Totes les veus

La teva veu, la meva i la de l'altre
s'ajunten com al riu les torrenteres,
on s'agombolen tèrboles glopades;
fang arrencat d'entre canyars indòmits
fermats als marges sense flors,
clivellats de tants segles de sequera.
Les nostres veus desfermaran riuades,
i la terra ens serà fertilitzada;
brollaran els blats nous, esperançats,
mentre la mar engolirà desferres
de tantes nits que ens foren imposades,
de tants matins avortats sense aurora.

                                              1987

De: Obra poètica inèdita - Arrels

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Cistell de flors

Allò que es guanya
a despit de l'embat
és benaurança.

Primavera flairosa,
l'horitzó desitjat.

Lluïsa Etxeberria Azkune. Dol i sol. 2016

Pròleg de Laura López Granell

Bignònies a Mira-sol Alt

Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.

No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.

El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.

No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.

Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.

Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

Primavera

Amaga les teves mans primavera
dels morts fetillera d'urnes
i de jaços mandrosa amant de
torpors i de somnis. Entre els sons
es distingeix el teu cèmbal i el
teu tambor estrellat. Aquell
que convoca brises i rosades
i el suau groc dels pistils
aquell que sedueix les herbes i les
transforma en flors fruits espigues
silencioses i erectes abans
de la turgència de les pomes de l'acre
suc de les baies harmonioses de
la tebior dels nius i del crepuscle
ordit de malentesos encantadors.
Ets tu primavera de boscos
i de vestits càndida fins
al consumptiu lilà dels seus
dits florits d'aromes i de sospirs.

Ignazio Delogu. Improbable viola. 1995

Traducció de Jordi Domènech

Postcard from the North, I

QUI DE VOSALTRES...

     Qui de vosaltres xiuxiueja tots els verbs
qui de vosaltres és la cabellera en flames d'un nen
     qui de vosaltres substitueix una cortina

    qui de vosaltres engruixeix les campanes
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos

            Qui de vosaltres va envellir una flor
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.

                              Amherst, Massachusetts, tardor i 10

Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

Flor serena

Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te'n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se'n va?
O seré una flor serena?

So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung Ok i Hermínia Mas

Si pogués

Si pogués arrencar
d'aquest món el dolor
en faria encenalls i
cremaria per sempre,
cortina de boira i fum.

Si pogués entendre
el vol dels ocells
et faria alada i
volaries també,
cel, atzur, horitzó.

Si pogués evitar
la maldat, la buidor,
bufaria ben fort i
les esbocinaria.
Pols d'argent, un desig.

Si pogués albirar
les olors de les flors
o el miracle de l'aigua,
dansaria amb la mar
petxina, alga, cau.

Anna Cortils Munné, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Il·lustracions: Pere Cabaret i Miguel Gallardo

Pròlegs: Laura Borràs i Josep Cuní

Traduccions del castellà: Isabel del Pilar Valero

Em sentia batre el cor

Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Finalista al premi Vila de Martorell 2004

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré
Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus

Sonet

Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.

Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.

Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,

delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

La saleta

                  Per na Mercè Massot

Redós plaent: «l'amor, l'amor, l'amor»
hi troba flors hivern i primavera,
la pàtria mallorquina hi fa claror
amb l'oli de l'antiga llumenera.

                       Febrer de 1944

一一一一一一一一一一一一一一一

                 Para Mercè Massot

Lugar de paz: «amor, amor, amor»

halla flores de invierno y primavera,

la patria mallorquina da claror
con aceite de antigua cantileja.

                      Febrero de 1944

Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006

Tr.: Jaume Pomar
Pr. i selecció: Sebastià Alzamora

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.

Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Al fons del pati

Al fons del pati, a la casa dels avis, vora el pou,
ran de la finestra, cada estiu les flors envaeixen l'espai,
perfumen els ulls, la pell.
Es fan llegenda.
Des de l'indret més llunyà, més aliè,
l'olor del gessamí em trasllada,
ara,
a la vora del pou, de la finestra,
de l'infant que vaig ser.

Zoraida Burgos. Absolc el temps. 2013

Giverny

ALLÀ on l'aigua es confon amb les flors
per captar l'aparença d'un somni,
o el color de la pensa exposat...
Allà on l'eco destaca l'immòbil
pas de fulles com barques lliscant
cap a ports de riberes lentíssimes...
Allà on taca la vista el pinzell
enfonsat en l'espera tranquil·la
de la forma que ve, com un any...

El llenç pren les arrels dels nenúfars
i la saba d'un riu vegetal.

Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Drac

Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.

Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.

I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!

    (Ciutat de Mallorca, agost 1980)

Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016

Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons

Com qui vol fer arreplega

Com qui vol fer arreplega
de colors i d'aromes
enmig del gel perpetu
on no creixen les flors,
així em pren, de vegades,
l'esperança dels dies,
desig de ser i d'estar,
de set i d'escalfor.

De: El lloc on l'ull descansa

Mònica Miró Vinaixa. Al dellà de l'enlloc. 2021

L'esperança encara...

L'esperança encara dansa
al voltant del meu amor,
gira, tomba; quan s'atansa,
no hi val ombra ni recança.
Fina daga, doloret,
fes-te enllà i el coll avança:
no te'n riguis, que l'amor
posa flors a la balança.
Cabell blanc sigui en la dansa
aliret i cant d'ocell.
Galta pàl·lida mostrant-se-
fes-la roja tu, esperança.
I per sempre dansa, dansa.



Clementina Arderiu. L'esperança, encara. 1995

Camí que acaba

Camí que acaba,
fragància que s'acosta:
flors de bardissa!

Buson

Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

De lluna encesos

De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.

De Serenata al clar de lluna, 6

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard, 2020

Premi Miquel de Palol 2020

Cançó de cargol

Do re mi fa sol

Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.

Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.

M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?

Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.

Per què, quan, com?
Per a no acabar xops

si sentim un tro
busquem un bon lloc:

a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,

darrere un matoll,
enmig de les flors,

o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.

Portem sempre a coll
a sobre del llom

llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.

Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.

Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.

I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»

No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.

Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.

Tenim molta por.
On ens porteu, on?

Molts anem al forn,
o joguines som.

I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.

Sol fa mi re do.

M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004

Il.: Christian Inaraja