presagi

avui les gavines volen altes

terra endins.

potser sobre la mar es congrien

el vent i la flama.

avui les gavines busquen

camins d'aigua

terra endins.

Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

Nocturn

Vénen les gavines cada nit
a conquerir, èbries de mar, el paisatge.
Ignorants i incultes
no saben que la negror
de la neu
és un dol efímer,
que la lluna engolida pels llacs
forma part de la màgia dels somnis.



Amadeu Vidal i Bonafont. Forestlàndia, 1999

Aquest present que em plau

Només el verd, només el blau,
només l'aigua amb caprici de joguina
i aquest present que em plau,
home i temps havent l'hora matutina.

Tot el mar davant meu,
l'esguard de l'aigua, antull de cada onada,
el vol de la gavina airós i breu
dins la pau enamorada.

Ventim que no veu ningú
i acarona la pell i mou la vela,
i aquesta salabror que ve de tu,
mar formós on el viure s'hi arrela.

Marejol que regolfa pel sorral
i al sol matiner s'encara.
Rosa dels vents, voler el delit ben alt,
que la vida és amb mi i tot és ara!

Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999

Intemporal

Agenollats davant el mar,
sobre l'areny fangós,
vam descobrir la llarga solitud
i el gest cansat de cada onada.

Havíem vist com conspiraven
-fidels amics-, la llum del cel
i l'esbufec profund de les gropades
i havíem escoltat la veu del tro
esbadiant l'ordit de la tempesta.

I trobàrem petxines sense rostre
amb la perla del somni encara viu.
L'onatge vigorós ens duia escates
de peixos oblidats, d'oceans lliures
on el desig s'incuba en fons marins.

Despullat, el teu cos era un jardí
de neu salada. I vam tastar l'amor,
emmetzinats de sol, ingràvids,
deixant que el vent hostil
ens eixugués la pell a esgarrapades.

Després, assadollats, ens adonàrem
que els peixos se'ns morien a les mans:
trencadissa de somnis en mar brava.

                        II

La garbinada esdevenia un himne
brunzint des d'un sud àrid. Les gavines
munyien els mugrons de les onades
i fugien trencant el contrallum.

Embolcallada amb sal, la llum
s'estovava buidant-se de clarors.

L'horabaixa comença a esborrar els blaus.
T'asseus a observar el trànsit de les ones
i altres esclats que et porta el vent.

Camí del sol,
cap miratge ni engany.
Atenys la nit damunt l'areny, i penses...



Tercer premi 1998
Joan Mercader i Sunyer
Olot


Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca

Institut Setmana del Mar. Vilanova i la Geltrú

Mar d'hivern

Petjades de potes a sobre la sorra
humida, compacta i verge de gent,
m'indiquen presència d'aus fugisseres,
gavines porugues perdent-se en el vent.

Petxines i nacres festonegen les ones,
orla de deixalles, rúbrica de la mar.

Vagarejant pel seu flanc, de fredor esquitxada,
m'embruixa el seu cant PERSISTENT, CONSTANT.

Dolors Juan i Ill
Vilanova i la Geltrú

Tres anys de poesia marinera, 1999

Ja soc petit

    A mons pares

Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que

es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines

fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi

havia un pastís de fantasia que anunciava un nou

idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 

emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi

havia el cel i una estesa de colors des del terrat.

Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins

la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls

de l'elefant.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Moviment del port

Miralls i núvols
al gris del cel
i al gris del mar

El fum i les sirenes
i el fosc dibuix
dels estibadors del moll

Les grues mouen el bec

Remolcadors i gavines

Aquell vaixell tan negre
qui sap d'on ve?

Aixeco els ulls al cel
el sol és nou cada dia

1952

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000

El negre i el carmí! Sí, só de borra,

El negre i el camí! Sí, só de borra,

Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit;

Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,

I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra.

Prou ta germana clama: -És salmorra!

Quin sol! Endinsa't més, dalí, delit;

Ja ens banyarem de lluna si fa nit,

I amb dits d'argent, jugarem a la morra.

Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!

Dóna't tota a la mar, i fes el crol

Mentre un vol de gavines tapa el sol.

Capbussa't; carbonós, passa Neptú

Ple d'estels i flairós, tibat i nu,

Fitora amb flors i una tendra veuassa...

J. V. Foix. Cada poeta és ell : un llibre i un disc... , 2011

Paisatge mariner

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.


M. Roser Algué. Petiteses. 2001

Es va posar el sol sobre la mar

i l'ombra intermitent de la vesprada
enfosquia les algues de les roques.
Les gavines suspengueren el vol
-qui les acusaria del batec
que ja no tornaríem a sentir?
Es va acabar la llum de les piteres
sobre la pedra rosa d'una ermita.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

Com sé que t'agrada la mar

Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)



Marisol González Felip. Paraula del retorn. 2002

Pròleg de Miquel Martí i Pol.

No hem posat nom a les pedres

No hem posat nom a les pedres.

Ens precedien.

Ens havien esperat.

Amoixar-nos com còdols.

Ens fa l'aigua.

Mira aquest nucli de gavines.

Passen i diuen.

S'aturen a l'aigua.

Deixen la platja plena de petjades.

Som pedres.

Ens deixem caure.

Que ens faci el vent.

Laia Noguera i Clofent. Triomf, 2009

Imatge en blau

Imatge en blau
entro en profunda aigua
gavines fan onades
de mar picada.
Panets d’arròs, calamarsa
encercla’m en llum blava
onada esvelta com fada
ets tu qui comanda
barca sense rems de mi
mar picada compassada
blau de cel esquerdant-se
t’obres en escletxes salobres
asprejant en boca i llavis.
Mar picada embolcallant-me.
Estimada, en la blavor
No tinc barca.



Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Poètica

Nàufrag de mots
i de sentit el vers,
alço un gran crit
enllà de les muntanyes
i en l'abisme del mar.

Trobaré el lloc
on jau el mot precís,
verge de veus
que no siguin hostils
al somni que m'impulsa.

Ara et vull dir,
a tu que em vares creure,
vaig estimar
sense intentar cap plagi,
era sincer el poema.



Quima Jaume. Poesia completa, 1993
Pòrtic de Maria Àngels Anglada