Els nens voladors

A Els nens voladors una fada geniüda i 

malcontenta atorga a la Roser de fer-ho

gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,

altres nens..., fins que la família ho converteix

en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!

(Fragment)

Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993

Projecte

Si jo pogués passar mos dies a prop teu,

en el país molt dolç de vaques i de pomes

on a empaitar-se juguen els borrallons de neu,

on fan conversa les boirades i les bromes!

   Ton violí serenaria els meus tumultes;

i en uns camins que anessin dubtant i serpejant,

et donaria versos, amb llàgrimes ocultes,

i tu besades fresques de germaneta gran.

   Vindries de puntetes per veure si em sobtaves

guarnida amb cintes roses i campanetes blaves;

   tos ulls, damunt les galtes d'infant, escotorides,

foren el cel damunt les pomeres florides;

   i un rajolí de veu, tan delicat i prim,

em contaria històries d'Andersen i de Grimm.

Josep Carner. Poesia, 1992

Quaranta-cinc graus sota cobert

A Guaraba, que es troba en una zona tropical,

hi ha una petita colònia catalana, com a tot arreu.

No serviria de res precisar la situació geogràfica,

perquè un cop localitzada sobre el mapa (amb

penes i treballs), Guaraba té amb prou feines

puntet propi.

(Fragment)

Pere Calders. 8 contes de Nadal, 2007

El bambú magnífic

Una vegada, una dama de la família Ariwara va infantar
un príncep imperial. S'escrigueren poemes per celebrar
aquest naixement, i entre ells hi havia aquest, escrit pel
besoncle del nadó, un home ja força gran:

A casa nostra
brota un bambú magnífic
vora l'entrada:
que estiu i hivern, tothora,
ens sigui bon refugi.

El nen era el príncep Sadakazu. Es va dir que era fill
del sotscapità. La mare era la filla del sotsconseller 
Yukihira, germà gran del sotscapità.

p.125

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Biografia

Amb aire de dama i arrugues discretes
en tu amaga el temps l'infant que davalla
els graons verdosos sota els gessamins
i penja els seus somnis com la merla el cant
darrere les fulles espesses de l'heura.

En llibres adults, molts ara llegeixen
el teu nom. Les lletres, que semblen immòbils,
d'un secret somriuen: pirates i prínceps
per a les germanes inventats de nit.
Després velejaves, i han crescut els contes.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Valentina nas de nap

Perquè el nas recuperi
la mida normal
s'han de seguir les instruccions
que es detallen a continuació:
S'ha de plantar en un test
el nas crescut amb exageració
i tractar-lo com si fos
una planta molt delicada.
S'ha de deixar passar 
una setmana, a fi i efecte
que el nas arreli i s'habituï
a la seva nova condició vegetal.
Passat aquest temps,
s'ha de trencar el nas pel mig
d'un sol cop.
El tros de nas
convertit en planta,
s'ha de regar amb molta cura
i s'ha de compartir amb els amics.


Fragment.


Montse Ginesta. Valentina nas de nap, 2003

Falsa modèstia

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que
tenia la complicació de tothom, amb una anatomia
interna composta de moltes i molt meravelloses peces.



(Fragment)


Pere Calders. Invasió subtil i altres contes, 2006
Ed.: Joan Martínez Sala

Les paraules i els fets

A vegades la gent presumim, això és innegable.
Potser és una de les petites compensacions que ens
ofereix la part difícil de la vida.
En una trobada d'amics, un d'ells no es va poder
aguantar més i digué:
-Jo no sé música, però amb un sol dit puc tocar
qualsevol melodia al piano...
Es va guanyar una certa admiració de conjunt. I una
mica d'enveja, cal dir-ho tot. Un dels contertulis,
picat, va dir:
-Doncs jo em puc ficar amb un sol peu a qualsevol
galleda.
Es produí un empat d'aquells tan angoixosos, i
sort que sempre hi ha algú que hi acudeix per
desemboirar l'ambient.
-D'acord, d'acord... -digué una veu-. En aquest
món, tots som uns solistes de poques cordes.
O, almenys, ens ho pensem...
Encara que sembli mentida, això va salvar la reunió.



Pere Calders. Un estrany al jardí, 2001

Sang-i-neu

Era una vegada un príncep que s'estava un dia en una

finestra del seu palau mirant com queia una gran

nevada. Heu's aquí que, jugant amb un ganivetet

que tenia a les mans, es féu un tall i caigué una

gota de sang damunt la neu; ell que la veu i diu:

-No em vull casar sinó amb qui es digui "Sang-i-neu"-.

I se'n volgué anar a buscar-la.

La seva mare li pregà que ho deixés córrer,

perquè no la trobaria. Més ell, ferm i més ferm,

va voler anar-se'n. Així és que féu aparellar el

seu cavall i va marxar. I es posà a córrer món,

sempre enllà, més enllà, sense mai trobar la

noia que buscava.

(Fragment)

Francesc Maspons i Labrós. Contes populars catalans, 1952

De les misterioses coincidències

... en Miquel deixà anar la bossa i es va
sentir com si fos un estrany dins el mar,
i es va adonar que aquella tensió interna
que sempre l'havia envaït havia desaparegut
del seu cos. Es va girar. Veié que n'Elisenda
l'esperava a la platja i s'alegrà. Ja no
dubtava que n'Elisenda li agradava.

(Fragment)


Guillem Rosselló. L'estranya presència, 2000

No em deixis sola

De la mare recordo a la infantesa

el seu perfil obscur de vores lluminoses,

gestos suaus i so de veu tranquil·la.

La por de perdre-la va anar ennegrint

el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum

que ja fugia pel terror dels contes.

Mare: no em deixis sola. On deus ser?

I escolto el vent al bosc.

Penso si sentiré la meva filla

quan escoltant els arbres també digui:

mare, no em deixis sola amb aquest vent.

Joan Margarit. Estació de França. 2006