Lluny de terra els blaus guien

Lluny de terra els blaus guien
la proa a l'infinit,
el vol nou de les ales
a l'esfera del cel.

Cap dels rumbs ens indica
els cercles del retorn.




Teresa Pascual. Vertical. 2018

LVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia

Les ales de l'agró

                                          A Lluís Solà

Les ales de l'agró, fines i sinuoses,

planen tranquil·les sobre l'aigua.

La seva mirada, oli d'oliva pur,

advertia altra vegada la força

dels turons, del capvespre, de cada branca.

Montse Caralt, dins,

Reduccions : revista de poesia, setembre 2018, núm. 110-111, p. 35

Un àngel que muntava en bicicleta

Un àngel que muntava en bicicleta

ㄧles rodes eren quatre sols en flamesㄧ

pujant tranquil·lament per la sendera

vaig veure un dia, de camí al mar;

tapant el cel i els ulls d'una oreneta

la pols daurada de les seves cames

deixava un rastre càlid al darrere,

i els núvols queien sobre el manillar.

Enormes com la llum que les envolta,

les seves ales, esquitxant la bici

d'espurnes que la feien roja i blava,

enderrocaven pins de tot el món.

Me l'he estimat; i quan de cop i volta

va caure daltabaix d'un precipici,

al fons de la maleta que portava

hi eren els meus poemes tal com són.

Xènia Dyakonova, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 85 (juny 2006). P. 81

No oblidis aquest recer

No oblidis aquest recer 
de compassada clepsidra,
jardí assaonat, fidel
reialme. Deixa que fora
       xisclin les gralles,
es mosseguin els taurons,
       tresquin les cabres,
i la brea de l'asfalt,
estovada per l'enveja,
       envesqui les ànimes.
Mantén-te al marge del llot
que enverina fals la vida.
Siguis fidel a l'espurna
que bressola dia i nit
els teus íntims engranatges.
El vol plàcid del colom
i el trencat del rat-penat
són les teves potents ales.



Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
Pr.: Ramon Folch      

Aurora

He vist al lluny la serra blava
desemboirar-se lentament,
davant la nit que es retirava
cap a les coves d'occident.
L'extrem d'una ala de l'aurora
vermellejava en el cel gris,
mentre el seu cos encara jeia
mig enfonsat en el mar llis.



Joan Vinyoli, dins,

Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila

Les llengües

−Quan van a un altre país,
com s'entenen, els ocells?
Potser canvien de llengua?

−Es comprenen ells amb ells.
Nosaltres, sort de l'escola!,
i feliç el qui hi ha après
amb la llengua de naixença
una altra, o dues, o tres...
Aquell podrà, quan viatgi,
llegir rètols, parlar amb gent
i veure que arreu on passa
no és com el sord, que no hi sent!
Fins sense moure's de casa,
davant de l'ordinador,
qui sap anglès −per exemple,
llengua de relació−,
no haurà d'envejar les ales
dels ocells, ni el seu cantar,
que d'un cap de món a l'altre
tindrà amics amb qui parlar.



Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Belerofont, dalt de Pegasus, venç la quimera

                                            Crater del s. IV aC.
                                            Nàpols, Museu Arqueològic


Aquest captard la por s'ha fet petita
i s'ha plegat en quatre entre els llençols.
Sanefa en brocats d'or, en llit de faula,
escolta el batre d'ales dels cavalls
que han encauat la nit a les estances
més altes del repòs.
                               És de debò
que ara et puc dir per on podràs entrar
a casa aquesta nit: em trobaràs
ben nu en el malendreç.
                               A cada un
dels gossos, si et lladraven, els he dit
el llast de cada vers on he viscut.



Jacint Sala. Filferros de llum. 1994

Enfinestrada a l'orient

                          Enfinestrada a l'orient, l'aurora
                          Jacint Verdaguer, "La pomerola"



Enfinestrada a l'orient, l'aurora
em desvetlla sovint.
                                D'un cop desfà
dolços enganys, paranys nocturns i tristos.
El silenci em murmura algunes coses
que el dia em portarà: quefers, somriures
i veus d'infant potser i el so insistent
del telèfon.
                   Sé allò que no em durà,
que enyoraré mentre em bategui el cor.
Però no puc saber si vindrà encara
l'ocell que més desitjo aquest febrerー
el cop d'ales esquives d'un poema.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
Edició: D. Sam Abrams

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
        amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
        i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
       una papallona
s'hi espolsa les ales,
       i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
       hi escriuen les faules
que cap ull humà
       sabria llegir.
El vent me les conta;
       les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...



Joana Raspall, dins,


Poesies amb suc. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Que travessa les ones

Que travessa les ones
- ales de mar i vent
en el flux de la vida,
des del fons cap al ras,
des de fora a dins,
carena entre els corrents,
permanència d'aigua.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Alats

Ja no em caldrà volar,
ara que sé que tinc mans
i que tanco el puny si crema,
que puc saludar les nits
i que puc comptar la gent.

Ja no em caldran unes ales,
ara que veig que tinc mans
i que puc jugar amb la terra,
que puc tocar-te la pell,
que puc traçar paraules
i assenyalar els ocells.


Joan Silva, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

Dones (in)visibles

                         2

Com l'alè dels deserts segrega miratges
o el guix cal·ligrafia a la pissarra
murmuri d'ales blanques,
així la singladura d'unes mans:
dues barques que passen
i escruixen dos clavills en l'horitzó.
Rumbs cardinals entre escumes florides.



De: 7 instantànies



Maria Josep Escrivà, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 31

D'ulls i mirada

D'ULLS i mirada
bastim la nostra casa;
d'ales i llum,
els besos;
el tàlem, d'aigua,
i de paraules vives
les abraçades.



Cinta Massip. Amurada. 2006

Dibuixos: Francesc Macip Vallès

Pròleg: Feliu Formosa

Epíleg: Jesús Massip Fonollosa

Ara s'atura

Ara s'atura,
sojorna una paraula
dins les mans, fràgil
insecte, i les mans s'obren
amb fregadissa d'ales.




Teresa d'Arenys. Tanka, 1991

Inclou versions de tankas japonesos per Joan Alegret

Et vaig invocar en el temps

Et vaig invocar en el temps,

Elohim,

perquè em donessis ales.

A casa tenim la taula parada.

A fora, reverbera el balbuceig

d'una recerca, d'un desig.

Al tàlem,

alfa i omega es confonen

en el guany per la llum.

Cinquena visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Vestits de llum i somni

Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamant les ales.
Volem dins la foscúria,
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Infantesa

No pas com el qui caça papallones

I les clava, isolades de la vida,

Orfes de la claror que les voltà

Vull recordar, infantesa,

La tremolor irisada dels teus dies.

Pels teus jardins, pels teus intactes boscos

I les fràgils ciutats de l'esperança,

Ben lliure hi vagaregi la memòria,

Entre la claror tendra

I daurada d'un temps d'ales i flors.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,..., 1990

Poema

És cert
que no tinc diners
i és patent que la major part de
monedes són de xocolata;
però si agafeu aquest full,
el doblegueu pel llarg
en dos rectangles,
després en quatre,
feu llavors un plec
oblic amb els quatre
papers i el separeu
en dos gruixos,
                     obtindreu
un ocell que mourà
les ales.

                     A Pepa

Joan Brossa. El saltamartí. 1999

Pr.: Pere Gimferrer

Quan el nostre poble es retrobarà

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabatre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Elegia de la mar que retorna

Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja

i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:

mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,

gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir

l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,

frases partides d'un text càlidament esgotat.

Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena

d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar

i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga

illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat

a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida

del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.

Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia

ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:

siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,

i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.

Susanna Rafart. La mà interior. 2011