Estiu

Alt brilla el sol amb esplendor que crema;

de tant en tant l'alosa es deixa caure

damunt l'espiga d'or que el vent pentina.

Ones de blat damunt la terra fèrtil,

entre pau i calor, la vida puja,

i canten els ocells en la bardissa.

Rosella, sang calenta de la terra,

flameja ençà i enllà com una brasa;

se sent el xiscle agut d'una oreneta,

i es perd al lluny el so d'una campana.

Joan Ainaud (16 anys)

Llibre de les flors, 2a ed., 1982

La poesia

Si us l'hagués d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten...




Joan Fuster. Terra en la boca : poemes, 1953

Strasbourg

Em sembla sentir
trepig de botes encara
però vents de pau
duen ressons de campanes
que desperten els diumenges.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

He llençat en el mar distret

He llençat en el mar distret
dos anys desconcertants.
He trencat el pitxer prou embotit
de calendes frustrades.
Tinc el dring de la campana
entre els dits
i la folla esperança de viure
amb llibertat.

Montserrat Manent. Descoberta de temps, 1982

Després de l'incendi

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana
trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall
l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.




Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993

Pròleg de Xulio Ricardo Trigo