No és veritat

                        "El món neix en cada besada"
                                           Joan Fontcuberta


No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d'estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tan fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no,
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai,
s'omplin d'ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins.

Et dic que no
que no és veritat,
però sobretot
no deixis mai
d'allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

(Inèdit)   p. 19-21

Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat

això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Oda a la llunyania

Dir és dir i és creure-ho,
és anar a l'altra paret 
i traspassar-la,
és aquesta sort variable
que t'estreny pel tòrax 
i t'enrosca les idees.

Ja veuràs,
és aquesta la incertesa,
el gust d'anar endavant,
d'asseure's a les finestres,
d'aquest verí 
que es propaga,
s'encasta
camina a les palpentes
perquè sap que el cor
és la llanterna veloç,
el greix del motor,
la glòria de la nafra.

Tota petita cosa
serà estimada
sense esforçar-m'hi.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada.

I tot em queda

         XL


I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.



De: Formes i paraules (1975), dins,


Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

In a sentimental mood

No pot ser que no tingui sentit el nostre temps,
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.



Jaume Bosquet. Diàlegs. 1999

Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999

Dir la llum de la natura

Dir la llum de la natura
sense descriure'n el paisatge.

Dir presències humanes
sense posar-hi ningú com a pretext.

Dir espais habitats
sense dibuixar estructures d'habitacle.

Dir els colors que tens arran de mà
sense dir la mà que els il·lumina.

Dir l'essència del nucli
sense descriure'n l'itinerari.

Dir, tan sols, a frec de ploma,
el perfum de les paraules.





Gerard Sala. Amb la veu als ulls. 2001

Pr.: Albert Ràfols-Casamada

Il.: Gerard Sala
Premi Betúlia de Poesia 2001 de Badalona

Una paraula es mor quan és dita

Una paraula es mor quan és dita,

algú diria.

Jo dic que tot just comença a viure

aquell dia.

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

Moltes frases té la llengua Anglesa

Moltes frases té la llengua Anglesa,
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.

Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.

Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.

No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!


一一一一一一一一一一一一一

Many a phrase has the English language
I have heard but one
Low as the laughter of the Cricket,
Loud, as the Thunder's Tongue

Murmuring, like old Caspian Choirs,
When the Tide's a 'ull
Saying itself in new inflection
Like a Whippowill

Breaking in bright Orthography
On my simple sleep
Thundering it's Prospective
Till I stir, and weep

Not for the Sorrow, done me
But the push of Joy
Say it again, Saxon!
Hush - Only to me!



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

Les obres literàries, la poesia,

Les obres literàries, la poesia, no només
són paraules: a través d'aquestes paraules
es fa una obra d'elaboració de l'experiència,
de construcció del sentit de les accions,
d'articulació d'una visió del món, 
d'afaiçonament de la memòria. 
El pany de realitat que cada autora, 
que cada autor, focalitza, selecciona
per ser dit i salvat de l'oblit...



Vicent Salvador

(Fragment del text llegit al Col·loqui Dones,
Literatura i Mitjans de Comunicació, celebrat
a la URV de Tarragona l'abril de 1995. Aritzeta-Palau 1997: 175-181.)

Dins Poètiques catalanes del segle XX, 2008
Ed.: Jordi Malé i Laura Borràs

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

Al llindar

Al llindar t'hi espera

la llum dels dies.

Aboca-t'hi

i respon-li.

L'ull de la finestra

o també mirada de l'ombra.

Som maneres humanes

de dir-nos l'ésser.

Ricard Mirabete. Esdeveniment, 2017

Pr. Vicenç Altaió

Mireu

- Mireu aquells ocells en aquells arbres.

- Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pr.: Glòria Bordons

Poema Hac

AQUEST POEMA
NO VOL DIR RES,
I TANMATEIX
JA HA DIT MASSA.




Carles Hac Mor, dins,

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella.

Quan l'ànima escolta

   Quan l'ànima escolta

tot parla el parlar més viu

  i la remor més somorta

     s'explica i ens diu;

     les fulles de la riba

  conversen vehements,

les rieres d'aigua ombriva

     xiuxiuegen rabents;

    vents i valls i núvols,

   per on Déu ha passat,

     revelen i proclamen

el Mot més ben guardat...

     quan l'ànima escolta!

Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes. 2000

Traducció de Ferran Bach

Em plau escriure una cosa

Em plau escriure una cosa,

dir-la, després llegir-la, i fer-la.

Joan Brossa, entre les coses i la lectura. 1994

Elegia: de les formes de viure...

de les formes de viure el dia a dia,
d'aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se'n va.

(últims versos)





Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Prop d'uns llavis que algú

Prop d'uns llavis que algú

et pren, orador pacient,

refàs el dir i el desdir,

des dels límits del discurs.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

El nostre pa de mots de cada dia

Basta el dia a esvair
el pertinaç somriure de la mort
verda que ha foradat la nit. No juguis
amb les paraules, segades i mòltes
fins a ser la farina
del nostre pa de mots de cada dia.
No hi juguis. Perquè el sol
fa el seu camí de cada dia, just
i roig, el sol, i el dia,
basta el dia a esvair aquell somriure,
com la boira a la plana.
En el son de vegades
caus al forat del somni
i un negre abís t'hi espera
que et xucla, que se't beu,
corrent d'aigua plujana esdevingut
riu d'agulles que exploren el teu pit,
i el temps ja ve a tornar-te els ulls
que s'obren en la fosca de la nit
molt quiets i respires. Les paraules
persevera a estimar-les: són divines
i diuen sempre el que és;
sense elles ni arbres ni roses ni llum
ni pa ni sentiments hi hauria:
només la nua veritat de tot
insofrible i tan certa. Ni l'amor
ni la mort no hi hauria; el no-res
ple de coses, sempre de nit, hi hauria.
Digues les roses, doncs, a la paret com flairen,
i cada arbre pel seu nom anomena
i parla'ns de la llum d'aquesta hora
i del pa i de les mans
que l'han pastat i enfornat i dels llavis
amb què el menges com beses, de les dents
amb què el tornes a moldre. I dels ulls,
dels ulls sobretot oberts a la fosca,
que el contorn del món i els núvols ignoren,
i la calma en canvi coneixen
que la vela dels somnis aquieta.


Carles Miralles

De L'ombra dels dies roja.

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Sense alè

Només puc dir que vinc d'Andròmeda. Quan escric,

no penso: sento i escric; el raonament va implícit

en el sentiment i és anterior a l'escriptura. Dono per

fet que l'escriptura em pertany, però no el raonament.

Puc dir que estic esborronada per tot el que es pot

arribar a cremar en un bosc o en un text.

Fragment.

Josefa Contijoch. Sense alè. 1984