Per un llenguatge administratiu català

L'aventura


El present llibre aspira a esdevenir una peça
no  sols no menyspreable, sinó útil i eficaç
dins el conjunt dels actuals esforços per
la normalització idiomàtica. I a fe que,
coneguda amb noms diferents, la lluita
per  la normalització ja és vella, entre
nosaltres. Tan vella com la nostra presa
de consciència en tant que poble.

(Fragment)



Antoni M. Badia i Margarit

Badia i Margarit, Antoni M. ; Duarte i Montserrat, Carles.
Formulari administratiu aplicat especialment a la universitat, 1979 

D'un llibre estès,

D'un llibre estès,el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.

Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.

Sant Jordi és l'aventura i el destí.

Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-



Miquel Costa i Llobera, dins,

Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

Divisa

Com una prova

t'envio aquests poemes,

paraula viva.

Emprova't tots els versos

i digue'm si et convenen.

Xavier Bru de Sala. Fràgil, 1981

Sentit de pàtria

L'esperit del meu poble ja ha vençut
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.



Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

La meva ciutat

¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.

És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.

Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.

¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?

El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.

¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?

Ginesta és, de festa, claror i primavera.

Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.

La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.

La meva ciutat.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

Segadors d'ara

      sonet poliestròfic amb estrambot

Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Soc una catalana que sap lluitar estimant!



Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

Retrobar els valors ètics

Aquests darrers deu anys són els millors, per a l'ensenyament,
que hi ha hagut a la Catalunya moderna. Mai un govern català
no havia tingut l'anomenada competència plena en ensenyament;
amb les limitacions que ja sabem, la principal de les quals deriva
del sistema de finançament; i mai tampoc no hi havia hagut el
grau d'escolarització que ha estat assolit en aquests anys per la
Generalitat, almenys quant a l'ensenyament obligatori; això s'ha
pogut fer, per descomptat, en col·laboració amb l'ensenyament
privat (i amb la contribució en llur esfera de corporacions locals
i d'entitats diverses).

...

El repte de l'ensenyament per al decenni que hem encetat i per
al nou mil·lenni és, doncs, en primer lloc, d'ordre moral, i
consisteix en la recuperació d'uns valors que no han passat
ni passaran mai, perquè són consubstancials a la condició humana.
A més, l'ensenyament no és una professió com qualsevol altra,
sinó que exigeix capacitat d'afecte, rectitud i una voluntat constant
de renovació.



Fragments


Joan Triadú. "Retrobar els valors ètics". Avui. Barcelona, 11 setembre, 1990

Revolta

L'opció fàcil seria restar asseguda 
davant d'aquest horitzó inexpressiu per sempre,

deixar fer el pas dels anys sense oposar resistència,

tranquil·lament, sense càrrec de consciència

per les pàgines i els dies en blanc deixats

enrere.

Lluny, però, de morir, els mots em viuen a dins

i jo, sense ells, moro en les coses

(no crec que em passi mai com al poeta).

Posar cercle a tants de mots fonedissos

és deixar d'ennuegar-me en els meus silencis.

Vull ser una veu entre veus.

Heus aquí la meva revolta.

Sílvia Güell Segarra, dins, Alçar la veu, 2004

A l'ànima

Ànima, enllà de fressa i de corrua,
lliura't al cant, prodigi de l'amor.
Mal que ens dolguin la queixa i el furor,
la delícia del cant es perpetua.

Sota la nit espesseïda i crua,
escric, terra pairal, en ta llaor;
ni que fos l'únic, he de fer-te honor
si sageta mortal no se m'afua.

I, oh Poesia!, al grat de ta presència
els mots, de cop, afirmen l'existència
d'una fe que no es torba ni consum.

Qui t'és fidel, no et servirà debades,
que, al dring de tes paraules enllaçades,
l'anhel és foc, i l'esperança, llum.

Josep Carner en els seu millors escrits, 1984

Paulina Pi de la Serra Joly

Als anys seixanta, però, en les nostres tertúlies del meu Bloomsbury local,
la Paulina era una conversadora intel·ligent, culta, ocurrent, que sabia prou bé
que nosaltres no érem ni de lluny de la Lliga!
Érem músics (Moviment Socialista de Catalunya) si alguna cosa érem,
i no tots, i també força ateus. Ella, a l'hivern, amb un abric d'astracan que 
hauria provocat l'enveja de la mare dels germans Moix, es reunia amb nosaltres
(ressacosos tots) a Amics de les Arts a l'hora de l'aperitiu dominical.



Fragment



Marta Pessarrodona. Donasses. 2006

Pau Casals

Avui he fet un treball
sobre un músic,
un músic molt important,
que ha viscut fora de Catalunya
per culpa d'un general.
General Franco es deia
i un dictador era.
El músic es deia Pau
i el seu cognom Casals.
Era Pau Casals
i ell ja se n'ha anat
amb la seva música al cel,
al cel blau que veiem
cada dia de l'any.



Caoutar Arohun (10 anys) dins,

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Transformar l'imaginari

Alliberar-nos de la idolatria del consum
i del creixement pel creixement requereix
transformar l'imaginari personal i col·lectiu,
transformar la nostra manera d'entendre el món
i d'entendre'ns a nosaltres mateixos.

(fragment)

Jordi Pigem (Bona crisi, 2009)

Oda nova a Barcelona

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?


-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.


-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...


-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.


-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.


—Com més terra i més mar i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia
i soc tota una altra que fins jo em desconec.


—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona;
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.


Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.


Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.


Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la gloria i l'empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara t'en rius.


Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa i, amb gran gosadia,
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent.
I després el refàs més potent!


Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!,
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i am la revenja
mes ai! en el flanc!


Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.


Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau,
que tot s'ho empassa i resol i canvia
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.


A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels qu'han de venir.


Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala;
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona!, i amb tos pecats, nostra!, nostra!
Barcelona nostra!, la gran encisera!



Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.

Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.

Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.

Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que sóc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.

I un altre cop diria que só dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.

Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.-
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït-i cert.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979)

El Pi de les Tres Branques

Sota el Pi de les Tres Branques,
a on l'ombra no existeix,
perquè és mort en sa presència
i la flor ja no hi floreix...

Reviu l'arrel enfortida
per mostrar-se a ell mateix,
té vida a dins, i té força,
té esperança, té poder.

Té l'anhel de tot un poble,
de ser ell sol, tal i com és.

De la fi, ser Pàtria lliure,
d'idioma, un només,
de la fe de poder viure,
tal com el català mereix.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

DEVIA ser molt xiquet,

Devia estar molt cansat,
Devia estar conveçut
Que ho faries
Si t'implorava a la falda,
Perquè em recorde adormit,
Assegut entre -sostingut per- els teus braços
I amb els teus pits blanets de coixí.
Fou suficient.

Lluís Roda. De l'ànima, 2006

Vilma, cubana

Jo vinc d'una illa, i això és una ciutat europea. Una de les coses que més em van enamorar va ser la diversitat. Et trobes amb persones, amb contextos, amb entorns, amb cultures, ideologies, ètiques... molt diverses, i és encantador. Vosaltres hi esteu acostumats, ho trobeu normal, però per mi és meravellós. És com si estiguessis en un jardí i tinguessis flors de tot tipus. Et poden agradar més els gira-sols, o les roses, o els clavells, però en tens moltes.

(fragment)



Anna Guitart (Is Catalonia Spain? : com ens veu la gent d'arreu del món, 2004)

El somni

Guardeu la terra els pagesos germans,
guardeu -beseu-la amb delit, pam a pam:
ara amb nosaltres, marins i gojats,
per Catalunya, els vaixells salparan.
Guardeu la terra els pagesos germans.

De cara al món altra volta, i firam!
Les gestes nostres no temin la mar:
-qui duu senyera els dofins li fan pas.
Per Catalunya un bell nom voleiant,
de cara al món altra volta, i firam!

Fornits atletes, a proa s'hi cap;
deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan.
Preneu els estris de viure en combat
per Catalunya: Una passa endavant!
Fornits atletes, a proa s'hi cap.

Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigueu valentes, que l'empresa és gran:
les nostres filles que aprenguin l'afany.
Per Catalunya reseu català,
vosaltres, dones, heroiques com mai.

Fendim les ones, tal guerrers d'abans;
-de nou la història que ens vegi avançant-
vulguem ésser-hi entre els pobles més grans:
Per Catalunya, els fanals ben endalt,
fendim les ones, tal guerrers d'abans.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992

A la poesia

Oh Poesia, emmotlla en els avenços
L'orgull de poder dir company o pàtria;
Els rics detalls han envelat les fustes

Dels brots del cant.

Cada hora modifica't, Poesia;
Fes campejar severa fantasia
Amb l'escalfor de l'esperit del poble

Del meu país.

L'art del carrer on has estat bastida,
L'escultura del ferro que afaiçones,
No han d'ésser un quadre mort. De vida intensa

Forja el record.

Esmena't de l'afany dels qui et fan fosca,
Poetes de la mel i la melassa,
Capells de copa groga i cementiris,

Productes bords.

Treu-te la cucurulla dels diumenges,
Posa't a lloc i reparteix els gustos
Per al coronament d'un goig estètic

Amb vida al fons.

Sigues mestressa amb seny en la manera
De referir-te als homes i a les coses;
Constant corrent de brisa, ret justícia

A pobres flors.

Torna, amor meu, integra't a les vides,
Uneix les fletxes a la senzillesa;
Deixa de banda els fòssils de les bèsties

Fets de més tro.

Enrotlla't al meu cos. Però il·lumina,
Com el feix lluminós d'una lent clara,
La molta empenta d'aquest sol concepte:

La Llibertat.

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta, 1943-1978, 2001

Intr.: Glòria Bordons