![Flama cimCanigó: la matinada del 23 de juny la Flama del Canigó baixa de la muntanya per Òmnium (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0) or GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html)], via Wikimedia Commons](https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AFlama_cimCanig%C3%B3.jpg "Flama cimCanigó: la matinada del 23 de juny la Flama del Canigó baixa de la muntanya per Òmnium (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0) or GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html)], via Wikimedia Commons") |
Pàtria, et donà ses ales la victòria;
com un sol d'or ton astre es va llevant;
llança a ponent lo carro de ta glòria;
puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.
Avant: per monts, per terra i mars no et pares,
ja t'és petit per trono el Pirineu,
per ésser gran avui te despertares
a l'ombra de la Creu.
Jacint Verdaguer. Canigó, 1967
|
 |
Els vents modifiquen paisatges i només
el moviment en massa de l'aire els fa bufar.
És el moment per a moure'ns de forma
coordinada, independent, respectuosa i
compromesa amb el poble català per a
poder convertir-nos en una font d'energia
sostenible més que fa avançar la societat
a través del pensament i per a poder contribuir
humilment en el mapa de ruta cap a les
veritats que ens faran lliures.
La resposta és en el vent i ara és el
moment dels vents del canvi.
Fragment del pròleg a la col·lecció "Vents del Canvi".
Anna Muro i Rodríguez, dins,
|
 |
| Quan sento que tot s’ha acabat, que no sé aixecar el cap, que no tinc forces per continuar cap endavant, quan sento que m’he fet petit, que ja no crec en mi, que el món continuaria igual si jo no fos aquí, llavors m’esforço a recordar la teva cara al meu davant, la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant, dient que guanyar-me el destí només dependria de mi, i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Respira. Espera. Aixeca’t sense pressa. Inspira. Refés-te. La vida, el món t’espera. quan sento que res té sentit, que el món està girat, que no sé com posar un peu a terra i recomençar, Quan sento que no queda res pel que sempre he lluitat, i cau cada desig que m’ajudava a avançar, torno altre cop a recordar la teva cara al meu davant, la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant, dient que guanyar-me el destí només dependria de mi, i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Andreu Rifé. Ping pong, 2012 |
A les biblioteques Avançant entre els cingles i unes valls inèdites ànima del meu bé ponts de tendra certesa. Poesia, misteriosa i saludable, les actituds dignes són els cels de primavera. Primavera 2012. Teresa Grau Ros |
