.

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 1999

Ho escurçarem

Se m'ha escurçat el temps, diem els vells,
i penso en aquells sastres
que m'emprovaven pantalons i em deien:
«Ho escurçarem un dit.»

La vida és un mal sastre
que ara escurça ara allarga
amb un criteri imprevisible,
sense seguir cap moda o cap patró.
També tenia el sastre
una mena de guix amb què marcava
el mapa dels defectes corregibles.

Encara hi ha algun sastre
que em diu, fent-me passar
els dits per un teixit:
«Aquesta americana
li durarà molts anys.»

No vull violentar-lo
dient-li que no ho dubto:
durarà més que jo.



Josep Maria Espinàs. A ritme del temps: notes d'una vida. 2015

Acordió

Asseguda als meus 27 anys
imagino
com seré quan sigui vella.

I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d'arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d'aquest poema.



Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré