Dius la bellesa i ja tot s'il·lumina.
Ara deixa que el temps flueixi lentament
entre el paisatge i tu
i que el silenci posi accents
de lleu malenconia en cada cosa.
Flonja, la quietud que a poc a poc t'envolta
fa de coixí d'aquell misteri
que s'empara de tot i a tot incita.
No pensis mai que és tard, i no facis preguntes.
Amara't d'horitzons.
Cansat i tot,
en cada gest et sentiràs renéixer.
Miquel Martí i Pol. Les clares paraules. 1992
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gestos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gestos. Mostrar tots els missatges
31 de gener 2014
Per més vida
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
catedrals,
claredat,
fluir,
gestos,
incitar,
malenconia,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
persones,
preguntes,
quietud,
renéixer,
sentir,
silenci,
temps,
vida
27 d’octubre 2012
A remor bromera
La veig a la cabina,
la veu que s'endevina.
L'inconscient s'esgola vine,
la tarda s'escola a ritme
de mots que enriqueixen
l'esclat de cada gest.
Va fent i fa vent.
Cada gest, un somriure.
Cada esguard, un esquitx.
El vespre s'acomiada
a ritme de gestos
que esclaten a cada mot.
Fa vent.
Va fent.
Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007
16 de setembre 2012
La poesia
Si us l'hagués d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten...
Joan Fuster. Terra en la boca : poemes, 1953
Etiquetes de comentaris:
amor,
camins,
campanes,
comparar,
desentelar,
explicar,
Fuster [Joan 1922-1992],
gestos,
llum,
memòria,
poesia,
saber,
ulls
14 d’agost 2012
La llum es despentina
La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.
Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.
Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.
Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.
Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.
Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.
Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.
Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.
Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001
Fotografies: Francesc Guitart
Etiquetes de comentaris:
besades,
blanc,
calideses,
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
gestos,
Guitart [Francesc],
límits,
llavis,
llum,
onades,
poesia lluminosa,
ressorgir,
somriures
12 de juliol 2012
Estimo la tendresa
Estimo la tendresa
que mou les coses i que em mou,
el canvi tebi, llangorós,
que em torna un altre.
Un dia clar de sol,
uns ulls, un gest,
i esclata com ametller florit
al cor de les gelades.
Òscar Samsó. Poesies : assaig d'una primera tria. 1998
que mou les coses i que em mou,
el canvi tebi, llangorós,
que em torna un altre.
Un dia clar de sol,
uns ulls, un gest,
i esclata com ametller florit
al cor de les gelades.
Òscar Samsó. Poesies : assaig d'una primera tria. 1998
Etiquetes de comentaris:
ametllers,
canvis,
claror,
esclatar,
estimar,
gelades,
gestos,
moviment,
poesia breu,
poesia compartida,
poesia tendra i forta,
Samsó [Òscar 1914-2008],
sol,
tebior,
tendresa,
ulls
09 de juny 2011
L'amor a tu, l'amor mateix de mi
L'amor a tu, l'amor mateix de mi
que cada instant es pensa i es commou
i, com si cancel·lara les paraules,
es busca al gest i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí,
es dona al pas i es construeix de passos.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
que cada instant es pensa i es commou
i, com si cancel·lara les paraules,
es busca al gest i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí,
es dona al pas i es construeix de passos.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
Etiquetes de comentaris:
amor,
caminar,
cancel·lar,
commoure,
construir,
destins,
gestos,
mesura,
ordre,
Pascual [Teresa 1952-],
passos,
poesia amorosa,
renunciar,
silenci
04 d’abril 2011
Terra en el cel
No esperis massa de mi.
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
07 de novembre 2010
és de tu que parle
és de tu que parle
puix que ens lliga un ritual
de papers i gestos
és de tu i de mi que parle
quan ja hem mossegat
tota la carn de la nit
i cor endins
ens arrela el pinyol
és de mi que parle
i de tu mirall enllà
som esguard sense reflex
viatge sense nom
Anna Montero. Arbres de l'exili. 1988
puix que ens lliga un ritual
de papers i gestos
és de tu i de mi que parle
quan ja hem mossegat
tota la carn de la nit
i cor endins
ens arrela el pinyol
és de mi que parle
i de tu mirall enllà
som esguard sense reflex
viatge sense nom
Anna Montero. Arbres de l'exili. 1988
Etiquetes de comentaris:
arrelar,
cor,
exili,
gestos,
llum,
mar,
miralls,
Montero [Anna],
paraules,
parlar,
pinyols,
poesia íntima,
reflex,
viatges
08 de setembre 2010
Instruïts en amor
Instruïts en amor
per mitjà de deu mil llibres,
ensenyats per la transmissió
de gestos poc variables
i de juraments necis
-no iniciats, però, en amor
fins ara-
quan davallà la lava
i el seu alè ens arribà
al peu de la muntanya,
quan finalment, el cràter, cansat,
entregà la clau
per a aquests cossos tancats-
entràrem en cambres embruixades
i il·luminàrem la foscor
amb la punta dels dits.
Ingebor Bachmann. Poesia completa, 1995
Tr.: Teresa Pascual i Karin Schepers
per mitjà de deu mil llibres,
ensenyats per la transmissió
de gestos poc variables
i de juraments necis
-no iniciats, però, en amor
fins ara-
quan davallà la lava
i el seu alè ens arribà
al peu de la muntanya,
quan finalment, el cràter, cansat,
entregà la clau
per a aquests cossos tancats-
entràrem en cambres embruixades
i il·luminàrem la foscor
amb la punta dels dits.
Ingebor Bachmann. Poesia completa, 1995
Tr.: Teresa Pascual i Karin Schepers
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
Bachmann [Ingeborg 1926-1973],
cràters,
dits,
ensenyar,
gestos,
il·luminar,
il·lusions,
instruir,
juraments,
llibres,
muntanyes,
persones,
poesia amorosa,
poesia lluminosa
15 d’agost 2008
No em deixis sola
De la mare recordo a la infantesa
el seu perfil obscur de vores lluminoses,
gestos suaus i so de veu tranquil·la.
La por de perdre-la va anar ennegrint
el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum
que ja fugia pel terror dels contes.
Mare: no em deixis sola. On deus ser?
I escolto el vent al bosc.
Penso si sentiré la meva filla
quan escoltant els arbres també digui:
mare, no em deixis sola amb aquest vent.
Joan Margarit. Estació de França. 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)