Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marçal [Maria Mercè 1952-1998]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marçal [Maria Mercè 1952-1998]. Mostrar tots els missatges
22 de maig 2010
Foguera Joana, I
Etiquetes de comentaris:
amor,
dolçor,
flors,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
poesia breu,
puntes de coixí,
regnar
29 de gener 2010
Bon dia, tristesa
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Etiquetes de comentaris:
bruixes,
Carnestoltes,
colors,
galtes,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
núvols,
pintar,
poesia breu,
tristesa,
vestir-se
05 de gener 2010
Colette
... la seva obra és, doncs, reflex i esperó
del seu llarg i tenaç aprenentatge de la
llibertat. I, indestriablement, de la seva
lluita constant amb les paraules per fer-los
dir tot allò que abans d'ella no havia estat
expressat i que, per tant, era inexistent;
...
Quan deia, per exemple, que valorava tant una
bona obra literària com un parell d'esclops
ben tallats, això no implicava cap sentiment
d'humilitat especial, sinó la constatació d'un
vincle profund, que no admet jerarquies de cap
mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.
Maria Mercè Marçal (fragments del pròleg)
Colette. La dona amagada. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprenentatge,
blau,
Colette [1873-1954],
estimar,
flors,
humilitat,
joves,
llibertat,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
profunditat,
valorar,
vincles
15 de desembre 2009
Cançó de fer camí
Per a la Marina
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de color trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de color trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000
22 de novembre 2009
Ruth desvetllada
Volia dir-te, amiga, el record d'una tarda,
d'ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,
escoltem entre els joncs la remor d'aigua lenta
i parlem. (Si fes mai una fotografia,
damunt d'un fons benigne de verds desenfocats,
laberíntic de tiges i d'heura arrapadissa
al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:
els de la teva veu). Parlarem al jardí.
Tossut, jo voldré dir-t'hi pulcres alexandrins
per aixecar un poema que pogués dur per títol
"Ruth desvetllada". Sí, ple de ressons antics,
vers a vers l'escriuria damunt d'uns altres versos.
I que et parlés d'ahir, de fa una estona, d'ara,
quan m'has llegit, pausada, L'amitié féminine,
on Renée Vivien lloa la bíblica amistat
de Rut i Noemí. La teva veu tenia
els ulls afirmatius.
...
Tot això, et contaria: vint-i-quatre quartetes
en rimes consonants, per arribar al moment
de la sega i la gràcia en què Ruth allibera
de la mort Noemí.
Però jo no sóc qui.
No tinc versos alats com els teus entre els dits.
Sóc només una veu que et vol retre homenatge
tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,
i més lluny quan m'hi acosto.
...
jo t'he dut aquests versos que et parlen d'altres versos
que no he sabut escriure, perquè els sentis i els vegis
i potser, quan els cullis d'un sol cop de falçó,
esdevinguin indicis d'una llengua abolida,
alcin ponts en la nit entre dos idiomes.
Alcin ponts cap a tu.
(Fragment)
Carles Torner. Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998
d'ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,
escoltem entre els joncs la remor d'aigua lenta
i parlem. (Si fes mai una fotografia,
damunt d'un fons benigne de verds desenfocats,
laberíntic de tiges i d'heura arrapadissa
al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:
els de la teva veu). Parlarem al jardí.
Tossut, jo voldré dir-t'hi pulcres alexandrins
per aixecar un poema que pogués dur per títol
"Ruth desvetllada". Sí, ple de ressons antics,
vers a vers l'escriuria damunt d'uns altres versos.
I que et parlés d'ahir, de fa una estona, d'ara,
quan m'has llegit, pausada, L'amitié féminine,
on Renée Vivien lloa la bíblica amistat
de Rut i Noemí. La teva veu tenia
els ulls afirmatius.
...
Tot això, et contaria: vint-i-quatre quartetes
en rimes consonants, per arribar al moment
de la sega i la gràcia en què Ruth allibera
de la mort Noemí.
Però jo no sóc qui.
No tinc versos alats com els teus entre els dits.
Sóc només una veu que et vol retre homenatge
tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,
i més lluny quan m'hi acosto.
...
jo t'he dut aquests versos que et parlen d'altres versos
que no he sabut escriure, perquè els sentis i els vegis
i potser, quan els cullis d'un sol cop de falçó,
esdevinguin indicis d'una llengua abolida,
alcin ponts en la nit entre dos idiomes.
Alcin ponts cap a tu.
(Fragment)
Carles Torner. Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
català,
idiomes,
llegir,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
poesia d'homenatge,
poetes,
ponts,
Torner [Carles 1963-],
ulls,
verd
21 de novembre 2009
Sextina a Maria-Mercè Marçal en la publicació del seu primer llibre
Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
-fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.
S’escriu a les arrels la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.
Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.
Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.
S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre, el veig com una barca,
ben blau damunt el fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.
Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.
S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:
doni vent a la barca aquesta lluita!
Joan Brossa. Vint-i-set sextines i un sonet (1976-1977. 1981,
dins el llibre,
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
-fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.
S’escriu a les arrels la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.
Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.
Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.
S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre, el veig com una barca,
ben blau damunt el fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.
Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.
S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:
doni vent a la barca aquesta lluita!
Joan Brossa. Vint-i-set sextines i un sonet (1976-1977. 1981,
dins el llibre,
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000
17 de novembre 2009
No escanyis la petita que viu, rebel, en mi
No escanyis la petita que viu, rebel, en mi
que m'incita al candor, a encendre la mirada,
a estrenar boscos on els llops fan nit
i a creure en el poder de les paraules:
insecte estrany que fins i tot clavat
a la seva minúscula ranera
impenitent arbora
el repte del seu vol.
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000
que m'incita al candor, a encendre la mirada,
a estrenar boscos on els llops fan nit
i a creure en el poder de les paraules:
insecte estrany que fins i tot clavat
a la seva minúscula ranera
impenitent arbora
el repte del seu vol.
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000
Etiquetes de comentaris:
boscos,
candor,
escanyar,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
mirades,
paraules,
poesia breu,
rebels,
reptes
04 de novembre 2009
Foravilers
Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,
ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!
Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;
ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!
Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,
ai, no la mosseguis,
amic, encara!
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida : 1973-1988. 2000
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,
ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!
Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;
ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!
Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,
ai, no la mosseguis,
amic, encara!
Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida : 1973-1988. 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ametlles,
amistat,
esborrar,
foravilers,
horts,
infantesa,
lliçons,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
mestres,
mossegar,
oblidar,
persones,
tardes
20 d’octubre 2009
A Maria-Mercè Marçal
In memoriam
Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.
Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adeu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si començo a enyorar el teu migdia.
Adeu, veu enrosada, esguard encès.
Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I en les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es van triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.
Maria Àngels Anglada
Il·lustracions: Colita.
Etiquetes de comentaris:
adeu,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
cançons,
Colita [1940-],
cors,
heura,
homenatges,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
obagues,
solell,
suavitat,
tardor
28 de setembre 2009
Sense llops ni destrals
Per a Adela Costa
Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall
a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.
Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.
La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossim uns altres...
V
Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall
a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.
Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.
La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossim uns altres...
V
Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
22 d’agost 2009
Tapassada
Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats
MARIA-MERCÈ MARÇAL
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Una mica de sol acabat de rentar
i una llengua de llum per sobre les teulades.
Després del temporal torna a sortir la gent
com l’aviram a pellucar moments a l’era.
Hi ha roba estesa molla que penja dels balcons
i algú que encara volta amb el paraigua obert.
Avui els nens sortint d’escola jugaran
a fer empipar les mares, i a canviar-se de muda.
Tot es torna a assemblar al ritme de secà
que associem a la vida, i que ha trencat l’orquestra
de la pluja que es vessa i ha inundat tots els camps.
Tu per por d’enfangar-te restes encara dreta
al marge del camí, i veus que els desenganys
no són res més que tapassades a l’estiu.
Alexandra March. Hiverns suaus. 2005
Edició de Jordi Julià Garriga
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona 2005
Etiquetes de comentaris:
actituds,
camins,
desenganys,
era,
escola,
estiu,
fang,
hivern,
infantesa,
llum,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
March [Alexandra],
mares,
persones,
pluja,
ruixats,
tapassades,
teulades
11 d’abril 2009
Pasquins per a la revolta vegetal
Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.
Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.
Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.
Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament
II
Maria-Mercè Marçal
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.
Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.
Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.
Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament
II
Maria-Mercè Marçal
De la pàgina web: Escarsers, 1980-1982
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
arbres,
arrelar,
blat,
brots,
camins,
dones,
lliure,
lluita,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
natura,
persones,
poesia sublim,
respecte,
revolta vegetal,
tendresa,
verd
26 de febrer 2009
Res no et serà pres
Res no et serà pres
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.
Maria-Mercè Marçal
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.
Maria-Mercè Marçal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
flors,
mans,
mar,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
memòria,
mort,
obrir,
persones,
poesia breu,
poesia tendra i forta
25 de gener 2009
Fina amor, joc extrem
Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.
Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.
Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90
Etiquetes de comentaris:
amor,
exili,
llavor,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
poesia amorosa,
poesia breu,
solsticis
21 de desembre 2008
Tombant
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
amor,
atzavares,
desembre,
flors,
geranis,
hivern,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
pluja,
poesia hivernal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)