A la vora de la mar

A la vora de la mar
ens agrada estiuejar.
Allí la brisa refresca
i a tothora pots nadar.

De bon matí, els para-sols,
com bolets multicolors,
s'escampen arrenglerats,
formant rogles o aïllats.

Les tovalles, com estores,
són pedaços en la platja,
amb teles de molts colors
perquè l'arena molesta,
als uns massa, i als altres... poc.

Braços que esquitxen dins l'aigua,
cames esteses al sol,
cossos que boten les ones
o es capbussen en un crit.

Quan les ones són molt altes
resulta ben divertit!




Poemes a la carta. 2011

Poemes: Fina Girbés
Il·lustracions: Eider Eibar

Temperatura humana

Deixo, immòbil,
la mà sobre el teu braç.
No és carícia
ni reclam
ni un gest atzarós.
Vull percebre'n la tebior,
encertir-me de la vida
que et solca les artèries.

Com aturar la mà sobre el corrent del riu.



Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

Presagis de Nadal

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

La neu cobreix el circ dels segles

La neu cobreix el circ dels segles.

Els nans fa temps que es mengen les paraules

i els tigres van morir d'assalts ardents.

Només les fulles guarden foc

als bancs deserts.

Espero encara el braç del trapezista,

blanc de la pols de les victòries.

Cadmis i mangres han fos els seus velluts

però jo, tot i tenir els ulls tan plens de sorra,

i els ors circumstanciats de vespres vells,

camino en direcció a la vela,

assaboreixo pors sense fluències,

m'admira el cor obert de tant confeti.

Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg: Manuel Forcano

Davant

Davant: la nit i tota una ciutat
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.




Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Il·lustracions: Eulàlia Sariola

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbres

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.



Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg: D. Sam Abrams

Montserrat, deixeu que tots sardanegem...

 Deixeu que tots sardanegem
     com vostres penyes,
 i feu que bressi les ensenyes
el cant d'amor de la nit de Betlem.

 Ens apleguem entorn de Vós
        amb l'alenada   
del vostre maig i amb l'abrivada
     de la tenora de so cabalós.

  Mare de Déu de Montserrat!
       Formem rodones,
i ens sembla viure en les persones
   de la inefable i ardent Trinitat.

  Flames de goig en contrapunt.
         Passos, compassos,
 delit del cor que passa als braços
i el pensament que  se'n va cel amunt.

       Ai, flabiol! Ai, tamborí!
           Deu-nos l'entrada,
    que ja la verge, enamorada,
  sent a la falda com salta el Diví.



Manuel Bertran Oriola
                    abril 1959

Poemes montserratins, 1997

Terrats

Mirandes entre núvols de cel i de bugada:

els dilluns primicers una mà delicada

us decora de veles, o casolans vaixells!

De nit banderes blanques i argent de claraboia,

i a l'alba sempre es veuen els braços d'una noia

com per aplegar estrelles o amanyagar els ocells.

Poemes de suburbi 1927

Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica..., 1987

Entre Manacor i Porto Cristo

Entre Manacor i Porto Cristo
una ensaimada mallorquina
em recorda el teu melic
com un rotllo enfarinat.
       Veig l'entrada del peix
       dempeus al Mollet.
       Dorm a l'autobús
       entre Manacor i Palma.
La Seu de Mallorca
em recorda els teus braços enlairats
dient-me adeu al port de València.
       El teu melic enrotllat
       com l'ensaimada que em menge.



Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996

El dia

El dia de feina s'ha acabat.
Amaga el meu rostre en els teus braços, Mare!,
i deixa'm somniar.

Obra selecta de Tagore, 1975

Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,

que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa

que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,

els moments que gomboldo recordant-te

se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,

em sento emmantellat per tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa

Tema amb variacions - XIV -

Em feriren els estels

amb la més dolça ferida...

Posaven damunt dels brancs

la seva clara florida

mentre cantava la font

una suau melodia.

De la fredor de la nit

el teu braç em protegia.

No veia el teu rostre obscur

però els teus ulls els sentia

damunt dels meus ulls oberts

al misteri que ens havia

presos en l'encantament

d'aquella llangor divina...

Em feriren els estels

amb la més dolça ferida.

Amor, et creia tan lluny

i tan a prop que et tenia!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tan clar tenia el braç

Tan clar tenia el braç quan, riallera,

donava el pa, l'aigua o la sal,

que hom pensava en la neu de la gelera.

Son pas era una dansa natural.

Era filla de Grècia per son pare

i per sa mare filla de Conflent,

i bosc avall li encenien la cara

les mil roses del vent.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

Notes breus

Duc gravats al front
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.

És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.


5

Miren Agur Meabe. El codi de la pell. 2006

Versió de Maria Josep Escrivà

No deixen de sorprendre'm els sentits

No deixa de sorprendre'm els sentits
i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta
nuvolada grisa que omple la ciutat una altra vegada de dilluns
de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i
els carrers bruts, en aquest precís instant olor les primeres
pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres,
sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he
despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut
obrir la finestra. Els maons vermells semblen més roigs que mai.
I pens. Pens en els batecs nounats d'aquest matí dins la dutxa,
pens en les bategades a cop de fil tecnomusical, pens en tambors
i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo,
pens en arrugar els niguls i llençar-los al contenidor de reciclatge
perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc
virginal d'anunci. Pens les addiccions a la mozzarella &
avocado salad i al sushi. Pens en aixecar els braços i
dir: per què no? Pens en tot el que no em deixa de sorprendre,
en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com
pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien.
I somriure.

a les 8.13 h

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Que tots els rosers més fins

Que tots els rosers més fins
siguin les joies de l'alba;
que cantin els rossinyols
la seva cançó més clara.
La font desplegui l'argent
del seu tresor que servava,
i l'aire dormi retut
dins els braços de les canyes.
Els ocells parin el vol
damunt de totes les branques.
Que repiquin dolçament
l'esquellinc i les campanes,
que somniïn els ramats
amb les estrelles més altes
i el mar somrigui clement
al feinejar de les barques.
Perquè m'ha nascut l'infant
que de tant temps esperava
i els braços em són petits
per una vida tan cara,
i soc feliç i tinc por
i el plor se'm torna rialla
al veure que ell m'ha donat
l'amor que jo desitjava.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Cançó a Mahalta

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.



Núm. 64

1939



Màrius Torres. Poesies. 1977

Petit vals

Dorm en la teva pell
la pau del món.
Jo m'hi embolico, jo,
mentre m'enredes, tu,
amb els teus braços
plens del ritme dels segles,
quan reclamen un vals
en vers d'amor.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Kithou

Corria com folla, dansava molt bé
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.


dedicat a Christine Marc




Pau Riba. Cançons i poemes. 1968

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002