Salt olímpic

Vola. Per uns segons només.

Pirueta. I voldries retenir la imatge
del cos del saltador suspès entre el trampolí
-braços en creu-
i la piscina.

                    Però no. Uns segons més tard
esclata en escumes l'aigua.
Emergeix i neda somrient.
L'aigua és preciosa sobre totes les coses
-escriu Píndar.



Manuel Forcano. Com un persa, 2001

Libèl·lula

Flor viva de l'aire,
libèl·lula atzur
volares rondaire 
per sobre del mur.
Tota esgarrifança
tota il·lusió,
son blau d'alegrança
llençant a baldor,
la meravellera
s'emmeravellà;
mes tu, l'encisera,
fugies enllà.



Maria Antònia Salvà

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats

destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els

hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.

És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba

tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los

autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.

Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs

del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens

als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al

seu món: la Immortalitat.

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Atzur

Entre totes les colors

de l'arc de Sant Martí

m'agrada l'atzur.

Peco' atzur

és la color de la mar

on vaig a m'amagar.

Peco' l'atzur

és la color del cel

on m'agrada somiar.

Peco' atzur

son les bombolles de sabó

que me fanen volar.

Peco' atzur

és la color de la pau

que tots cerquem de agafar.

Marco Colledanchise, dins,  

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Tot volant

També és bo

que l'home dormi,

que no llegeixi tant,

que no recordi massa,

que mengi una mica,

i begui, i rigui;

que s'abalteixi

a la butaca,

i mig acluqui els ulls.

Que no llegeixi tant

ni recordi els amics

tan sovint, sí,

que no enyori realitats

potser inexistents,

que fantasiegi, si vol,

però mai seriosament.

Aviat, d'aquí

unes hores, arribarà

a un nou país:

un altre país estranger.

Sí, també és bo

que l'home dormi!

Àlex Susanna, dins, 

Esta luz de sinera : antología de la poesía catalana / 

selección, estudio y traducción de Carlos Clementson

L'avioloncel

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.
Bum barrum bum bubum bum bum
Bum barrum bum bubum bum bum.
Tots hem dit: miracle! miracle!
Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remó?
Bum barrum bum...




Pau Riba, dins el llibre:

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

Fotografia: Colita.
Pròleg: Josep Maria Espinàs.

El vent

El vent aixeca la faldilla a les margarides i el
món comença a rodolar cap per avall. És evident
que les fades són totes rosses i viuen amagades a
la punta del tacte -les margarides, que ho saben,
han esclafit el riure-. Per què tanta resistència
a la felicitat? D'acord. La llum, el gir, el vol:
vet aquí els tres desitjos.




Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava.
¿No voldries ser un cranc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal soc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.



Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001
Pr.: David Castillo

Premi Carles Riba 2000

El cavall color de rosa

Renilla, i dels narius
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.


Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins

Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui soc, mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.



Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Perquè vull

Plovia aquell dia. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que plogués.

Sortia ella de casa. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que sortís.

Tenia jo un paraigües. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de tenir.

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'ajudar.

Va dir-me: Encantada!. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'encantar.

Va arrapar-se a mi. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'estimar.

Vam viure un món preciós. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de viure.

Després vàrem parlar. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de parlar.

Vam volar pel món. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de volar.

Vam sentir un món nou. Perquè vull.
Perquè no m'agrada aquest.

I el vam veure millor. Perquè vull.
Perquè sé que és millor.

Vam menjar el més bo. Perquè vull.
Perquè sé que es pot menjar.

Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull.
Perquè estic tip de la contrària.

Tot era meravella. Perquè vull.
Perquè estic fart de fàstics.

Tot era de tothom. Perquè vull.
Perquè tot és de tots.

I acabe la cançó. Perquè vull.
Tot comença en un mateix.



1970


Ovidi Montllor. Un entre tants... 1997