Ho deia Xènius. "Teresa és un nom que té mans;
capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor.
Teresa és un nom a la vegada modest i molt fi.
Teresa és un nom feiner." I a fe que, tenint al
davant la Sra. Rovira, les paraules del Glosador
esdevenen profecies. Filla del polític i historiador
Antoni Rovira i Virgili, ha conegut més d'una
maltempsada, però amb autèntic tremp noucentista
sap convertir la dissort en saviesa i generositat
vers els altres. Ella ha estat una discreta Ariadna
que ha dedicat la seva vida, com si res, a fer
sortir els llibres del laberint amb una força
delicada i tenaç: la gràcia de l'atenció, el gest
amorós de qui se sap marmessora d'un tresor.
Triar, endreçar, recomanar són accions contra
l'oblit i la ignorància, de sòlid i pacient triomf
contra la barbàrie. Deixant l'amable aixopluc
de l'arcada de la galeria de casa de la Teresa,
ressona encara més endins el vers carnerià:
El temps, encara temps, de quietud s'emplena.
Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a
Teresa Rovira. Escola catalana. 409 (2004), 32-40 p.
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris generositat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris generositat. Mostrar tots els missatges
06 de febrer 2016
Ho deia Xènius
Etiquetes de comentaris:
accions,
actituds,
biblioteques,
delicadesa,
endreçar,
Finlàndia,
generositat,
llibres,
Martín [Laia],
noms,
persones,
recomanar,
Rovira [Teresa 1918-2014],
saviesa,
temps,
tenacitat,
Tremp,
triar
21 de març 2015
Vida guanyada
Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de
l'enyor, segura llum que fon les ombres... Record i vincle.
Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot
transparent i dòcil.
Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja
l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em
trenca el cor. Ara ja no.
Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta
d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen
fresques i netes de tot parany.
El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat
per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels
protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada
pau, les fites que jalonen el passat?
El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba
funda un altre món?
Jean Serra. Des de la quietud. 2002
Etiquetes de comentaris:
aigües,
cor,
descans,
fites,
fressa,
generositat,
llum,
pau,
plenitud,
poesia de la memòria,
quietud,
records,
retorn,
Serra [Jean 1952-],
temps,
transparència,
ulls,
vides,
vincles
01 de març 2015
Hi ha tantes coses belles! (pròleg)
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
Clarà [Israel 1975-],
convits,
finestretes,
generositat,
Grau Ros [Teresa 1959-],
intimitat,
persones,
Torre de les Aigües (Barceloneta),
vida,
Zafon [Carles 1965-]
21 d’abril 2014
Joan Maragall : carnets de viatge
Gran caminador; observador subtil; amb una finíssima intuïció de vegades esquitxada amb un punt d'ironia; hereu, pel que fa a la interacció home-paisatge (i per altres coses) del Romanticisme; compromès amb el territori i la seva gent, Maragall va saber aplicar com ningú la mirada ciutadana -urbana- als paisatges del mar i de les muntanyes i també com ningú va ser generós i crític, benèvol i lúcid amb la seva ciutat. Al lector (Fragment) Glòria Casals. Joan Maragall, 2010 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Barcelona,
caminar,
Casals [Glòria],
Catalunya,
compromís,
crítica,
generositat,
ironia,
lucidesa,
mar,
Maragall [Joan 1860-1911],
mirada,
muntanyes,
paisatges,
persones,
Universitat Pompeu Fabra,
viatges
22 de desembre 2013
Un hivern plàcid
Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.
Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005
Edició: Pere Farrés
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.
Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005
Edició: Pere Farrés
20 de novembre 2013
La promoció de la lectura a les llibreries
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Catalunya,
cultura,
Daura i Jorba [Antoni],
decidir,
generositat,
identitat,
lector,
lectura,
llibreries,
llibres,
persones,
RACO,
votar
30 de juliol 2013
Salvador Espriu
Una gran seguretat imprimeix caràcter a aquesta
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.
Fragment.
Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.
Fragment.
Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afecte,
amistat,
Capmany [Maria Aurèlia 1918-1991],
confiança,
dialèctica,
equivocar-se,
Espriu [Salvador 1913-1985],
generositat,
intel·ligència,
mentir,
mestres,
món,
persones,
respecte
26 de juliol 2012
Si escoltéssim les seves veus
Veus de dones conscients del que portaven entre mans amb disciplina i convicció
Dones que van portar a terme una batalla sorda,
per aconseguir els drets de la dona catalana,
tot un patrimoni generosament llegat.
...
Si escoltéssim les seves veus
Ens parlarien de com van crear estructures de lluita,
xarxes de treball i comunicació davant les dificultats i adversitats
unint dones d'esquerres de diferents partits i sindicats.
Veus de dones organitzadores de la ciutat
per abastir-la i proveir un exèrcit popular sense uniformes,
sense mitjans i sense grans propagandes.
...
Tota una tasca que ens dona força per continuar endavant i poder tornar a conduir,
juntament amb els nostres companys, de nou, el nostre poble cap a la llibertat.
Fragments.
Joana Gay i Costa, dins,
Les dones d'Esquerra : 1931-1939. 2007
Recerca històrica: Dolors Ivern i Salvà
Dones que van portar a terme una batalla sorda,
per aconseguir els drets de la dona catalana,
tot un patrimoni generosament llegat.
...
Si escoltéssim les seves veus
Ens parlarien de com van crear estructures de lluita,
xarxes de treball i comunicació davant les dificultats i adversitats
unint dones d'esquerres de diferents partits i sindicats.
Veus de dones organitzadores de la ciutat
per abastir-la i proveir un exèrcit popular sense uniformes,
sense mitjans i sense grans propagandes.
...
Tota una tasca que ens dona força per continuar endavant i poder tornar a conduir,
juntament amb els nostres companys, de nou, el nostre poble cap a la llibertat.
Fragments.
Joana Gay i Costa, dins,
Les dones d'Esquerra : 1931-1939. 2007
Recerca històrica: Dolors Ivern i Salvà
Etiquetes de comentaris:
abastir,
ciutats,
comunicació,
consciència,
dones,
drets,
escoltar,
Gay i Costa [Joana],
generositat,
Ivern i Salvà [M. Dolors 1949-],
llegats,
llibertat,
veus,
xarxes de treball
17 de setembre 2011
D'abans
Tan bon punt arriba setembre
els vinyaters destapen els cups,
acullen a peu descalç, el fruit
i lentament el trepitgen.
Recordo quan vèiem els carros,
curulls dels raïms olorosos
enquibits dins de les portadores
que, els veremadors amb cura
havien llevat dels ceps generosos.
El negre o vermell rajolí
amb la sentor agredolça
del most que lluïa i feia camí
cap al xupet i el brunzir
dels abellots delitosos del sucre.
Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000
els vinyaters destapen els cups,
acullen a peu descalç, el fruit
i lentament el trepitgen.
Recordo quan vèiem els carros,
curulls dels raïms olorosos
enquibits dins de les portadores
que, els veremadors amb cura
havien llevat dels ceps generosos.
El negre o vermell rajolí
amb la sentor agredolça
del most que lluïa i feia camí
cap al xupet i el brunzir
dels abellots delitosos del sucre.
Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000
Etiquetes de comentaris:
abellots,
actituds,
brunzir,
ceps,
enquibir,
fruits,
generositat,
Palet i Setó [Francesc 1923-2017],
persones,
raïms,
sentors,
setembre,
verema,
veure,
vinyaters
22 d’agost 2011
Menorca és excel·lent i la seua gent honrada.
Déu ens duga la pluja a tots!
Amb ells, terra i gent, m'he portat bé i generós.
Ells van trobar el just comportament,
jo el millor lloc per a viure.
Menorca du la ema de magnificència
la ena de noblesa, la erra de realisme
i la ce de cohesió col·lectiva.
Déu sap com me l'estime, Menorca.
L'estime amb l'amor malenconiós
de qui n'enyora la unió.
Saïd Ibn Hakam, dins,
Etiquetes de comentaris:
actituds,
al-Hàkam [Saïd ibn 1204-1282],
cohesió col·lectiva,
comportaments,
estimar,
excel·lència,
generositat,
gent,
honradesa,
magnificència,
Menorca,
noblesa,
persones,
pluja,
realisme,
terra,
unions,
viure
20 d’agost 2011
Delimitació de camp
¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
Luis Cernuda
No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.
Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.
De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.
Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.
De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.
El mío fue explorar esta extraña comarca.
Luis Cernuda
No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.
Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.
De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.
Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.
De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.
Enric Sòria. L'instant etern. 1999
Etiquetes de comentaris:
actituds,
besllums,
cançons,
Cernuda [Luis],
ciutadania,
contenció,
converses,
estimar,
generositat,
gentilesa,
gratitud,
instants,
moviment,
persones,
poesia cívica,
ritme,
Sòria [Enric 1958-],
temps
31 de maig 2010
Atenta revolta
Etiquetes de comentaris:
11 de setembre,
actituds,
Catalunya,
confiança,
decidir,
generositat,
Grau Ros [Teresa 1959-],
independència,
urna,
votar
15 de desembre 2009
Misteri de cultura
"Malauradament la nostra revista no ha pogut
oferir mai cap mena de remuneració econòmica
per les col·laboracions, però gràcies a la generositat
i gentilesa dels poetes hem pogut disposar de
bons poemes. Esperem poder comptar amb la vostra
col·laboració per a aquest número.
Per tot, el nostre profund agraïment".
Joan Brossa. Passat festes, 1993-1995, 1995
Etiquetes de comentaris:
agraïments,
Brossa [Joan 1919-1998],
cultura,
economia,
generositat,
gentilesa,
gratitud,
poesia agraïda,
poetes,
revistes
10 de desembre 2009
A tu
A tu, que ets flama subtil,
sendera on conflueixen
cent i mil camins.
A tu, que tens l'ànima
elegant.
A tu, fràgil i forta,
a tu, tendra i orgullosa
alhora.
Tu, com una reina que porta
la corona en equilibri
a dalt del cap.
Tu, tan bonica, tan esvelta,
com una flor
que s'enlaira amunt
escampant perfum;
la corol·la,
grèvola i bella,
tremolant al vent.
Tu, desperta i generosa.
Tu, que escoltes
amb paciència
les trifulgues insensates
que et contem.
Tu que tens
el do de la ironia, i que guardes
tones d'amor, contingudes,
com fa el ric
que dissimula la riquesa.
Tu, que estimes tant,
i que et sorprens, atònita,
de la immensitat
de l'amor
que ets capaç
de despertar.
Isabel-Clara Simó. El conjur, 2009
sendera on conflueixen
cent i mil camins.
A tu, que tens l'ànima
elegant.
A tu, fràgil i forta,
a tu, tendra i orgullosa
alhora.
Tu, com una reina que porta
la corona en equilibri
a dalt del cap.
Tu, tan bonica, tan esvelta,
com una flor
que s'enlaira amunt
escampant perfum;
la corol·la,
grèvola i bella,
tremolant al vent.
Tu, desperta i generosa.
Tu, que escoltes
amb paciència
les trifulgues insensates
que et contem.
Tu que tens
el do de la ironia, i que guardes
tones d'amor, contingudes,
com fa el ric
que dissimula la riquesa.
Tu, que estimes tant,
i que et sorprens, atònita,
de la immensitat
de l'amor
que ets capaç
de despertar.
Isabel-Clara Simó. El conjur, 2009
Etiquetes de comentaris:
amor,
bellesa,
camins,
conjurs,
despertar,
elegància,
equilibri,
estimar,
generositat,
ironia,
mares,
paciència,
riquesa,
Simó [Isabel-Clara 1943-2020],
tendresa
15 de setembre 2009
La dona forta
La forma d'ella s'aixeca,
menys reservada que mai i, amb tot,
més reservada que mai,
la brutícia i la vulgaritat en què viu,
no la fan bruta ni vulgar.
Ella endevina els pensaments, res no li és amagat,
però no per això és menys considerada i amable.
Ella és la més estimada, sense excepció,
no té motiu de temor i no tem pas.
Els renecs, les baralles, cançons aiguardentines,
expressions obscenes, són frívoles per a ella,
quan les sent en passar.
Ella és silenciosa, mestressa de si mateixa, ells no l'ofenen.
Ella els rep com els reben les lleis de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura
-no hi ha pas cap llei més forta que ella-.
Walt Whitman. Les fulles d'herba. 1983
menys reservada que mai i, amb tot,
més reservada que mai,
la brutícia i la vulgaritat en què viu,
no la fan bruta ni vulgar.
Ella endevina els pensaments, res no li és amagat,
però no per això és menys considerada i amable.
Ella és la més estimada, sense excepció,
no té motiu de temor i no tem pas.
Els renecs, les baralles, cançons aiguardentines,
expressions obscenes, són frívoles per a ella,
quan les sent en passar.
Ella és silenciosa, mestressa de si mateixa, ells no l'ofenen.
Ella els rep com els reben les lleis de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura
-no hi ha pas cap llei més forta que ella-.
Walt Whitman. Les fulles d'herba. 1983
Tr.: Cebrià Montoliu
Etiquetes de comentaris:
actituds,
coratge,
dones,
estimar,
fortalesa,
generositat,
lluita,
mares,
natura,
pàtria,
pensaments,
persones,
silenci,
temors,
vida,
Whitman [Walt 1819-1892]
09 de setembre 2009
Arzu
Ella comptava els poetes, amb el dit
assenyalant,
com el pastor compta segur els seus xais
al final del dia. Entràvem
a l'autobús
cap a l'auditori,
a una excursió, a
un restaurant. Somreia la joventut
generosa. Al final
recollia el dit i s'asseia
al banc del davant
al costat de la companya. Ritual
repetit n vegades. Un dia
vaig prendre te amb ella. Era
estudiant universitària, freqüentava
Empresarials. Vaig començar
a imaginar-la
a classe
amb el dit assenyalant les estadístiques;
somrient a la coma exacta del contracte,
als interessos de les promissòries,
somrient amb el dit sobretot
quan les cotitzacions
de la Borsa d'Istanbul
pugessin amb fermesa
com els poetes els graons de l'autobús.
18-VIII-1991
Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., , 1995
Tr.: Vimala Devi
assenyalant,
com el pastor compta segur els seus xais
al final del dia. Entràvem
a l'autobús
cap a l'auditori,
a una excursió, a
un restaurant. Somreia la joventut
generosa. Al final
recollia el dit i s'asseia
al banc del davant
al costat de la companya. Ritual
repetit n vegades. Un dia
vaig prendre te amb ella. Era
estudiant universitària, freqüentava
Empresarials. Vaig començar
a imaginar-la
a classe
amb el dit assenyalant les estadístiques;
somrient a la coma exacta del contracte,
als interessos de les promissòries,
somrient amb el dit sobretot
quan les cotitzacions
de la Borsa d'Istanbul
pugessin amb fermesa
com els poetes els graons de l'autobús.
18-VIII-1991
Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., , 1995
Tr.: Vimala Devi
Etiquetes de comentaris:
Devi [Vimala 1932-],
Empresarials,
estadístiques,
generositat,
Gonçalves [Egito],
joves,
poetes,
somriure
14 d’abril 2009
Qualitat de mare
Mares-nenes desolades.
Mares velles descuidades.
Intrusives, primmirades.
I les, curosament, vetllades.
Mares altives, quant patiment!
marones que no deixen viure.
El rol de mare ennobleixen:
generoses, sàvies, lliures.
Mames de lloguer, educades.
Veraces, soles, afinades.
Adultes, submises, lesbianes.
Mal·leables, rebels i oblidades.
Mares d’aigua, il·lusionades.
Mares-pont, novençanes.
Una mar de mares: d’èxit i
anorreades. Puritanes.
Cultes mamàs infal·libles,
silenciades, insurrectes,
singulars i interessades,
magnànimes i estimades,
mares.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
actituds,
estimar,
generositat,
Grau Ros [Teresa 1959-],
il·lusions,
llibertat,
magnanimitat,
mar,
mares,
persones,
poesia sobre la maternitat,
rol de mare,
saviesa,
singularitat
23 de març 2009
Carta d'en Xesco a la mainada
Estimats amics:
Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.
Vostre, Xesco
Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995
Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.
Vostre, Xesco
Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
Boix [Xesco 1946-1984],
cartes,
contaminar,
ensenyar,
generositat,
Hernàndez [Maria Josep],
infantesa,
lucidesa,
mainada,
murrieria,
noblesa,
Panyella [Lluís M.],
persones,
prendre el pèl
03 de setembre 2008
Més que posseir
Les imatges s'esvaneixen, la rosa retorna
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.
Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.
Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.
Elizabeth Jennings, dins,
Cares a la finestra. 2010
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.
Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.
Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.
Elizabeth Jennings, dins,
Cares a la finestra. 2010
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
cançons,
cor,
donar vida,
estimar,
flors,
generositat,
Jennings [Elizabeth 1926-2021],
llibertat,
lliure,
mirar,
moure,
passions,
pau,
pensaments,
persones,
roses,
vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)