estimada

No et privis
de traçar la teva senda;
els déus no són magnànims,
els homes, inconsistents.

Atura't a les àgores de la vida,
beu a les fonts de la saviesa,
però no t'hi entretinguis massa...
El mar és ple de voleranys;
el temps, escàs.
Assegura't que el sol t'escalfi,
que el vi t'immunitzi de la rutina,
i fes de la paraula
un jardí de bellesa per a l'eternitat.

Maig del 2001

Pere Tàpias. On es desborda el sol. 2017

Pròleg de Francesc Pasqual i Moster

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.

Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

A Coney Island

En el parc d'atraccions
hi amago les meves penes.
Quan la roda gira, els colors
de la multitud s'unifiquen.
La sola imatge d'un món
de sensacions noves m'enamora.
D'un costat a l'altre,
vacil·lo entre el perill cert
i el capçal on adormir-me.
Lluny de les pistoles indòcils.
En la pau dels jardins.
Sota els ponts de l'alegria.
A mans d'un desig que es fon
en la veu d'una canalla sensible.

Josep-Ramon Bach. Eustace. 2020

Il·lustracions: Pere Cabaret

Pròleg: Joan Vigó

Com un jardí de l'abandó

La teva pell
com un jardí de l'abandó
amb moltes flors a dins.

Dius: ㅡM'agraden els teus cabells llargsㅡ

A la conca de la teva mà
la clau d'una casa desconeguda;
la dels teus avantpassats.

Dius que els porticons han perdut el color,
com les velles tortugues que atapeeixen el mar.

Has despullat els teus ulls
a la meva espatlla.

A l'hora de la pregària,
hem dibuixat ocells
amb l'ombra de les mans.

Em parlaves d'arbres
que obren les fulles
al clar de lluna.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Al meu jardí

Al meu jardí hi ha un gran pi
que fa pinyes de pinyons.
Hi dorm algun estornell
que menja oliva arbequina,
de la fina.
L'oliveta té un pinyol
petitet:
pinyes, pinyons,pinyolets,
quan dormo sota del pi
cauen pinyes i pinyons
i pinyols d'aquells rodons.

Olga Xirinacs, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Al país d'Itàlia

Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats,
vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell.
I recorde com era aquell poble on vaig créixer
des d'una ciutat clara on sempre he de tornar,

la ciutat de cent torres, bella com tardors d'or,
en espere setembres que no em cremen els ulls
i on mire uns jardins plens de florides d'estiu,
uns arbres centenaris, fulles seques per l'herba.

Tinc amb mi la presència dels remots onze anys
on un estiu trobava el temps i la nostàlgia
com una agulla d'or que en el sentit es clava.

Pare l'orella en terra, sent el nou pols del temps
i el batec del passat, sense esforç, s'obri pas.
La cambra d'un hotel m'arrecera i em parla.

Gaspar Jaén Urban, dins,

Reduccions : revista de poesia. Setembre 2008. Núm. 91. P. 11

Li pinto un antifaç a ma germana

Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments! És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.

Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2012

Romanç de la ciutat de Girona

Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.

I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,

que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.

...

Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany

s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.

No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.

Narcís Masó, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.:   Mercè Huerta

L'hora de l'alba

Donem-nos la mà,
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Desperta, rosada,
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.

Deixàrem la prada,
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.

Pardals i cardines
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.

Donem-nos la mà
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.

Laberint roig. 2020

Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo

Música d'Arpa als Jardins de Joan Brossa

 

   Ocell:  

   crec que és millor que obris els ulls
   i fugis de la meva espatlla. 
   Aprofita avui per a creuar extensions marines
   i encendre't d'estrelles.

    Joan Brossa

Renéixer

Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.

Nati Soler Alcaide, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

Brilla un estel

                                          A un escriptor

Brilla un estel entre les cendres blanques
que del que fou lúcida vetlla resten.
Breu, l'ufanós jardí ja mostra branques
nues com paraules d'hivern. Ah, ves-te'n...
enllà de límits vegetals i tanques
fredes i reverents. Alts, et requesten
vaixells i ocells més francs que, sense queixa,
trenquen resolts el blau, a punt de néixer.

                                          febrer 1985

Esteles íntimes (1965-2015)

Teresa d'Arenys. Obra poètica : (1973-2015). 2017

Pròleg de Jordi Llavina

Fragments de llum

          Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
          Espicossat pels blaus, petjant l'herba menuda:
          Somiador, en tindré la frescor als peus.
          Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

                                     JOAN BROSSA

Hi ha molt de tremp i molt de joc en una vida,
com un jardí que a la tardor bleixa l'enyor,
tènues besllums, miralls trencats,
cristalls de glaç enmig del gebre,
de tants instants per proclamar
l'esclat del verd pres en la molsa i la tebior
de les fulles marcides.
Balbs de desig, els llavis molls i els dits palpant
records, els ulls reposen,
i em bec l'esguard i la remor, i en cada glop
reprenc el gest que em mou i em bressa
fragments de llum en la memòria.
Per cada fulla i cada brot, un pensament
que em transmuta l'aspror i suavitza
l'atziac atzar, els vents vençuts i el bes esquívol,
i en mig del feix un devessall de flocs tangibles,
la veu, el tacte i les olors del temps de viure.

Pep Cortés, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa, 2020
Coordinació: Josep Gerona

El jardí

Colliu la rosa de dia
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca
la rosa al mig del jardí.




Josep Carner, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Edició: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il·lustracions: Nöelle Granger

Tala d'arbres

Abans de sortir el sol, els de parcs i jardins
acordonen la zona posant unes tanques.

A les vuit, els tècnics convençuts s'arrauleixen en la freda
resplendor del sol d'hivern per repassar el programa d'esdeveniments.

Després, es presenta una brigada de treballadors amb granotes grogues
que, ràpidament, primer escapcen, i després tallen totes les branques arran del tronc.

Cap a les deu, sortint des de les seves cistelles inclinades
baixen a trossos els troncs gruixuts.

Els peons lentament van embotint l'escampall de branques, branquillons i fulles
a les trituradores per assegurar-se que s'aprofita tot.

Al migdia, les grues i la maquinària es retiren
perquè es puguin arrencar els monyons que encara hi ha clavats a la vorera.

Noves rajoles s'estenen per cicatritzar els escocells
aplanant el camí per a una major seguretat dels vianants.

El seu delicte: tapar-li la claror a una finestra del segon pis
o l'avenç de les radícules a través d'un mur de fonament:
competir amb nosaltres en la recerca de la llum i l'escalf.



Sam Abrams, dins,


Reduccions: revista de poesia, setembre 2005, núm. 83, p. 55
Tr.: Joan Margarit

Nits de juliol

O juliol, jo canto les teves xafogoses
superbes nits que abrasen alcoves i jardins;
les teves nits que encensen els astres, amoroses,
tes nits profundes, plenes d'olor de gessamins.
Les tàpies i els massissos arreu arreu amaguen
en llur secret misteri, acollidor del bes,
suavitat de braços que es pengen i embriaguen,
sentors de cabelleres que fan l'oreig espès.
Les flors que protegeixen balcons i glorietes
no en diran mai cap cosa d'amades i poetes.
Quan es fa tard, els aires ja són més aclarits.
La lluna és alta: esguarda de molt amunt, divina;
i passa un fresc murmuri que dolçament inclina
les albes flors, cansades igual que uns ulls marcits.



De La inútil ofrena,1924


Josep Carner. Llibres de poesia : 1904-1924. 2016

Edició: Jaume Coll

Matí

Obre els ulls i desplega

la negra pantalla i estén-la del tot

obre bé els ulls fixa-hi els ulls

concentra-t'hi concentra-t'hi ara saps

que la negra pantalla no es desplega

dins el son o dins l'aigua

ni tampoc quan es clouen les parpelles arrugades

i s'enfonsen de biaix com les petxines,

ara saps que la negra pell de tambor
cobreix per complet el teu horitzó
sempre que obris els ulls descansat, així.
De l'equinocci de primavera a l'equinocci de tardor
ací són les aigües que corren ací és el jardí
ací brunzen les abelles per les branques
i repiquen a les orelles d'un nadó
i vet ací el sol! I els ocells del paradís
un sol immens més gran que la llum.



Iorgos Seferis. Diaris de bord. 2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig