Aquesta dècima nova
no ha sorgit pas del no-res.
Cor que en or val el seu pes,
que no cercava i, va, i troba.
Per si en volies la prova,
per tu, que ets dona marina
faig de l'amor flor divina.
Del paradís l'he triat,
i amb flaire d'eternitat
n'hem fet dolça medecina.
Víctor Obiols, dins,
Reduccions : revista de poesia. Març de 2017. Núm. 108. P. 22
Hort de les dàlies!
Quan reprenem el pur diàleg
amb l'alba, íntima i oculta,
de nostre jo? Quan tornarem
al clos original, intacte,
al temps, parat, de la infantesa,
sense cap gest? Esgrogueïdes
ombres del pare i de la mare!
La corriola del pou fosc,
el sol i l'aigua, a mitja tarda,
l'olor de menta, i el quadern
rogenc, amb llapis de colors,
al banc de fusta... Les falcies,
negres i ràpides, se'n van,
com breus records. L'amor, amb eina
de tall amarg, l'enyor punyent,
desbrossarà l'antic camí,
que duu a l'aigua de la font...
Cal tancar els ulls i retrobar,
secretament, l'hort de les dàlies.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
Pròleg d'Isidor Cònsul
Avui ens toquen a glòria
mil campanetes d'argent
per celebrar la gran joia
del vostre enllaç sant i ferm.
La vida és camí de roses
i àspids i esbarzers;
per minvar hores penoses
fareu d'amor un ungüent:
amor que tindrà tendror
i calma, fe i paciència,
amb foc de jove passió
i somnis sens turbulència.
Aplicareu amb gran cura
aquests ingredients valuosos
i ablanireu pena dura
que us ataqui essent sortosos.
Tots els presents a la festa
preguem Déu que ho encerteu.
Del bo i millor sigui plena
la vida que ara enceteu!
Maria Terrades i Compte. Terra & Cor : Quermançó i altres poemes. 2009
Pròleg de Carme Pagès
Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.
No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.
El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.
No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.
Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.
Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010
Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud: així donaràs vida.
Miquel Martí i Pol. Llibre d'absències. 2000
Lluny, allà dins asprives muntanyes
que mai petja del món ha tocat,
d'un desert en les verges entranyes,
mira el cel un verger ignorat.
Allà brolla la font de la vida,
allà s'obrí lo lliri d'amor;
veu d'oracle pel món no sentida
té allà el bosc en secreta remor.
Aigua hi corre, tan pura, tan pura
que los àngels s'hi van a mirar;
qui una gota en tastàs, oh dolçura!
mel del món no voldria tastar.
Miquel Costa i Llobera. Poesies. 1992
Dibuixos d'Albert Rocarols
En cada estat d'ànim hi figuren
tots els estats d'ànim, per exemple en la
companyia amorosa de dos hi ha totes
les menes de dissonàncies, solituds,
aglomeracions de gent desconeguda
amb el risc de perdre'ns de vista, així
com totes les petrificacions, els tirars
de l'àncora i el no tocar a terres i els
enyorar-ses en presència.
ÉS COM LA MÚSICA DE
GUITARRA
Dedicatòria del llibre: Als cors flamejants
Enric Casasses Figueres. Canaris fosforescents. 2001
Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.
Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.
Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg de D. Sam Abrams
Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.
A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.
Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."
Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."
Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.
Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?
Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.
Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."
Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.
El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.
Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004
Premi Carles Riba 2003
A Teresa Sanahuja i Jaume Cañameras
en llurs noces de plata.
Sorgeix l'amor del tracte i la constància
amb un somni despert que s'arrela en la vida.
No hi ha temps en l'amor, ni arma, ni distància,
i acatem humilment el murmuri que crida.
Té cabanes l'amor, palmeres d'alegria
i plugims que davallen del cor del violí.
Té bordes el record, amb ramats cada dia,
que fumegen tots junts en un mateix destí.
Sobre els conreus d'amor gairebé sempre plou.
Sobre els camps de l'amor, els dolços ulls del bou.
Sobre els trèvols d'amor, lent va escrivint el rou.
Nit: acala la testa: rep els astres fets jou...
Hospital de Sant Llàtzer, V-1982
D'El gall canta per tots dos
Agustí Bartra. El vent llaura la mar : antologia poètica. 1984
Introducció i tria de Llorenç Soldevila
La bona cançó, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta ela pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet i el dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.
Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
La bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar!
Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. 1953
ara (més a prop nosaltres mateixos que nosaltres)
hi ha un ocell que canta dalt d'un arbre,
que mai no canta dues vegades el mateix
i encara aquell cantar és sempre els seus
ulls poden sentir però les orelles potser veuen
que allà mai no visqué ningú més alegre que ell;
si la terra i el cel es migpartissin
ell els uniria (tan autèntic és el seu cant)
el que canta per nosaltres per tu per mi
per cada fulla més nova del que pot ser:
i per ell mateix (el seu amor) la seva estimada
canta fins que per tot arreu és aquí
──────────────────
now (more near ourselves than we)
is a bird singing in a tree,
who never sings the same thing twice
and still, that singing's always his
eyes can feel but ears may see
there never lived a gayer he;
if earth and sky should break in two
he'd make them one (his song's so true)
who sings for us for you for me
for each leaf newer than can be:
and for his own (his love) his dear
he sings till everywhere is here
E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007
Traducció d'Alfred Sargatal
A Josep López Fabregat,
el meu pare
Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,
sempre esperaves
que tots haguéssim triat ja, per triar tu.
Triaves del sobrer, i ho feies com si res;
de tan content sovint ni ens adonàvem
de la teva petita renúncia diària
que era gran, en un nen que havia passat fam
i ara cedia de grat a la dona i les filles
ーla fruitera assortida de pomes i de plàtansー
la cítrica alegria del caprici.
No és més generós qui més dona (somreies)
sinó qui més es pren.
I el goig de donar amor sense minvar d'amor,
s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera
o fent esclatar en suc els grills de mandarina
sota els teus ulls feliços de callar.
Laura López Granell. Forat. 2014
De l'amor a la vellesa,
creada amb síl·labes aquoses,
de la remor subtil
que discorre sota els raigs
de les ones i entra en l'extensió
del silenci i l'esglai.
S'enlaira el cos flotant de la mar de Bretanya,
com arbre lluminós
dempeus en aquest blau sobrenatural
on l'èxtasi esclata.
Esther Aure. Tralla per als penitents. 2002
Pròleg de Màrius Sampere i Passarell
No tot és festa.
Per Nadal també es plora.
Atenuem-ho:
fem que la pau perduri
i l'amor ens uneixi.
2006
De: Poemes de Nadal [Obra poètica inèdita]
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Us vull dir «Feliç Nadal»
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.
Quan l'amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!
Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013
Il·lustracions d'Ignasi Blanch
Pròleg de Carles Duarte
Edició a cura de Mercè Ubach
