Cançó del vent i del mar

Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.

Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.

A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.

Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012

Il.: Mercè Galí

Pau paraula sense veu

Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.

Sara Alivesi , dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Puput

Cresta tota ben plantada,
          plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.

La recita: Lola Casas

Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001 
Il.: Sergio Mora

Cançó per a la Rosa Joana

Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.

Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.

Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.

Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.


Rosa Joana i les set magnífiques. 2014

Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí

Cançons per a la gent

Deixeu-me fer cançons per a la gent,
cançons per als vells i joves;
cançons que desperten com un crit de guerra,
allà on es canten.

No per a l'estrèpit dels sabres,
ni per a la carnisseria, ni la guerra;
cançons per a commoure els cors dels homes
amb més vida.

Deixeu-me fer cançons per als cansats
per la febre i ànsia de la vida,
fins que els cors es tranquil·litzen
i els fronts aclaparats d'inquietuds se n'obliden.

Deixeu-me cantar per als nens,
abans que els peus no els vagaregen,
dolços himnes d'amor i deures,
per avançar pel camí de la vida.

Cantaria per als pobres i vells,
quan les ombres els enterbolisquen la vista,
de les brillants i assossegades mansions,
on no cau mai la nit.

El nostre món, tan gastat i exhaust,
necessita música, pura i forta,
per a callar el xerric i la discòrdia
de l'aflicció, el dolor i la injustícia.

Música per alleujar les penes,
fins que la guerra i els crims cessen,
i els cors dels homes, entendrits,
envolten el món amb pau.

________________________________

Let me make the songs for the people,
Songs for the old and young;
Songs to stir like a battle-cry
Wherever they are sung.

Not for the clashing of sabres,
For carnage nor for strife;
But songs to thrill the hearts of men
With more abundant life.

Let me make the songs for the weary,
Amid life's fever and fret,
Till hearts shall relax their tension,
And careworn brows forget.

Let me sing for little children,
Before their footsteps stray,
Sweet anthems of love and duty,
To float o'er life's highway.

I would sing for the poor and aged,
When shadows dim their sight;
Of the bright and restful mansions,
Where there shall be no night.

Our world, so worn and weary,
Needs music, pure and strong,
To hush the jangle and discords
Of sorrow, pain, and wrong.

Music to soothe all its sorrow,
Till war and crime shall cease;
And the hearts of men grown tender
Girdle the world with peace.

1895
Frances Ellen Watkins Harper, 


dins el llibre de poesia:
L'ànima de les negres : poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX, 2005
Tr.: Ángeles Carreres
Ed.: Carme Manuel i Cuenca

¡Que les muses t'inspirin!

                              A qui s'inspira pencant


Si mai beus a les fonts
que tant guarden les muses,
faràs caure mil pluges
de cançons, llamps i trons.

I si et diuen: «¡Cantaire,
que ens inundes el món!»,
tu els respons: «Un segon,
que us componc un paraigua».



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella

A una oreneta

Menyspreen els teus xiscles d'alegria

el mot inútil i la vil cançó;

tes ales, afanyant-se tot el dia,

frenètiques esborren la lletjor.

Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs.

Cançó del fruiter

A Celdoni Fonoll,
amb una abraçada
de llaüt.


      Jo sóc un arbre
a la vora d'un llac
      amb un fullatge
que fa una ombra frescal
      i dotze branques
que floreixen tot l'any.

      Que fruito besos
de llimona o de mel
      o bé de menta
-i algun cop de poncem-
      o de maduixa
o de llet amb cafè.

      Jo sóc un arbre
arrelat en un clot
      que gronxo nenes
oloroses de bosc
      i dono fruita
a les noies del volt.



Poema: Miquel Desclot
Música: Celdoni Fonoll



Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola, 1986
Pr.: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il. portada: Josep M. Subirachs

Trolls

Gegants
    corpulents.
Feres
    desmesurades
        de sang negra
i perversió
          infinita.

La llum
de la intel·ligència
us esquinça
  l'armadura
             sinistra
i us transfigura
en pedra
    sense esperança.



Música i poemes per a petits monstres. 2007

Text: Lola Casas
Il·lustracions: Mercè Canals

Anem

    A L.


Anem,
les fulles caigudes voleien als barrancs
però la cançó no té casa on tornar.

Anem,
al glaç hi ha llum de lluna
que es vessa del llit del riu.

Anem,
els ulls miren el mateix tros de cel
i el cor bat els timbals del capvespre.

Anem
no hem perdut els records
cercarem l'estany de la vida.

Anem
el camí, el camí
tot cobert de roselles.


Bei Dao, dins

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció: Manel Ollé

Què és la poesia?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.

Més l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.


Jacint Verdaguer, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Ed.: Carlota Casas i Pep Paré
Il.: Carme Solé Vendrell

El sermó del foc

S'ha romput el tendal del riu; els darrers dits de les fulles
s'amunteguen i s'enfonsen a les voreres del riu. El vent
travessa la terra bruna, inaudible. Les nimfes han partit.
Dolç Tàmesi, flueix suaument, fins que acabi el meu cant.

——————————————————————

The river's tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.
Sweet Thames, run softly, till I end my song.



(Fragment)


T. S. Eliot. La terra eixorca, 2018

Tr.: Neus Nadal 
Intr. i notes: Bernat Nadal

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui:  «Sóc encara.»
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres, *
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

Salvador  Espriu



De Cançons de la roda del temps


*el jardí dels cinc arbres és el petit pati
de la casa familiar dels Espriu a Arenys de Mar
i que el poeta va incorporar dins el mite de Sinera.


Antologia de poesia catalana, 2011
Ed.: Joan Oriol i Giralt

Almenys poder veure un arbre

Almenys poder veure un arbre, al matí
buscar ocells, cantar cançons
alguna cosa que ens arreli
que ens apropi a la infinitud que fingim.




Silvie Rothkovic. La nit que és dins el dia. 2018

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,

la de l'oratjol entre el verd pinar,

la del nin dormit que canta la mare,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,

la de la suor del que pasta el pa,

de la pluja el cant quan la terra rega,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,

del riure quiet i el dolç sospirar,

de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?

La bona cançó... Qui me la dirà

la bona cançó que jo vull cantar!

Cèlia Viñas. Del foc i la cendra : poemes. 1953

Vora la font

Quan m'assec vora la font

ni m'adono que el temps passa,

perquè l'aigua va cantant

amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa, 

que la font m'ha fetillat

i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent

puc veure la meva imatge,

pètals foscos vora els ulls

i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc

sota l'ombra d'una branca

és un cor que s'ha esberlat

i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa,

sinó devora la font

que trena i destrena l'aigua.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Cançó de l'estiu

Per la plenitud madura de l'estiu
Deixaré que les meues mans rellisquen.
Estendré els meus adolorits membres
Cap a la terra pesada i llòbrega.

Els camps que s'inclinen remorosos,
Les senderes que el bosc estora,
Tot exigeix un silenci estricte:
Perquè puguem estimar quan patim,

Que el sacrifici, que l'abundància
No resseque del capellà la mà,
Que en un assossec lluminós i noble
No muira en nosaltres l'alegria.

Així com les aigües es vessen,
El cansament pretén destruir-nos
I anem deixant-nos la vida
Quan estimem, quan vivim.

Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

La remor dels arbres

La remor dels arbres

els ulls que s'obren

com l'albada

La cançó que viatja en cercle

impàvida




Natividad Ayala. El cel dins la pedra. 2018

Dibuixos de l'autora

Els ocells

Quan el rossinyol es lleva,
 l'alosa se'n va a dormir;
 ell, de nit, canta a la lluna; 
 ella, al sol, de bon matí.
 Les cançons de l'un i l'altra
 s'entrellacen a l'espai
 i ens fan creure en el miracle
 que els ocells no dormen mai.



Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret

Cuixart

Que quan miris enrere,
ben lluny del ventre opac
del dinosaure tètric
que t'emmordassa els somnis,
i siguis finalment
allà on tu vulguis ser,
allà on mereixes viure,
t'arribi una postal
redactada a mil mans
que et dibuixi un país
mirall d'aquell que anheles:

gent vinguda d'arreu
entaulada a la plaça
d'un poble qualsevol
que no li cal bandera,
gent muntant-se la festa
de la festa de ser,
i ser viva i ser lliure.

I que cantin cançons
i recitin uns versos,
que comparteixin plats
i joia de menjar;
que no hi falti ben res,
que no hi falti ningú,
que s'abracin, que riguin,
que es besin petons grossos,
que els gots gairebé vessin
curulls del vi dels pobres,
que brindin vehements
per objectius banals,
que s'expliquin històries
amb un final feliç,
que una xarxa d'estima
faci a tothom amat,

i que en lletra menuda
sorgeixi la consigna
que de fa temps proclames
com un murmuri savi
que ens val ara i abans
als que et volen aquí:
sempre, sempre endavant.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg: Feliu Formosa