I
I les algues del mar, grans arbres coronats
lentament s'estremeixen
devers les illes llunyanes on tot vent calla
dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.
Són les illes del Ponent,
Són les barroques esglésies d'Amèrica,
són els arbres forts amb deu mil arrels
del mortal Orènoc,
són els deu milions de mons
on els infants perduts criden i criden i criden...
(Fragment)
Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990), 1990
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris algues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris algues. Mostrar tots els missatges
31 de gener 2015
Cuba, una mirada
Etiquetes de comentaris:
algues,
arbres,
arrels,
blau,
Capitolio (l'Havana),
Cuba,
esglésies,
Gouzy [Jep 1933-],
Haines [Les],
illes,
infants,
mar,
mirada,
poesia de la mirada
01 de març 2014
Ses salines
Blau marí quan el fons és cel
que baixa al corall de l'oxigen.
O un verd obscur si l'horitzó
avança pel bosc de les algues.
I tots els clars del blau quan viu
en la mar l'arena del sol.
Colors amarrats en els ulls
d'un trenc de platja que s'estén,
com un arc, entre la pineda
i la maresma, fins a fondre's
en el blanc marí de la sal.
Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998
Text en català i castellà.
Etiquetes de comentaris:
algues,
avançar,
blanc marí,
blau,
colors,
coralls,
Llorca [Vicenç 1965-],
mar,
maresmes,
pinedes,
platges,
poesia mediterrània,
sal,
salines,
Ses Salines,
ulls,
verd
16 de juny 2013
Asserenada amor
Asserenada amor, ja caminable
aigua petita i ocellada, tèbia
de nieró, de pit, de terra flonja.
Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,
que lluny el blau turment, les cabelleres
d'oratges vellutats, pluges de ferro!
Que lluny l'impietós camí de l'ombra!
Saps?, si sovint diguessis casa,
ànima, barca, llar, amiga, platja,
Vells mots amb moltes as, perfumadíssims
-esdrúixols si és possible-, et brostaria
un arbrissó de plors a trenc de llavi
i tindries les mans color de somni.
Mira la mar aquí, mira la lluita,
onada rera onada, ja amansida
fita de caminant, oberta porta
per a l'íntim repòs, mar del capvespre
-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.
poemes de Mondragó
26 de maig 2013
Rapsòdia sobre la diversitat
Va ser un xinès, el primer que va veure-ho. -Quin xinès?
-Un de savi, se suposa. Devia ser vell, desconegut, amb
el cap pelat. No hi ha res, va dir, que sigui indivisible.
El temps li ha donat la raó. Tampoc les partícules, com
la vida en una gota d'aigua, no s'acaben mai. Es multipliquen
com els cap-grossos i les algues: wimps, neutrins estèrils,
partícules de Higgs, axions: cada dia una nova suposició.
Però no tan sols a la física, al meu pit també es produeix el
mateix que en un estany de peixos quan jo -altra vegada
aquest jo!-, a la meva caseta de fusta, a la meva cabana
adamítica, m'observo observant i reflexiono sobre el fet que
reflexiono.
Per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que
probablement torna a provenir d'un xinès -o era un japonès?-
i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos
un matxet: La incompleció és bona.
(Fragment)
Hans Magnus Enzensberger, dins,
Etiquetes de comentaris:
algues,
axions,
cap-grossos,
diversitat,
Enzensberger [Hans Magnus],
Farrés [Ramon 1962-],
partícules,
persones,
poesia compartida,
poesia de la reflexió,
raó,
rapsòdies,
reflexionar,
saviesa,
temps
Algues i vent
Algues i vent teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.
Miguel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.
Miguel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978
Subscriure's a:
Missatges (Atom)