Animulae

Sovint somio els fills que no he tingut
i em prenen per la mà fins a les portes
d'un laberint perdut de fulles mortes
i brollador estroncat. Un xiscle mut,
un plor enteranyinat de vies tortes,
    ens mena al cau d'un déu que juga a fet,
a cavall fort, a la gallina cega.
Sóc jo qui para, el pare que renega
i es nega en un estany d'amor quiet,
els ulls esbalaïts i el cor distret.



Francesc J. Gómez. A l'enforcall, 2019
XVII Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

Tendresa

Vaig veure la tendresa en la teva mirada i en el gest de la mare.

anglès imperfecte

penso en com el pare
va treure la família de la pobresa
sense saber què era una vocal
i la mare va criar quatre fills
sense ser capaç de construir
una frase perfecta en anglès
una parella desconcertada
que va aterrar al nou món amb esperances
que els van deixar el regust amarg del rebuig a la boca
sense família
ni amics
només marit i muller
dos títols universitaris que no tenien cap valor
una llengua materna que ara no servia
una panxa inflada amb un bebè a dins
un pare preocupat per les feines i el lloguer
perquè el bebè naixeria passés el que passés
i durant una mil·lèssima de segon van pensar
ha pagat la pena apostar tots els diners
al somni d'un país
que se'ns està empassant sencers

el pare mira la seva dona als ulls
i veu que allà on hi havia l'iris hi viu la tristesa
vol donar-li una llar en un país que se la mira
amb la paraula visitant a la llengua
el dia del seu casament

va deixar tot un poble per ser la seva dona
ara ha deixat tot un país per ser una guerrera
i quan va arribar l'hivern
no tenien res més que l'escalfor dels cossos
per foragitar el fred

com dos parèntesis l'un davant de l'altre
abraçaven les parts d'ells que més s'estimaven (els fills)
van convertir una maleta plena de roba en una vida
i en sous regulars
per assegurar-se que els fills dels immigrants
no els odiarien per ser els fills dels immigrants
van treballar massa 
se'ls veu a les mans
els ulls els cauen de son
i això és la cosa més artística que he vist mai
és poesia per a les orelles
que no han sentit mai el so de la passió
i la boca se m'omple de m'agrada i oh quan
miro la seva obra mestra
perquè no hi ha paraules en anglès
que puguin dir tal bellesa
no puc resumir la seva existència en vint-i-sis lletres
i dir-ne descripció
un cop ho vaig provar
però els adjectius que calien per descriure'ls
ni tan sols existeixen
així que vaig acabar amb pàgines i pàgines
plenes de paraules seguides de comes i
més paraules i més comes
per acabar adonant-me que hi ha coses
al món tan infinites
que no podrien gastar mai cap punt


(Fragment)


Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Tr.: Bel Olid

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo soc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Instint bàsic

Ara mateix mirem amb el nen els dibuixos
que ha fet al seu quadern d'escola. Feliç, passa
els fulls on ha fixat la seva llum al traç.
Qualsevol animal, o qualsevol persona,
qualsevol cosa ㅡel groc d'un tractor, per exempleㅡ
és prou, per al meu nano, per identificar-s'hi
fins a l'últim extrem:
                                   «Jo sóc aquest tractor.
Digues què vols ser tu.»
                                       Que poc costa d'entendre
allò que és evident. Que estem lligats a tot:
al cos que es va gastant, al llamp i al tro, al temps
d'abans del foc i l'aigua, als cucs i al fum, a tot
allò que un jorn serà nosaltres.



Jaume Bosquet, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles...: una antologia temàtica de poesia, 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

Devora

    ーEscric un text tot travessat de tu, dic, encara que sembla
ser-ho per algú altre que tu. ーHi estic acostumat. ー¿A què?
ーA ser substituït.

    Aleshores em va agafar una immensa tendresa i vaig 
reconèixer l'anunciació de la pietat. Sentia que la sang del
truc s'exhauria. El vaig anomenar fill meu. Vaig dir, fill meu,
ets el meu fill, ¿ho saps? ーHo sé, ho sé.

    I amb la paraula sé el vaig reposar.




(Fragment final)

(Tr.: Marta Segarra)



Hélène Cixous Si près, 2007, dins,

Nit de poesia al palau : Barcelona poesia 2012 : 
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2012

Terra

La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
    La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.




Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

Fins on la vista

Fins on la vista m'arribava,
el camp ardent de paparoles.
Un silenci de fi del món
queia d'un blau de cel que va desaparèixer,
i davant meu es va fer un buit d'estrelles
(la meva ànima era tota per tu),
i després van calar foc als meus ulls.




Eudald Puig. Poemes per a Clara. 1998

Aquest mar que sabem

Aquest mar...
                      ¿Quantes càndides criatures s'enduu
de la ciutat, a l'hora més tènue del capvespre?
¿Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?

Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.

(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l'alcen, com si fos un cobertor primíssim

i poguessen trobar el goig íntim del fill).

El mar és com el pati d'un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols).


Vicent Andrés Estellés, dins,

Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950. 1994
Ed. Joan Fuster

Futur esperançat

La lluna vessa claror platejada

sobre l'ona turgent que amaga el peix,

el de l'escata que brilla irisada

i omple la xarxa amb abundor i escreix.

Ric de la pesca, en ser la matinada,

brut de sorra i suor, de sal i greix,

el rude home de mar veu a l'entrada

muller que vetlla i fillada que creix.

Talment els fills contempla Catalunya:

cadascun d'ells o ploma o eina empunya

i del demà travessa el dubtós mur.

És el treball que comporta riquesa

l'única clau que ens obrirà amb certesa

la porta esperançadora del futur.

De Catalans en mar

Albert Pera i Segura

Mataró

Segon premi 1996

Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca

Aparteu la foscor

De nit, mon pare arrossega els peus d'una habitació a l'altra,

en una obscura missió a través del passadís.

Ajudeu-me, esperits, a ficar-me en el seu somni

i calmar la seva travessia inquieta.

Aparteu la foscor a un viatjant de comerç

que sabia encaterinar tothom menys les ombres,

un immigrant aturat al llindar

d'una vasta nit

sense caminadors ni bastons

que no aconsegueix recordar què volia dir,

tot i que té el braç dret alçat, com en profecia,

i l'esquerre li tremola inútilment en advertència.

De nit, quan mon pare arrossega els peus d'una habitació

a l'altra, deixa de ser un pare o un marit o un fill

i és un nen aturat al límit d'un bosc

atent a la crida llunyana dels llops,

als gossos salvatges,

als aletejos primitius fimbrant a les capçades.

Edward Hirsch. Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes. 2017

Selecció i traducció d'Ernest Farrés i Gemma Gorga

A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Sóc la seva ombrel·la

Sóc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...

Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003

Contra la desesperança

   

                            (Diàleg amb Guadalupe Grande)

                     Perquè encara naix fills amb l'alegria
                     de saber-se-la en la pell i la batalla.
                                                        Marc GRANELL




Com si un alfabet fora
            llindar de sol estricte

Com si la bellesa fora
            equilibri damunt la llum

Com si la lluna fora
             obscuritat definitiva i nostra

Com si un gest fora
             tatuar banderes blanques a l'aire

Com si les paraules foren
             encara la pell possible

Com si el silenci fora
             regal eloqüent de les mans

Com si un bes fora
             precís contra la solidaritat dels núvols

Com si la terra fora
             precipici fèrtil d'ales

Com si els somnis foren
             arrel imprevisible de l'aigua

Com si cada poema fos
            un bosc on respirar



Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108 (març 2017)

La nina

l'amor és infància en si mateix. Els amants són nens. Els nens no tenen fills
                                                                              MARINA TSVIETÀIEVA 


Series fill meu
si fossis el pare
del fill de la nina
valenta que dorm
a l'heura incendiada
que creix i s'enfila
pel mur de l'espera
i que duu a coll la criatura
perquè llavors seríem germans
i de cop tots seríem la mare.



Blanca Llum Vidal. Punyetera flor. 2014

Epíleg de Sebastià Perelló.

What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció sencera



De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

A la meva filla

Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.


Paolo Ruffilli, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Assumpta Camps
Dir. del Festival: Àlex Susanna

El gall d'or*

                                 (Conte en vers)


En un regne molt remot
d'un imperi encara ignot,
vivia el gran rei Dadon.
De petit, terror pregon
als seus veïns infonia
i amb coratge a tots vencia.
Però en fer-se vell volgué
acabar els seus dies bé
i deixar els combats mesquins;
llavors foren els veïns
els que es van contra ell alçar
i grans danys li van causar.
Per salvar el que posseïa
de bandits i fellonies,
li calia, és evident,
un grapat de regiments.
Però els seus grans generals
no li feien cap cabal:
tenint el Sud, tot va avant!
Mes l'atac era a llevant,
i ara a córrer, que és la costa
el que ataquen aquests hostes.
El nostre rei, tot plorós,
no dormia de dolors.
Ja veieu quina existència!
Llavors crida a sa presència
un gran savi, mag i eunuc,
que li llevi el jou feixuc;
i ja el porta l'emissari.
Davant Dadon aquest savi
es presenta i treu d'un sac
un gall d'or! Renoi, quin mag!
"Posa l'au -li diu al rei-
a la fletxa del penell:
si et faltava un guardià,
el gall d'or el teu serà.
Si no veu atac hostil,
s'estarà del tot tranquil;
mes si veu que en algun lloc
mouen brega o calen foc;
si es prepara una ofensiva,
o veu guerra que ja arriba,
alçarà la cresta al punt
i, girant-se al capdamunt
de la torre, el meu gallet
cridarà mostrant l'indret
per on vingui l'amenaça,
amb una infallible traça."
El rei, que és home agraït,
li promet or a desdir:
"Per l'ajuda concedida
-diu joiós, fora de mida-,
què vols digue'm, amic meu,
i el que sigui serà teu."

Fet el gall un talaier,
com a guarda fronterer
tot seguit fou proclamat
i amb honors homenatjat.
Tan bon punt flairava al lluny
enemics brandant el puny,
vet aquí que s'alzinava,
i amb el cant tots alertava:
"Cocorocot! Regna i dorm
-canta, oh, rei, el teu gall d'or!"
No hi havia, així, enemic
que sens càstig se'n sortís,
car Dadon cara els plantava
i en tot front sempre els guanyava.

Un any o dos, res d'hostil:
el gall s'estigué tranquil.
Mes un renou inaudit
treu un dia el rei del llit.
"Senyor meu, oh, quin ensurt!",
el desperten ben porucs
els servents amb molta pressa.
Amb temor tothom s'expressa:
"Rei, dempeus, està cantant!"
"Puc saber -diu, badallant-
senyors meus, per quin motiu
del meu son em deixondiu?"
"És el gall, oh, majestat,
que amb el cant ens ha alarmat."
En sentir l'avís fatal,
corre el rei al finestral:
escanyant-se, el gall li indica
que Orient mort significa.
I Dadon crida el fill gran:
"Ràpid, noi, cap a Llevant
duu sens falta un regiment,
que allà ens volen malament."
I tot retorna a la calma,
el gall, el rei i el reialme.

Però passa una setmana
i el monarca espera encara
saber del cert si el seu fill
ha guanyat o és en perill.
El gall crida de valent:
cal un altre regiment,
i a la guerra el rei Dadon
ara envia el fill segon.
Calla el gall, dalt de sa posta,
mes dels nois no hi ha resposta.
Passats vuit dies d'espera,
el temor ja els esparvera.
Crida el gall de nou agut,
fins que el rei, gens complagut,
crea un altre regiment
que ell durà personalment.

Dia i nit van caminar
i tothom es va esgotar.
Mes enlloc veien cap guerra,
ni cap traça ni desferra.
"Quin enigma, com hi ha món!",
s'estranyava el rei Dadon.
A vuit dies de campanya
ja trepitja la muntanya,
i una tenda troba allí
al bell mig del seu camí.
El silenci era alarmant
i, de sobte, quin espant!:
a la gorja, sense vida,
jeien tots, sembla mentida!,
els soldats dels batallons,
caps tallats per tots cantons.
Espantat, corre a la tenda
i allà dins, dolor tremenda!,
el que veu el cor li glaça:
sense elm troba ni cuirassa
els seus hereus, dos nois forts,
que amb l'espasa s'han dat mort.
Només queden per la prada
trepitjada i ensagnada,
els cavalls desensellats."
"Oh, fills meus, tan estimats!",
clama el rei, d'allò més trist.
"Heu tingut ben mala fi!
En quina trampa heu caigut?
Quin mal vent us ha abatut?
Prorromp el rei en gemecs
i tothom amb ell fa precs:
per fondals i cims retruny
el plany. De sobte s'esmuny
fora la tenda, llampant,
la reina de Xamakhan,
resplendent com una albada
davant del rei disposada.
Ell, igual que ocell de nit
quan veu el sol, en oblit
deixa caure, enlluernat,
els fills morts tot d'un plegat.
Somriu davant Dadon ella,
acota el cap com donzella
i, agafant-lo per la mà,
a la tenda ja el fa entrar.
Troba el rei taula parada
de vianda refinada,
i descansa en un gran llit
de brocats tot ben guarnit.
I així passa una setmana,
fent ell tot el que ella mana;
encantat, fora del món,
la festeja el rei Dadon.

Finalment, al capdavant
de l'exèrcit, cavalcant
la noieta al seu costat
s'encamina a la ciutat.
Precedint-los va el rumor,
mig certesa, mig error;
mes la gent i la canalla
surten a peu de muralla
a rebre'ls amb joia i crits
i escortant-los fins a dins.
Dadon a tothom saluda...
i veu, entre els caps perduda,
una testa amb turbant blanc
que avança fins al davant:
és l'antic amic, l'eunuc.
"Ah, caram, ets tu? Salut!
-li diu el rei- Com et va?
Vine! Què em vols demanar?"
I el savi contesta, prompte:
"És hora de passar comptes.
Te'n recordes? Per pagar-me
el servei vas demanar-me
que et digues el que volia
i em vas dir que meu seria.
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan."
Queda el rei molt astorat,
i li diu: "Què t'ha agafat?
És que et vols burlar de mi?
Què t'ha passat pel magí?
Has perdut l'enteniment?
Vaig prometre-ho, certament,
però un límit hi ha d'haver.
Tu, la noia? Ves per què?
Vinga, vell, que ja n'hi ha prou!
L'oferta et faré de nou:
mil joiells, ser conestable,
un cavall del meu estable,
la meitat dels meus havers..."
"Del que em dius, no en vull pas res!
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan!"
-diu el savi per resposta.
"Com? Rebutges la proposta?
-crida el rei enfurismat.
Doncs res de res, s'ha acabat!
Tu mateix, oh, pecador,
has perdut el bo i millor.
Fuig d'aquí, tingues cervell!
Emporteu-vos aquest vell!"
L'homenet crida, insisteix,
mes de res no li serveix;
cop de ceptre el rei li clava
perquè el vell no se n'anava
i ara el té mort als seus peus.
Han callat de cop les veus,
sols la noia en desmesura
riu i riu, i no s'atura;
però el rei molt alarmat
fa un somriure mig forçat.
Tot just entren a la plaça,
com un vent noten què passa:
a la vista dels presents
s'ha llançat el gall rabent
al damunt de la carrossa
per causar-li al rei destrossa;
agitant ales i cresta
li forada al rei la testa
i alça el vol... el rei Dadon
cau ja mort al seu escon.
I la reina s'ha esvanit,
mai diríeu que ha existit.
Conte fals, bé prou direu;
mes llegiu-lo i apreneu.

                                    1834

* A partir d'aquest conte de Puixkin, Nikolai Rimski-Kórsakov
va compondre la seva darrera òpera, El gall d'or, que li va causar
problemes polítics per la seva subtil però implícita crítica a
l'autoritat del tsar.




 Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

Com salten les maragdes

Com salten les maragdes

del ventre de la terra,

així, dona, present

diví, l'esclat del riure

saltà, s'envolà ocell

de l'hort clos del teu ventre.

Carles Miralles. La mà de l'arquer. 1990