No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.
Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris emocions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris emocions. Mostrar tots els missatges
22 de febrer 2011
Oasi
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
aigua,
desert,
emocions,
Enguix i Morant [Christelle],
estels,
Raimon [1940-],
set
28 de juny 2010
De les misterioses coincidències
... en Miquel deixà anar la bossa i es va sentir com si fos un estrany dins el mar, i es va adonar que aquella tensió interna que sempre l'havia envaït havia desaparegut del seu cos. Es va girar. Veié que n'Elisenda l'esperava a la platja i s'alegrà. Ja no dubtava que n'Elisenda li agradava. (Fragment) Guillem Rosselló. L'estranya presència, 2000 |
Etiquetes de comentaris:
Biblioteca Pública Iu Bohigas,
coincidències,
contes,
emocions,
enamorar-se,
mar,
Patufet,
pau,
Rosselló [Guillem 1959-],
Salt
13 de maig 2010
Catalunya
És una realitat, és viva,
és a la xarxa,
a les aules, al carrer,
és engrescadora,
tolerant, segura,
és cultura i comunicació.
És economia, autoritat,
energia, competència,
tendresa, mesura,
memòria i educació.
És poesia. Teresa Grau Ros |
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
emocions,
experiència,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mesura,
poesia agraïda,
poesia compromesa,
valors
14 d’abril 2010
Cançons i bombolles
Solia començar ella, amb una veu dolça
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela (El rastre de les bombolles, 1990)
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela (El rastre de les bombolles, 1990)
Etiquetes de comentaris:
amor,
bombolles,
Bou [Pep 1951-],
cançons,
Canela [Mercè 1956-],
celobert,
emocions,
fascinació,
lluna,
Masó [Jordi],
matisos
11 de gener 2010
Signes, llengua i cultura
La cultura és el mitjà de comunicació de
l'home i no existeix cap aspecte de la
vida humana que la cultura no toqui.
Emmarca la personalitat dels membres d'una
comunitat. Té molt a veure amb la manera
com els individus s'expressen emocionalment,
la manera com pensen, com es mouen, com
planegen i resolen els problemes,
com projecten les seues ciutats, etc.
(Fragment)
Sebastià Serrano. Signes, llengua i cultura : cap a una epistemologia del silenci, 1980
l'home i no existeix cap aspecte de la
vida humana que la cultura no toqui.
Emmarca la personalitat dels membres d'una
comunitat. Té molt a veure amb la manera
com els individus s'expressen emocionalment,
la manera com pensen, com es mouen, com
planegen i resolen els problemes,
com projecten les seues ciutats, etc.
(Fragment)
Sebastià Serrano. Signes, llengua i cultura : cap a una epistemologia del silenci, 1980
Etiquetes de comentaris:
ciutats,
cultura,
emocions,
pensament,
projectes,
Serrano [Sebastià 1944-],
signes
11 de juliol 2009
Els amics
Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Si parlaren els capitells del jardí dirien
com el temps ens refreda les emocions
i que les coses no són tal i com imaginàvem.
I si us dic que Baudelaire fou un gran poeta,
o que arriba un moment en el qual optem
i tota resta davant o darrere, en un punt
irrecuperable i pansit, en un estat letàrgic.
Però ara pense en la gent que sojorna
entre els pins, amb l'ampolla de vi i el gest
bastant desquiciat, com si hagués trobat
finalment una espècie d'amistat a distància,
un sentiment que servirà per recórrer
totes les circumstàncies més recòndites
de la vida, tots els misteris de la indigència.
Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Antoni Gómez. Sarajevo. 1996
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Si parlaren els capitells del jardí dirien
com el temps ens refreda les emocions
i que les coses no són tal i com imaginàvem.
I si us dic que Baudelaire fou un gran poeta,
o que arriba un moment en el qual optem
i tota resta davant o darrere, en un punt
irrecuperable i pansit, en un estat letàrgic.
Però ara pense en la gent que sojorna
entre els pins, amb l'ampolla de vi i el gest
bastant desquiciat, com si hagués trobat
finalment una espècie d'amistat a distància,
un sentiment que servirà per recórrer
totes les circumstàncies més recòndites
de la vida, tots els misteris de la indigència.
Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Antoni Gómez. Sarajevo. 1996
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
camins,
capitells,
distància,
emocions,
Gómez i Giménez [Antoni],
indigència,
infants,
jugar,
passejar,
pensar,
persones,
pins,
places,
poesia de la memòria,
sentiments,
vida
19 de juny 2009
Amic
Ets el germà de l'ànima, realment, l'amic,
i en el camí i durant la jornada estàs sempre amb mi.
Ets l'home que encara té l'ànima de nen,
i, qui em dona amistat, respecte i apreci.
Recordo que junts hem passat moments molt durs
i no has canviat per fort que bufessin els vents
el teu cor és una casa de portes obertes,
ets realment el més cert en hores incertes.
En alguns moments difícils que hi ha a la vida
cerquem qui ens ajudi a trobar la sortida i
aquella paraula de força i de fe que m'has donat
és la certesa que sempre has estat al meu costat.
Ets l'amic de l'ànima a jornada completa
somriure i abraçada afectuosa a cada arribada
em dius veritats grans amb frases obertes
ets realment el més cert en hores incertes.
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que tinc un gran amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic
Lletra traduïda per a aquest blog
Roberto Carlos
i en el camí i durant la jornada estàs sempre amb mi.
Ets l'home que encara té l'ànima de nen,
i, qui em dona amistat, respecte i apreci.
Recordo que junts hem passat moments molt durs
i no has canviat per fort que bufessin els vents
el teu cor és una casa de portes obertes,
ets realment el més cert en hores incertes.
En alguns moments difícils que hi ha a la vida
cerquem qui ens ajudi a trobar la sortida i
aquella paraula de força i de fe que m'has donat
és la certesa que sempre has estat al meu costat.
Ets l'amic de l'ànima a jornada completa
somriure i abraçada afectuosa a cada arribada
em dius veritats grans amb frases obertes
ets realment el més cert en hores incertes.
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que tinc un gran amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic
Lletra traduïda per a aquest blog
Roberto Carlos
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
cançons,
Carlos [Roberto],
certesa,
emocions,
persones,
poesia agraïda,
poesia amistosa,
respecte,
sensibilitat,
sentir,
somriures
Subscriure's a:
Missatges (Atom)