Romanza sense paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006

Il.: Marta Balaguer

Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio

Els nens

  Els nens s'han escapat de l'escola i salten, riolers,
pels turons que hi ha prop, tirant-se pedres de cotó
fluix i boles de farina que els deixen blanquinosos.

Tot d'una se'ls apareix un àngel immens de paper
vermell, que els deixa atònits i meravellats. Tot el cel
és de color vermell. Cantant i cridant i rodolant

per terra, tornen feliços a l'escola i t'expliquen 
el que els ha esdevingut. Tu els dius que no devia
ser cap àngel, sinó el reflex de la claror d'un núvol
baix. Ells et repliquen, però, que no era cap àngel
ni cap núvol, sinó el teu estel, que els protegia
i els embadocava. Amb els teus ulls molt foscos
i brillants has mirat els nens i has sentit "felicitat".

                                               A Teresa Font i Anyé,
                                                              de la seva llibreta
                                                          Gener de l'any 1978

Joan Vinyoli, dins, 

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

Ed. literari: Antoni Tort Bardolet

Si aneu mai al bosc

Si aneu mai al bosc, penseu que allò
és una plaça brodada de fulles,
humus ric i bolets;

i qui hi passa, repassa,
qui hi dorm, s'hi adorm
i qui hi canta, s'hi encanta.

Si aneu mai al bosc i descobriu els verds
i els marrons, els beixos i els fongs,
tanqueu el llibre de naturals
per a sempre,
perquè allí hi dirà tot.

Aigua dolça : poesia per a xiquets, 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Realitat i llenguatge

Para't sota aquests arbres
i mira com els mou la brisa:
la bella trama mòbil de les fulles.

Deixa que la remor ho canti.

Si no, ¿quines paraules ho dirien
sense parar-ne el moviment de l'aire,
sense arrasar-ne fins i tot l'arbreda?

¿Quines, sense emmudir-ho?

Carles Camps Mundó. El rastre d'uns escrits, 2018

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (Premis Octubre 2017)

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.

Laberint roig. 2020

Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo

Els 10 manaments

                                               (per al meu pare)

                                                 Essencialment
                                                   cal no massa.

                                            JOAN VINUESA

                                                   

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.

Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.

Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.

de Poemes de pau (FONS)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.

Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004

Tr.: Xavier Farré

Al trenc de l'alba

Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

L'arbre de l'esperança

En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
    De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
    Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
    Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.


D'Arbres.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició: Joan Ferraté

Cançons per a la gent

Deixeu-me fer cançons per a la gent,
cançons per als vells i joves;
cançons que desperten com un crit de guerra,
allà on es canten.

No per a l'estrèpit dels sabres,
ni per a la carnisseria, ni la guerra;
cançons per a commoure els cors dels homes
amb més vida.

Deixeu-me fer cançons per als cansats
per la febre i ànsia de la vida,
fins que els cors es tranquil·litzen
i els fronts aclaparats d'inquietuds se n'obliden.

Deixeu-me cantar per als nens,
abans que els peus no els vagaregen,
dolços himnes d'amor i deures,
per avançar pel camí de la vida.

Cantaria per als pobres i vells,
quan les ombres els enterbolisquen la vista,
de les brillants i assossegades mansions,
on no cau mai la nit.

El nostre món, tan gastat i exhaust,
necessita música, pura i forta,
per a callar el xerric i la discòrdia
de l'aflicció, el dolor i la injustícia.

Música per alleujar les penes,
fins que la guerra i els crims cessen,
i els cors dels homes, entendrits,
envolten el món amb pau.

________________________________

Let me make the songs for the people,
Songs for the old and young;
Songs to stir like a battle-cry
Wherever they are sung.

Not for the clashing of sabres,
For carnage nor for strife;
But songs to thrill the hearts of men
With more abundant life.

Let me make the songs for the weary,
Amid life's fever and fret,
Till hearts shall relax their tension,
And careworn brows forget.

Let me sing for little children,
Before their footsteps stray,
Sweet anthems of love and duty,
To float o'er life's highway.

I would sing for the poor and aged,
When shadows dim their sight;
Of the bright and restful mansions,
Where there shall be no night.

Our world, so worn and weary,
Needs music, pure and strong,
To hush the jangle and discords
Of sorrow, pain, and wrong.

Music to soothe all its sorrow,
Till war and crime shall cease;
And the hearts of men grown tender
Girdle the world with peace.

1895
Frances Ellen Watkins Harper, 


dins el llibre de poesia:
L'ànima de les negres : poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX, 2005
Tr.: Ángeles Carreres
Ed.: Carme Manuel i Cuenca

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

El meu cant

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.


De Cant i paraules


Clementina Arderiu, dins Poesia. 1995

El bestiar es retroba

El bestiar es retroba al temps que era jove
i amo de la seva natura,
al temps que parlava als rius i al vent
i que cantava la gesta dels arbres
a les flors salvatges meravellades.

____________________

Lo bestial se retròba al temps qu'èra joine
e mèstre de sa natura,
al temps que parlava als rius e al vent
e que cantava la gèsta dels arbres
a las flors salvatjas meravilhadas.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.

Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

D'un mateix tany

Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;

perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;

perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.



Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

PER VÓS I EL GERMÀ

Amunt, amunt, que ve l'any nou
A fer més rica nostra via.
Marxem cantant sens mai dir prou
perquè l'any nou és cada dia.


—————————————


PARA VOS Y EL HERMANO


Arriba, arriba, que llega el año nuevo
a enriquecer nuestro camino.
Marchemos cantando sin decir nunca basta,
porque Año Nuevo es cada día.


27.XII.1905


Joan Maragall. Obra poètica : versión bilingüe, 1984, v. II, p. 272-273
Ed.: Antoni Comas
Tr.: J.F. Vidal Jové

Les Maries

Com el vent que passa així és passat el temps...
i com és passat qualqui cosa ha cambiat
ell pensava, segut a la gradinada del teatro
accullint-se un poc de fresc, que de cavidani
era encara afosa la tardada, i com pensava lo pensament
volava, volava i se fermava a la gruta de Costa
en aquella platgeta, no era un somni que esvaneix i passa
ma era un bell record que a la ment resta.
Quan en dia de avui, vigília de les Maries, festa de
escampanyada i de gran divertiment, a la tardeta,
qui descalç, que sense malleta, amb l'embolicada
i l'embolicadeta. La vasia del peix a allada, de pebre
assai tocada, quatre fiascos de vi,
era una contentesa a no finir, i un llençol mig finit
era la barraca per passar la nit.
Rieven les estrelles al cel, rieva la lluna afinestrada
veient aqueixa alegra brigada, rieva la marina
i cantava amb a mosaltres fins a la maitinada
a l'eixida del sol, que apenes nos veieva
ell també rieva i mos feva companyia colorint-mos
i encenent-mos per tot lo sant dia.
A nit a tard, un pas envant i quatre enrera
tornaven en casa. Estracs i assaraiats,
ma amb el cor ple de alegria, pensant a l'any que ve
a l'altra festa de les Maries.



1992    Secció B: 3ª

Giovanna Martinelli, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995), 2009

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,

la de l'oratjol entre el verd pinar,

la del nin dormit que canta la mare,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,

la de la suor del que pasta el pa,

de la pluja el cant quan la terra rega,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,

del riure quiet i el dolç sospirar,

de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?

La bona cançó... Qui me la dirà

la bona cançó que jo vull cantar!

Cèlia Viñas. Del foc i la cendra : poemes. 1953

Cançó de l'estrella de mar

Recordo la calda, al cel, aquell any,
les nits xafogoses, l'estiu irritant.
I a sota teníem un gran oceà...
Vaig dir, decidida: «no es pot aguantar!».

Em vaig deixar caure, estrella fugaç,
quan vaig capbussar-me... que freda que estààà!
Però vaig anar enfonsant-me i vaig acabar
com tantes estrelles al fons de la mar.

I ara il·lumino el meu veïnat;
els caps de setmana muntem tots un bar:
el nostre DJ és un calamar
i el pop és qui guanya jugant al billar.


Música: El poll i la puça



Capicua : 12 poemes amb animals per llegir i cantar. 2016
Text: Salvador Comelles
Il.: Mariona Cabassa