Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris despertar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris despertar. Mostrar tots els missatges

10 de maig 2018

Llarg i prim

El meu país
és llarg i prim
com un vent fi
de primavera.
Quan ix el sol
és una flor,
que, tota d'or,
a espai desperta
entre la mar
de brea i sal
i el camp callat
de mel i ametla.
Quan ve la nit
se'n va a dormir,
tan llarg i prim,
sobre l'arena
daurada i fina,
sota la nívia
llum que li envia
la lluna plena.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Dibuixos de Manuel Granell

13 d’abril 2018

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,
que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.
                                                           Joan Estruch


El dia que travessem aquell horitzó de Llum,
el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,
el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,
la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc
que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.
S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol
i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud
no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:
l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,
el somni de cada dia i el despertar de la nit,
el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!




Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

18 de gener 2018

Sàpies fer bell

«Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.»
Això m'ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m'era la mar
i una petita barca anant-se'n lluny.
La mar, la mar..., i jo: res més, res més.



A Làrissa, núm. 5

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

05 de febrer 2017

Poema

Vaig viure en el primer segle de guerres mundials.
Molts matins estava més o menys embogida.
Els diaris arribaven amb relats sense solta.
Les notícies rajaven per diversos canals,
interrompudes pels intents de vendre productes a qui no veien,
i parlava amb els amics fent servir altres mitjans.
Ells estaven més o menys bojos per raons similars.
A poc a poc agafava paper i ploma i
escrivia poemes per a altres no nascuts i no vistos.

Durant el dia em feien pensar en aquells homes i dones
valents, que establien comunicacions travessant grans
          distàncies,
pensant en un viure innominat de valors gairebé increïbles.
A mesura que els llums s'enfosquien, i els de la nit s'encenien,
intentàvem d'imaginar-nos-els, tractàvem de trobar-nos
per construir la pau, per fer l'amor, per reconciliar
el dormir amb el despertar, a nosaltres amb els altres,
i nosaltres amb nosaltres. Tractàvem per tots els mitjans
d'arribar als nostres límits, d'arribar més enllà de nosaltres,
de deslliurar-nos dels mitjans, de despertar.

Vaig viure en el primer segle d'aquestes guerres.


Muriel Rukeyser, dins,
 
Cares a la finestra. 2010 
edició, traducció i 
pròleg de Montserrat Abelló

08 de desembre 2016

Tot just encesa l'alba

A l'alba, el pare baixa de la nit;
roden ombres desfetes a l'escala.
Ve l'avi tot d'alcova entenebrit
i alena, el jorn, als vidres de la sala.

La germana fa olor del pa que llesca,
amb la cara rentada de fa poc,
groga de l'alba trèmula i del foc
que encén joiós les seves nines d'esca.

Ja som de cara al jorn ressuscitat
i encar presos del somni. A les palpentes
ens recerquem. Pel fred enrajolat
arrosseguem les nostres passes lentes.

Als dalts del mas se sent batre una porta,
mes, delerosos, esperem en va;
hi ha un silenci a l'escala i al replà:
no baixa, no, la nostra mare morta.

Creix, a pleret, el jorn. Seguts a taula
sentim el pes de l'esperit despert.
L'aire s'irisa al finestral obert.
Ja retorna a les coses la paraula.

                                     Rosada i celística, 1949



Jaume Agelet, dins,
Tres poetes simbolistes, 1986


02 de juny 2016

t'adorms amb la lluna

t'adorms amb la lluna
et despertes amb el sol
i l'amor sempre hi és





Ramon Farrés. El present constant. 2009

31 d’octubre 2015

Despertar

De nou llevat, penses que has tingut sort
quan sents el frec proper de tramuntana
i el vol lleuger del tord. I a contracor,
sents sota terra créixer la basarda.
Tu, delerós, t'avens al pacte antic:
conrear terres i colgar vessanes
sota el rampí que estimes, abastar
el batec de la plana i les ventades;
com l'estornell que solca un cel d'hivern,
segueixes els camins de la natura.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

30 d’agost 2014

Tema amb variacions - VIII

Canten una cançó
les roses i la lluna.
L'aire dolç de la nit
amb sordina murmura.
Els estels fan l'ullet  
mirant-se la font pura.
       Ai amor!
Qui fós al teu costat
en l'instant encantat,
       ai amor!

Olor de romaní
perfum suau de menta.
Cancó de rossinyol
en la quietud perla.
S'adorm al lluny la mar
mentre l'alba es desperta.
        Ai dolor!
Et fossis allunyat
en l'instant encantat,
        ai dolor!



Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Pròleg de Salvador Espriu

Carta-pròleg de Carles Riba

12 de setembre 2011

No deixen de sorprendre'm els sentits

No deixa de sorprendre'm els sentits
i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta
nuvolada grisa que omple la ciutat una altra vegada de dilluns
de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i
els carrers bruts, en aquest precís instant olor les primeres
pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres,
sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he
despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut
obrir la finestra. Els maons vermells semblen més roigs que mai.
I pens. Pens en els batecs nounats d'aquest matí dins la dutxa,
pens en les bategades a cop de fil tecnomusical, pens en tambors
i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo,
pens en arrugar els niguls i llençar-los al contenidor de reciclatge
perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc
virginal d'anunci. Pens les addiccions a la mozzarella &
avocado salad
i al sushi. Pens en aixecar els braços i
dir: per què no? Pens en tot el que no em deixa de sorprendre,
en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com
pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien.
I somriure.

a les 8.13 h

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

10 de desembre 2009

A tu

A tu, que ets flama subtil,
sendera on conflueixen
cent i mil camins.
A tu, que tens l'ànima
elegant.
A tu, fràgil i forta,
a tu, tendra i orgullosa
alhora.
Tu, com una reina que porta
la corona en equilibri
a dalt del cap.
Tu, tan bonica, tan esvelta,
com una flor
que s'enlaira amunt
escampant perfum;
la corol·la,
grèvola i bella,
tremolant al vent.
Tu, desperta i generosa.
Tu, que escoltes
amb paciència
les trifulgues insensates
que et contem.
Tu que tens
el do de la ironia, i que guardes
tones d'amor, contingudes,
com fa el ric
que dissimula la riquesa.
Tu, que estimes tant,
i que et sorprens, atònita,
de la immensitat
de l'amor
que ets capaç
de despertar.



Isabel-Clara Simó.  El conjur, 2009

15 d’agost 2009

Cançó de bressol per despertar

Què li passa al teu nin tan callat?
Què li passa al teu nin tan tranquil?
Jo el bressol amb la força d'un brau,
l'esperon en brandar-lo ferreny.

Què li passa al teu nin que és tan quiet?
Què li passa al teu nin que és tan sorn?

Jo l'engrons amb cançons com un clam
heure el son de la vida no pot.




Víctor Gayà. Com la sequera. 2004

10 d’agost 2008

El conhort

Qui de lluny l'amor esguarda
i li reca ésser-ne franc,
que se'n vagi a mitja tarda
a esperar sota un pollanc;

que somrigui a les pruïges

d'un oreig sempre amatent
i ajagut entre les tiges
els seus ulls vagi cloent.

I el pollanc de noble alçària

que prou sap de compadir,
donarà, per encantària,
un conhort al dolç mesquí.

Si cloeu les vostres nines,

el pollanc es posar a fer
un brunzir de sedes fines
de l'amada que ja ve.

I el fullam és, quan oneja

amb melòdics regalims,
boca amant que xiuxiueja
coses fútils i sublims.

El cabell del trist, l'esbulla

vent o tany. El front malalt
rep un bes: és una fulla
que caigué del cim més alt.

Hom desperta. Dins la pia

fosquedat de tendres vels,
de l'amada que fugia
veu els ulls, en dos estels.



Josep Carner. Cor quiet. 1984