Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris camins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris camins. Mostrar tots els missatges

16 de setembre 2022

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.


Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

09 de setembre 2022

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.



p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"


Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

03 de setembre 2022

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.


La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!


Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.


Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!


De: Arrels.

Obra poètica inèdita.


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

31 d’agost 2022

T'hi has endinsat

  T'hi has endinsat: el misteri és el rovell de tot allò
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.

   Saps que no s'han eixugat les deus, que el ventre
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.

   Ho sé: esperes confiat temps de bonança, guspires
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.


De: Segon itinerari: Unai: la ciutat submergida, II


Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

26 d’agost 2022

Ara començo

Ara començo un altre cop la vida;
ja soc en aquest món de la matèria
que té perfum, però, d'eternitat.
Sota la nit, que no s'atura,
tinc intuïcions de benaurança
per on m'escapo en l'aire universal.
I, encara que reclosa
en l'espiral d'un remolí,
em sé, dins el traüt, alliberada.
És per això que vaig i vinc
des del llindar dels ulls al moll dels ossos,
per un camí d'estrelles i de carn.



Pilar Canela. L'íntim espectacle. 2001

Pròleg de Màrius Sampere

05 d’agost 2022

Aigües tortes

Les paraules per on passo, les que ara em llegiu,
aquelles per on us faig passar, les paraules on soc
per qui m'hi cerqui, la paraula de les paraules
al meu través. La veu viva de les paraules, sense
haver-les de dir ni de llegir. L'escriptura en veu,
en nom, de les paraules, com un soroll remot
que se'm vessés als dits. Els textos haguts i per
haver, allà on, sempre en camí per mica de
pendent que se'ls obri, les lletres hi troben
el seu natural. Les paraules fluents, nítides, el
do líquid i sonor de les paraules d'esbarriar-se,
a terra, elles amb elles. La bocaterra de les
paraules, les paraules illetrades, més aviat
magres i pedregoses, el sauló excessivament fort,
la terra massa cremosa o afetgegada, de tant 
posar-nos a la boca un lloc per mirar-lo de dir.



Perejaume. Obreda. 2003

30 de juliol 2022

Espai de fangs

El temps n'ha fet paràbola,
de l'olor de llimbs.
A l'arena, paper verjurat,
s'inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l'aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s'han podrit els camins.


Zoraida Burgos, dins,

Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004

Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso

26 de juliol 2022

Després d'aprovar l'examen [800 d.C.]

Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.


Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013

23 de juliol 2022

Incendi

El bosc eleva
al cel braços de flama.
Tràgic, implora
l'aigua que regeneri
els cors incendiaris.




De: Ales i camins.


Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

14 de juliol 2022

Ciclistes nocturns

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who would follow in their footsteps, at the risin' of the moon.
                               John Keegan "Leo" Casey, "The rising of the moon"



Pedalant a les fosques emparat per la lluna,
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suament bona nit, el seu perfil més
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa.

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables,
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre,
amb pedals invisibles il·luminant la nit.




Premi Carles Riba 2011

08 de juliol 2022

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.


De: El branc de les vuit fulles, VI.


Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

05 de juny 2022

Els cants d'ocells

Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.

Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.

D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.


De Cantilena

Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

15 de maig 2022

Les orenetes

Les orenetes han tornat al niu.
Dibuixen arcs invisibles en l'aire,
camins de fum.
Ens espien els passos,
s'aturen un instant. I fugen.
El món com s'il·lumina!


Sents com respira la primavera?
La veus, la llum del món?


Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

05 de maig 2022

Noces

Avui ens toquen a glòria
mil campanetes d'argent
per celebrar la gran joia
del vostre enllaç sant i ferm.

La vida és camí de roses
i àspids i esbarzers;
per minvar hores penoses
fareu d'amor un ungüent:

amor que tindrà tendror
i calma, fe i paciència,
amb foc de jove passió
i somnis sens turbulència.

Aplicareu amb gran cura
aquests ingredients valuosos
i ablanireu pena dura
que us ataqui essent sortosos.

Tots els presents a la festa
preguem Déu que ho encerteu.
Del bo i millor sigui plena
la vida que ara enceteu!


Maria Terrades i Compte. Terra & Cor : Quermançó i altres poemes. 2009

Pròleg de Carme Pagès

22 d’abril 2022

Primavera

L'hivern és un record de boira peregrina
prenent vistes a l'hora d'emprendre un llarg camí.

I la ciutat de l'heura es torna ara de vidre
per fer més transparent l'aram dels seus peons.

Hi ha un bellugueig de pàmpols en bandola
del cloquer de la Seu al ciri cisellat de Sant Feliu:

la Devesa estrena una escolania de fulla
impúber, sol tendre i ocellam...

Els plàtans fan l'anar i venir de cerimònia:
tot està a punt pel gran pontifical
de primavera!

La salmòdia exultant, a pas d'andante,
sotragueja de nou el vell carro d'Elies.
Eterna com la fe i fonda com l'amor
torna a recomençar l'alta cançó dels dies!


Salvador Sunyer, dins,


Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

19 d’abril 2022

Romanç del cavaller Sant Jordi

La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.



Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

Il·lustracions d'Adelaida Murillo

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

07 d’abril 2022

Magnanimitat

El futur, sabedor que faltaríem a la cita,
va fer com la mare que s'adreça, lleugera,
a la sortida del parc, i quan els fills
que a saltirons l'encalcen, s'aturen -romancers-
per burxar la lluna que han sorprès dins d'un estany,
desfà camí i es queda amb ells.



Cèlia Sànchez-Mústich. Llum de claraboia. 2004

26 de març 2022

A trenc d'alba

un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.

Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.

En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.

—————————

No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.

No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.

Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.


An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021


poemes: An Alfaya

il·lustracions: Imma de Batlle

traducció de Daniel Barral

24 de març 2022

Sudànica

Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.

A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.

Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."

Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."

Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.

Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?

Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.

Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."

Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.

El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.


Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004

Premi Carles Riba 2003

06 de març 2022