Conte sard

Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo

Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.

Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.

Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.

¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».

Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.

Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.

*En sard, 'pare'.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Tots els ocres

                                     A Girona

Tots els ocres que tens, ciutat madura,
penetren dins els traus i les clivelles
de les teves parets de pedra humida,
i em retornen a un matí vell d'hivern,
a l'esmolada, esquerpa adolescència
que vaig ésser.
Tots els morats que arranca el teu capvespre
damunt teules de blets i campanars
d'esglesioles i carrers ombrívols
m'esbandeixen els ulls i fan més vius
el brogit del mercat i de les fires,
la humitat que enfilava els meus palpissos
d'adolescent ingènua, l'esclat efímer
dels vilers a l'ombra de les fonts
i el desig contingut al vagó d'aquell tren
que arribava amb retard cada divendres.
Tots els blancs d'aquesta ala de gavina
que passa a frec de l'àngel mentre talla
la calitja borrosa del migdia
s'envolen al teu cos de jardins closos
espurnejant les aigües de tants vidres.
I et contemplo amb els ulls que vas obrir
a la bellesa rara dels teus dies,
un matí de febrer, ciutat madura.

Núria Esponellà, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

La prunera

Passà la joia exquisida
del bell temps de ta florida
i avui regales un plor
d'emmelada fruita d'or;
i la merla llaminera
canta tes glòries, primera.

Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Romanç de la ciutat de Girona

Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.

I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,

que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.

...

Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany

s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.

No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.

Narcís Masó, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.:   Mercè Huerta

De com s'aprèn

De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.

Miquel Martí i Pol, dins:

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997

Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982

Vinc al recer

Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.

De: A Oxford,  II

Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

Realitat i llenguatge

Para't sota aquests arbres
i mira com els mou la brisa:
la bella trama mòbil de les fulles.

Deixa que la remor ho canti.

Si no, ¿quines paraules ho dirien
sense parar-ne el moviment de l'aire,
sense arrasar-ne fins i tot l'arbreda?

¿Quines, sense emmudir-ho?

Carles Camps Mundó. El rastre d'uns escrits, 2018

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (Premis Octubre 2017)

Dream

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

En lluita entre tu i la poesia

En lluita entre tu i la poesia,
no em pots pas arrabassar
aquesta dimensió de llum,
ni enderrocar el dol de la fe
perduda, aquesta fe tan gran
i transparent com el roure
que s'assembla a un bell arbre infinit,
i la llum esclata des de les venes
fins al magnètic secret de la poesia.
En lluita entre tu i la meva agonia,
ara fuig l'amor: és un cant complet
nascut de la vida que sadolla
de pregona pietat el meu pobre cos.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Diari íntim

No diguis res. Aprofita el moment per retenir el prodigi,
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.

II

Jordi Carrió. Els dies que vindran. 2009

Pr.: D, Sam Abrams

Castells d'infants

De crits joiosos per carrers i places
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.

                                                       
De El temps passa a Cadaqués (ETP)

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado

Quan veig tants de poemes

Quan veig tants de poemes que
llimats per tanta tècnica
resten reduïts a l'esquelet,
desvestits dels sentiments,
i veig i sento els teus viure
entre energia i passió
on fins i tot la mort
pren vida sensorial,
sento que ni tu ni jo
anem desencaminats
intentant obrir camí
pels camins difícils 
on es conserva la vida
dels sentiments i dels fets
que a voltes no es deixen
atrapar entre maneres arcaiques
i ens cal recórrer a mots nounats
i a ritmes encara no acceptats
pels doctes assenyats.
La mort, sense matar-nos el cos
mata tants de sentiments
en nom dels tècnics de torn
que frenen tot allò
que vol dir vida.
Quan veig tants de poemes 
limitats per matemàtica castradora
em giro i miro els teus, fets de passió
i d'enteresa, tan trastornadorament bells.




Sofia Chiaraviglio. Circolarità, 2005

Traduccioó de Ricard Creus.

Poesia extreta de Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 87-88

Poeta

No li digueu poeta,
a qualsevol que us faci una quarteta.
Poeta és qui fa seus en tot moment
el drama o l'alegria de la gent
i, bo i unint al ritme, la bellesa
dels mots i el pensament,
escampa el goig, proclama l'honradesa
i alleuja del proïsme el sofriment.



Josepmiquel Servià, 

a Facebook, publicat el 30.04.20

El verd s'estimba

                           Costa Nord


El verd s'estimba
al mar des de les penyes.
Torno al meu dia
saciat de bellesa
mentre la boira escampa.



Primavera

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

Quan sigui el meu amor com jo soc ara

Quan sigui el meu amor com jo soc ara,
quan el temps injuriós l'hagi abatut,
li hagi drenat la sang i omplert la cara
d'arrugues, i el matí de joventut

sigui un viatge al fons de l'alta nit,
quan les belleses sobre què ara impera
s'esvaneixin o s'hagin esvanit,
robant-li el seu tresor de primavera,

per a aquests temps, avui em faré fort,
contra l'edat de tall en tall ferida,
perquè no pugui mai segar el record
del bell i dolç amant, només la vida.

La bellesa es veurà en aquest vers negre,
que perviurà, com ell en ell alegre.

──────────────────

LXIII

Against my love shall be as I am now,
With time's injurious hand crushed and o'erworn;
When hours have drained his blood, and filled his brow
With lines and wrinkles; when his youthful morn

Hath travailed on to age's steepy night,
And all those beauties whereof now he's king
Are vanishing, or vanished out of sight,
Stealing away the treasure of his spring;

For such a time do I know fortify
Against confounding age's cruel knife,
That he shall never cut from memory
My sweet love's beauty, though my lover's life.

His beauty shall in these black lines be seen,
And they shall live, and he in them still green.



William Shakespeare. Sonets. 2010 

Traducció: Txema Martínez

Versos que són solcs

Versos que són solcs on creixen
belles llavors d'humanisme,
saviesa i art.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Planeta terra

Hi ha un país

cremat de cendres

molt enllà de les estrelles

on continua una guerra experta

davall abandonada

sereníssima, perfectíssima

Aquest meu país

plora gotes de rosada

Abandona tots els folls

menys un, que menarà el canvi

Allí, per damunt del brogit

un país dolç ornat de pau

espera nostra bellesa

Somriures.

Lionel G. Fogarty, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001
Dir.: Gabriel Planella

Agraït per la bellesa

Agraït per la bellesa de tanta lluminosa vida,
m'entreg fascinat al goig d'aquests verds esquitxats
pel groc dels lletsons, les vinagrelles, l'argelaga,
el fonoll, la canyaferla, el blanc de les caramuixes,
les margarides, el morat de l'enclova, el lila dels cards,
el vermell de les roselles... que fan del camp
menorquí un quadre impressionant que fascina,
encanta i enamora els sentits.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014