Aquest llibre

Aquest llibre és el més clar
de tots els nostres: el pots
obrir com per entrar a casa.

Hi trobes totes les coses,
ben ordenades, amb seny.
I sempre et respon, si dubtes,

exacte: aquest és el llibre
que no menteix. També els somnis
els trobaràs definits.

És el llibre que sabia,
del nostre vell patrimoni
ーmalbaratat per algun

hereu escampa, delmat
pels mals administradors,
usurpat pels forastersー

salvar el millor! El que pot
refer-ho tot! Aquest llibre
ha de viure als nostres llavis,

i viurem, no serem orfes
sense saber el nostre nom.
I farem que els fills aprenguin

de mantenir les paraules.
Com elles ens mantenien
pel desert dels dies àvols.

Aquest llibre és una casa
i nosaltres els hereus.



Ramon Comas
Tarragona, 1935


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968

Pròleg de Joan Triadú

Sinopsi

M'afluixaré els cordons ーpermetㄧde les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.
                           VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



Descalceu-vos les pors
quan l'aigua hagi mullat
totes les sabates
del món on els valents
encara duen els mitjons
arrapats als turmells.

  Canseu-vos els pulmons
inflant amb silencis
els globus de la festa
i deixeu jugar els nens
fins que cada silenci
esclati en soroll.

  No deixeu de vagar
per l'absurd impossible
de les hores verges
mentre avanceu fidels
pel camí que la raó
ja ha tastat.

  I al capvespre més fred
de l'hivern de les mantes,
mireu que, segons com,
llegint-vos els ulls
no us recordeu
què volíeu tapar.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Ambició

No només la paret, també l'ombra,

el dibuix de la fulla en passar.

Fregadís de l'instant sobre el nombre:

en el guix, en la idea, ser clar.

Jaume Subirana. En altres coses. 2002

Clara mirada

Clara mirada:
sentir el que és invisible,
veure el silenci.




Àngels Marzo. Buscant Quios, 2014
Pr.: Jordi Pàmias

La fadeta bona

                               (A Finiu, fornera de parla clara)



La fadeta bona
avui ha preparat
unes farinetes
del que havia segat:
les mans de mantega,
cabells d'ou filat
i al rostre un somriure
color amelat.



Versos al sol. 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il.: Matilde Portalés

IV. DIÒPTRIA

Sempre s'escau un desencaix de peces,

esquerda entre el que mira i el que entén.

buit entre la projecció i el que és.

Son vuits i nous i miralls que no lliguen.

Li van trobar fins a mitja diòptria

i el diagnòstic, criteris científics,

deia que no li calien ulleres:

ocultista de veritats paral·leles,

deu ser aquí l'error, ara ho veu clar.

Anna Ballbona. Conill de gàbia, 2012

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,

que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.

                                                           Joan Estruch

El dia que travessem aquell horitzó de Llum,

el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,

el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,

la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc

que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.

S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol

i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud

no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:

l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,

el somni de cada dia i el despertar de la nit,

el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!

Aviat he vist els greus animals
i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!

Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;
ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

L'ocell

Picant la clova freda d'una tarda d'hivern
glateixes per eixir, petit ocell de foc.
Veig la teva ala blava contra el gris de tristesa.
Vola, ocell, no t'empolsis d'un toc de melangia,
amunt, ales lluents. Suspès en la claror
canta, ocell, l'aigua antiga, remor de fonts i fulles.
Sota la nuvolada de la tarda i del cor
abeura't en la llum més profunda i sonora.
Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.
Tu neixes i et debats per un destí més clar,
lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis..., 1990

Soliloqui d'un desconcertat

Nosaltres som els uns, i els altres són els altres.
Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han
sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera
que et deixin tranquil! Si només fossin diferents,
encara es podria aguantar. Però no, s'imaginen que
són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants,
i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen
en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos.
El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i
no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de
dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic,
o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El
mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per
ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim.
Si poguessin ens matarien.
    D'altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense
els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem.
Tota la nostra energia l'esmercem en els altres, tot el dia
i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin
insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens
n'alegraríem , si se n'anessin a algun lloc on no els 
haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns
altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot
tornaria a començar des del principi, hauríem d'estudiar
els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor:
començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors
naturalment uns de nosaltres serien els altres i s'hauria
acabat per sempre més el nostre nosaltres.



Hans Magnus Enzensberger

Traducció: Ramon Farrés


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Dansa estival

- Clara nit, clara nit de lluna plena!
Ja vénen els fadrins 
al ball de la masia,
per totes les dreceres i camins.
- Totes anit tendreu festejador,
garrides collidores,
i durarà l'amor
fins que la lluna amagui sa claror!
Sortiu a la serena
que dins la casa ja no hi cap la gent;
sortiu que anit defora no fa vent
i la cara, que el sol va tornar bruna,
us besarà la lluna!

Ja sona la guitarra
i surten les parelles a ballar.
Comença la cançó
i, dins el ritme bell,
les collidores dansen
amb volateig d'aucell.
Es perden les cançons damunt la plana
i el fum dels formiguers
munta com una boira llunyedana.

Comença a fer frescor.
Dolça la son enterboleix la vista
i, al davallar del cel la mitja nit,
la dansa i les cançons s'han extingit.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946. 2a ed.

Peces per a piano

                             (Jocs d'aigua de Maurice Ravel)


Lliscar de tecles, d'aigua
de sons aguts, lliscar
de ressons de gotes
humitejant el full
de lletra transparent,
de claredat de signes:

lliscar lent de la llum
damunt la llum interna de les coses.

II

Josep Maria Ripoll. Interiors i paisatges. 2017

Pròleg: Joaquim Sala-Sanahuja
Dibuixos: Assumpció Oristrell

De la poesia que és ampla i fonda

És tarda al camp. Retorna el que és senzill
i clar. L'herbei tendral, les flors, ocells,
un arbre august, frondós, damunt l'espill
ple de danses de l'aigua als venticells.

Oh com me plau, d'un tell sota serrells,
veure la llum que va girant; el brill
de cada cosa humil: des dels fluixells
que omplen la pau dels núvols, fins al grill.

La vida és rica i gran i, dins l'oblit
comú en què la tenim, va fent seguit
el camí sota el sol o les estrelles.

Qui viu en pau de Déu que sap present,
és com qui menja mel i és conscient
del nèctar i el procés de les abelles.

Estàtues antigues



Josep Junyent i Rafart. Obra Lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny i Josep M. Massegú

Magma

Aquell impuls profund que confereix

densitat a silencis i paraules

no ens l'han arrabassat, ni l'arbre en què

tots els vents conflueixen i s'exalten.

Una cortina blava ens fa de mar

perquè la hisenda és magra; però totes

les veus del temps inciten al retorn

i són altes i clares les mirades.

¿D'on, sinó del profund d'aquest combat,

n'haurem senyals i força? Tanta vida

no creix debades. Fosca i llum fan un

sol baluard i els anys ens configuren

a poc a poc. Petgem sense temor.

Tots els camins proclamaran certeses.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Aquesta espera

Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.

Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se't renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.



Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps, 1972

De fet

De fet, si la poesia a hores d'ara -a hores d'ara!- encara
pot servir per a alguna cosa, jo crec que ha de ser per
reconciliar-nos amb el nostre jo reflexiu, analític,
exigent, gràcies a l'expressió acurada, generosa, clara
i senzilla del sentiment tal com passa en totes i 
cadascuna de les tres parts de La mirada de la gavina.



Fragment del pròleg de Miquel Martí i Pol.

Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Intent

Intent clarificar el meu vers per poder
entendre la vida. El món em dispersa.
L'escriptura em concentra.



Pons Ponç. El rastre blau de les formigues, 2014

Jo et donaria, amor

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.



Mireia Lleó, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 48