el somni

el somni és un bombardeig allunyat. les arrels de l'arbre creixen
sobre la destrucció de la ciutat, somia (l'arbre) aquest bombardeig,
allunyat en el temps

la saba, l'esquirol, ignoren el que conec: que el bosc creix sobre
les runes d'una ciutat arrasada

un cor somia com els arbres somien: a Bagdad-Vietnam, a les
emmoquetades muntanyes afganeses, a les costes de Galícia,
a Hiroshima

   
                                               (Charenton, 2004)

Chus Pato. 2020

Il·lustracions: Alba Rivadulla.

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

De: Món d'Ulisses. El viatge. I

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

El cel

 (Ewe)

De nit, el cel és com una ciutat

plena d'homes i bèsties,

on ningú no ha matat mai un ocell,

ni cap ós ha devorat la seva presa.

No hi ha accidents, ni desgràcies

en la immensitat dels estels.

Allà, tothom coneix l'indret

on viuen amagats els somnis.

Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999

Il·lustracions: Ramiro Fernàndez Saus

Romanç de la ciutat de Girona

Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.

I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,

que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.

...

Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany

s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.

No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.

Narcís Masó, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.:   Mercè Huerta

Dir aigua és dir memòria

Dir aigua és dir memòria.
I és dir que les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
És bonic saber que aquesta tarda aniré a veure't
com és bonic llegir en veu alta un poema d'Anne Sexton
mentre em depile les cames i pense si t'agradarà la casa,
el color de les parets i les prestatgeries amb llibres.
És bonic saber que a París va ploure tot l'any dos mil
i que tu i jo hem caminat pels carrers
d'una ciutat que no existeix.
És bonic omplir el dipòsit del cotxe per olorar la gasolina.
És bonic creure que encara ens direm alguna cosa
quan arribe el dia en què ja no hi haurà res a dir.
És bonic no conèixer la data de cap guerra.
És bonic pensar que ma casa és una llar
quan tu entres per la porta
i és bonic no desfer mai cap maleta.
És bonic obrir ampolles
i teclejar el teu nom amb la Lucida Sans.
És bonic saber que hi ha una llengua que es diu cachemir
i que totes les fronteres són polítiques.
És bonic mirar cap a quines ciutats
ixen els vaixells des del port de Barcelona
i pensar que algun dia podríem pujar.
És bonic no haver tingut temps per res en tot el dia
pensant que aquesta tarda ens trobaríem.

Dir aigua és dir memòria encara que l'oblit
talle més que els vidres que guardaven els records.
Perquè les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.

Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010

Premi Alfons el Magnànim València de Poesia, 2010
 

Tarda de primavera

Primavera. Violetes.

Cuques de vol carmesí.

Minyonots i cosinetes.

Corredisses pel jardí.

Tarda. El sol es fa endarrera.

Sobtadament, el fresseig

d'una font, o el parloteig

de galant i finestrera.

Els carrers de la ciutat

ja són blaus; l'àngel s'afanya

pel to musc de la muntanya

a escampar son vel rosat.

Lluna, tu que tant esbrines,

¿què ho fa, digues, que, amatent,

el perfum de les glicines

torbi el cor adolescent?

Ofrena, 290

Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs

Girona

Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.

Miquel Arimany, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions: Mercè Huerta

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

¿Classe política?

¿Classe política? I pensar que, segons Plató,
la ciutat hauria de ser governada per savis!

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

A una ciutat de tu

A una ciutat de tu, estic amb tu,
just com una nit d'agost
llunera, en una acollidora cala, marbanyada, esguardava el teu son,
la desgastada i desllustrada fusta del tocador
atapeït dels nostres raspalls, llibres, flascons a la llum de la lluna
‐o en un hort de boirina salada, estirada al teu costat
esguardant el capvespre rogent per la porta mosquitera de la cabana,
Mozart en sol menor al magnetòfon,
adormint-nos amb la música de la mar.
Aquesta illa de Manhattan és prou ampla
per a les dues, i estreta:
puc sentir el teu respir aquesta nit, sé com jaus
cap per amunt, mentre la mitja llum et perfila
la generosa i delicada boca
on pena i rialla dormen juntes.


Adrienne Rich. Vint-i-un poemes d'amor (1974-1976). 2019
Tr.: Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni

Aquesta és l'expressió justa

Aquesta és l'expressió justa:
l'enorme expectació
l'ingent esforç de construir
de falcar mobles bellugadissos
(totes les ciutats han patit guerres
totes les vides són difícils)
terrible feina d'aposentar espectres
on perles hi havia
on hi havia roses.




Josefa Contijoch, dins,

Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició a cura de Montserrat Rodés.
Pròleg de Dolors Miquel.

Carrer

Perd la brúixola cada dia
quan s'adona que el camí no condueix a cap muntanya.
Al cap de poc,
recorda que ha abandonat la ciutat
on tots els carrers condueixen a la muntanya.

Perd la brúixola
i entén que qui perd una muntanya
no tornarà a ser.

Ho entén com una maledicció:
Els qui perden les muntanyes,
viuran tan sols de miratges.


Raed Wahesh, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria, 2019
Ed.: Mohammad Bitari
Tr.: Margarida Castells Criballés

l'hora blanca

jo soc aquella que disposa els mots

sobre el tauler quan la partida ha començat.

jo soc aquella que habita una por petita,

una por d'anar per casa,

de diumenge a la tarda,

amb futbol al desllunat.

jo soc aquella que escruta el solatge

al fons del dia i cerca els mots

quan ja la partida s'acaba.

jo soc qui travessa el laberint de la ciutat

quan els homes dormen i les dones

corren pels seus somnis amb els cabells

incandescents d'abans del temps.

i m'agraden els carrers

on encara ressonen els passos dels absents

i m'agrada mirar-me en cada finestra encesa,

ferida o llum d'un cos encara intacte,

abans que arribe el dia,

com una allau.

Inèdit

Anna Montero Bosch, dins el 30è

Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2014

Fotografia de Teresa Grau Ros.

El càntic de les grues

...
I al mig i aureolat espai lunar
puja, victòria i torre, la grua.
Li cus el cos l'altiva ziga-zaga
d'aire i de ferro fins on l'ull no va
ㄧla verticalitat i l'esveltesa!ㄧ.
Agulla fina, bec de pica-soques,
cua de marbre ambrina. Com l'arpella
falca la xapa ganxuda amb puixança
siderúrgica. Sorda, indefallent
treballa la tenalla artículada.
Ferrenya missatgera del progrés,
incansable durant l'era dels guanys
niarà allà on ningú no nia encara...


(Fragment)

Elies Barberà, dins,

Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014

No és veritat

                        "El món neix en cada besada"
                                           Joan Fontcuberta


No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d'estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tan fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no,
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai,
s'omplin d'ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins.

Et dic que no
que no és veritat,
però sobretot
no deixis mai
d'allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

(Inèdit)   p. 19-21

Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

Desconegut

Sé que tinc un amic
      que encara no conec.
No sé si el trobaré
      al mar o a la muntanya,
al mig de la ciutat
      entre gent que s'afanya,
o entre aquells que somnien
      just a prop d'on jo sec.

Sé que lluny o a la vora
      viu l'amic o l'amiga.
Sé que ens coneixerem
      sense que calgui dir:
«jo t'esperava a tu»,
      «tu em buscaves a mi»,
perquè ens ho sabrem tot
      d'una amistat antiga.

Però cal estar alerta,
      que no sé quan, ni com!
Em pot passar de llarg
      si un mal vent em distreu.
No vull patir pensant:
      «si no el veig... si no em veu...»
Per poder-lo trobar,
      seré amic de tothom!



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions de Montse Ginesta.

RECIFE

La ciutat suspèn l'alè.

Uns nens, de cos lluent,
salten de les roques
cridant com granotes.

La marinada
escampa sobre l'asfalt
un repic de deixalles metàl·liques.

Els gats abandonen les preses
en direcció a la vora del mar.

És nit de lluna plena,
la nit de sang a la sorra,
la nit que no oblida,
la nit en què els bandits místics s'enfonyen al ventre
de les esglésies,
la nit en què les mares enyoren els seus amants,
la nit que manté els ulls oberts, amb una mà a la boca,
la nit de taules parades en el buit,
la nit dels circs deserts,
la nit de l'istme de Cruz do Patrão
en què brillen sota la lluna
els cranis immaculats de nens de l'Àfrica.



Aurélia Lassaque, dins el programa de mà:

Un cant a la diversitat lingüística : Barcelona Poesia 8-16 maig 2019

Tr.: Albert Mestres i Ricard Ripoll

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998