trobo a faltar

trobo a faltar els dies en què els meus amics
sabien tots els detalls trivials de la meva vida
i jo sabia tots els detalls trivials de la seva
l'edat adulta m'ha pres aquesta coherència
aquest nosaltres
les passejades al voltant de l'illa
les llargues converses quan estàvem
tan perduts en el moment que ens era igual l'hora
quan guanyàvem i ho celebràvem
quan perdíem i ho celebràvem encara més
quan només érem criatures
ara tenim les nostres feines importantíssimes
que ens omplen l'agenda ocupadíssima
comparem calendaris només per quedar per fer el cafè
que al final algú acaba cancel·lant
perquè ser adult és estar massa esgotat
per sortir de casa la majoria de dies
trobo a faltar saber que abans pertanyia
a un grup de gent més gran que jo
pertànyer-hi em feia la vida més fàcil de viure

- nostàlgia de l'amistat

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Tr.: Bel Olid

Tardor

Torna, amic, mon amic, a mon cor,
que l'hora de l'amor
ja és quasibé passada.
Torna, amic, mon amic, a mon cor;

s'esfulla la flor
que em va dar l'aimada...
Torna, amic, mon amic, a mon cor!

Lo Juliol roent va dur-me besos
d'uns breus llavis encesos
que em van fer oblidar de l'amistat;
mes sadolles de besos i abraçades
les ànimes, llassades,
paeixen la ventura que ha passat.

Avui, al fons dels ulls d'aquella amiga
hi jau allargassat l'avorriment;

que reposada estiga
fins que torni a vení'l desvetllament!

Entretant, torna, amic, a la pau dolça
de mon constant i veritable amor;
torna, amic, a l'afecte d'algun dia,
que t'ho demana, humiliat, mon cor.

L'amistat és lo port de la bonança
on s'aplaca l'embat de la maró';
hi corre, vela estesa, l'esperança,
quan nàufraga s'escapa dels mars de la passió.

Víctor Català. Llibre blanc - Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses

Els colors

El dia, m'alegren els colors,
quan estic trista o enfadada
em fan posar de bon humor
i em sento més estimada.

M'agrada anar a passejar
a la primavera i a la tardor
perquè, com per art de màgia,
tot canvia de color.

Els colors ho fan tot més divertit
em fan pensar en festa
en emocions, sorpreses, gresca
i també en amics.

Mar Torner Colom

3r premi categoria A - poesia

Escola Pirineu - 4t primària

26ns Premis literaris Joan Triadú. 2017

Garrofers

Esteu dormint fa segles, una vida
fecunda i reposada, sense presses,
esbiaixant al vent vostres pereses,
oferint cada estiu gala complida.

Ara viviu en mi. Per la ferida
on m'heu entrat, amb dolces escomeses,
sent uns silencis purs, unes promeses
de justa benaurança aconseguida.

Venerables gegants, verda mainada
com una primavera inacabada
que aferma més i més vostra presència

entre una parla de verdor amigues,
sota l'onada de sentors antigues,
sou el millor present de permanència.

Jaume Bru Vidal, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Convalescència

El cor posa carn nova.

Amics, ¿no ens tornarem a veure?
Distàncies,
¿quan sobreeixireu
de festa?

La primavera ho encén tot:
¡com brillen els miralls de la memòria,
els vergers prohibits,
els ulls d'aquella noia.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995

Ed.: Rosa Sayós i Santigosa

Joana

Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí 
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.

Joan Margarit. Llum de pluja. 1987

La figuera

Dones, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.
 
   Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

   ara, en abril, quan és gerda la brossa,
qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

   i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Espero

Espero. Petra, olor llirial,
camí ocrós de palla segada,
veig gavines cotó fluix,
a les ales porten ànsia;
tenyit tot de blau marí,
robí és la teva ferida,
l'amiga m'ha parlat de tu.
El cor enceta torxes
per assolir l'impossible.

Episcopalianes buguenvíl·lies
clapen el sol manllevat,
canyissars de riera,
aiguamolls de serpentina,
verdeguer tardoral en declivi.
Ulls d'immensitats profundes
verd poma, color d'aigua clara.

Vertigen de pedres.

Petra ennegrida per brases,
aire marcit de satalia,
esbravada fragància,
illa sense pomes d'or
l'amor disfressat plora.


Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó

Les botigues amigues

                                 al Carles i l'Àngels.


No remenis els somnis
a la paret de pedra.
Cada nit, para taula
per les mans encantades
que remouen terrissa
a les dotze tocades.
I alçaran algun vidre,
el més blau,
el més dolç,
per celebrar l'estada.



Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : (Tarraconis vrit amor), 1978

Darrer romanç de l'Institut de Vic

Quan el curs s'acabi
fugirem molt lluny
d'aquest Institut
i fins de nosaltres.
Ens perdrem arreu,
sense ser d'enlloc,
oblidant les nits
que aquí hem viscut.
No retrobarem
ni la pols del guix,
ni els amics creats
en aquest nocturn.
Tot serà distint,
però servarem,
en el nostre món,
part de l'Institut
i viurem amb restes
de mans i de veus
vistes i escoltades,
a penes compreses.
Ens farem de nou,
sense les pissarres
ni els llibres de text
d'aquest lloc concret.
I si ens retrobem,
algun altre jorn,
durem ben obertes 
les mans i un somriure
ample, de company
que cal reconèixer,
que ens vol retrobar.


             Als companys de COU F


Pep Rosanes-Creus, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

L'encís del paisatge

  Afores de Montpeller,
a prop del Mas de la Merla,
un dematí clar i serè
que fa madurar les messes.

  En un predís del jardí,
els dos amics enraonen.
Temes: les lletres, les arts,
les noves de Barcelona...

  Mentre parlen, un encís
de llum i olors els penetra;
l'espectacle natural
de llurs sentits s'apodera.

  Davant d'ells hi ha el camp flairós,
ampla vall assolellada
que s'alça en suau pendent
per mostrar millor la ufana.

  Aire net sota el cel blau,
pins, xiprers, blats i oliveres;
els ceps verds dels grans vinyars
com penats s'arrengleren.

  Sobre els alts pins i els llorers
xisclen el vol d'orenetes,
sobre el roserar vermell
brusen lluents les abelles.

  Paisatge clàssic, llatí,
de cel i terra harmonia;
miracle etern,
fet de colors i de línies.

  Els dos amics han callat.
La visió els meravella,
i amb un silenci devot
miren la natura en festa...



Montpeller, 12 de desembre del 1945


Records de més ençà

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut de tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990

Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,

la de l'oratjol entre el verd pinar,

la del nin dormit que canta la mare,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,

la de la suor del que pasta el pa,

de la pluja el cant quan la terra rega,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,

del riure quiet i el dolç sospirar,

de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?

La bona cançó... Qui me la dirà

la bona cançó que jo vull cantar!

Cèlia Viñas. Del foc i la cendra : poemes. 1953

preludi

Un dia vam creuar els mots.
L'avançada d'un exèrcit desarmat,
el preludi de les converses
que van venir després
per prendre'ns la veu
i quedar-se a la memòria.
Un dia vam creuar els mots,
sense saber que
des de llavors deixaríem
de ser vies de tren,
carreteres paral·leles,
per tancar cercles
i esdevenir amics i amants
perpendiculars.
La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

Desconegut

Sé que tinc un amic
      que encara no conec.
No sé si el trobaré
      al mar o a la muntanya,
al mig de la ciutat
      entre gent que s'afanya,
o entre aquells que somnien
      just a prop d'on jo sec.

Sé que lluny o a la vora
      viu l'amic o l'amiga.
Sé que ens coneixerem
      sense que calgui dir:
«jo t'esperava a tu»,
      «tu em buscaves a mi»,
perquè ens ho sabrem tot
      d'una amistat antiga.

Però cal estar alerta,
      que no sé quan, ni com!
Em pot passar de llarg
      si un mal vent em distreu.
No vull patir pensant:
      «si no el veig... si no em veu...»
Per poder-lo trobar,
      seré amic de tothom!



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions de Montse Ginesta.

CIM

Esfilagarsar mars teixits amb llana,
un hivern qualsevol. Tan delicat,
el nou abric, el gest de llibertat
que ens dediquem... Trenquem la porcellana,
redescobrim l'amor i l'amistat.

Algú va dir d'estendre la rotllana,
saber gaudir per dies la setmana...

Un cop al cim, obrir de bat a bat
els nostres ulls enllà de la muntanya.
Sortir de nit. Saber la contrasenya
del patiment, saber-la tan estranya...

El blau immens descriu la seva senya
a l'oneig instintiu d'una pestanya.
Teixim de nou els mars, fem-ne ressenya.



Bruna Generoso. Abstraccions i certeses, 2016

Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Pels volts de Sant Joan

El perfum que s'arrela

als nobles arbres de la ciutat

i a recer de la nit

amics que se sumen

a animades revetlles

vespres i nits d'estiu

de repòs i benestar

nit, llum i fum.

Dir poble i sentir-se bé.

Sentir el cor de la humanitat,

i respirar plàcidament.

Teresa Grau Ros