Ja en fa cent anys
la gent de Tremp
vivint, cantem!
Cent anys en fa
Que el nostre anhel
és el cantar!
La història ens conta amb harmonia
que els trempolins
amb cants rebem
el fill de Tremp
que a casa torna amb alegria
I els qui són fills d'altres contrades,
amb cor obert,
la veu al vent,
ben constantment,
són ben rebuts amb abraçades.
D'avantpassats la veu timbrada
n'hem heretat
i els nostres fills
siguin espills
de l'aire pur de terra aimada.
I madurats amb jovenesa,
a tot el món
cridem ben fort
amb tot el cor:
Som trempolins d'ànima encesa!
Joan Subirana : en Tremp versat : antologia. 2006
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joventut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joventut. Mostrar tots els missatges
20 de juny 2016
Himne del centenari del cant coral
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aire,
alegria,
ànimes,
cantar,
cants,
constantment,
cors,
espills,
harmonia,
himnes,
joventut,
maduresa,
miralls,
persones,
Subirana i Ribera [Joan 1920-1996],
terra,
Tremp,
trempolins,
viure
14 de juny 2015
XIV
A Annamaria Valentí i Rosa Casadevall,
La teva joia
surt d'una mirada
riallera i arriba
com el cant
de la mar quan s'aixeca
la brisa de ponent.
A aquest teu somrís
el pensament torna
de molts anys enrere,
quan jo
era un funàmbul
i el trapezi
era l'atzar de la meva,
força intensa,
joventut.
Rafael Caria. Poesia completa, 2013 |
Etiquetes de comentaris:
Biblioteca Catalana (l'Alguer),
Bover [August],
brisa,
Caria [Rafael 1941-2008],
Casadevall [Rosa],
joventut,
mar,
mirada,
somriure,
Valentí [Annamaria]
16 de maig 2015
El jove
Per les senderes d'estendre de l'aranya, per les rases,
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.
Font del Teix, 1991
Albert Roig
Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.
Font del Teix, 1991
Albert Roig
Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012
Etiquetes de comentaris:
carícies,
cor,
encantàries,
font,
illes,
imatges,
Jocs Florals de Barcelona,
joventut,
matí,
miratges,
moixons,
platges,
raïm,
rius,
Roig [Albert 1959-]
22 d’abril 2015
L'oda infinita
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.
De seguida amb veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s'emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.
I així sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.
Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.
Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.
I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.
Joan Maragall. Antologia poètica. 1981
De seguida amb veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s'emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.
I així sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.
Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.
Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.
I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.
Joan Maragall. Antologia poètica. 1981
Etiquetes de comentaris:
acabar,
actituds,
anys,
cantar,
cants,
començar,
dir a cau d'orella,
entonar,
espais,
infantesa,
joventut,
Maragall [Joan 1860-1911],
odes,
pensar,
persones,
poesia llarga,
poetes,
saber,
temps,
ventades
18 d’abril 2015
Soleiada
31 d’octubre 2014
Els raïms immortals
I
El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.
II
-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.
III
Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.
IV
Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.
V
¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.
Josep Carner. Els fruits saborosos, 1996
El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.
II
-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.
III
Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.
IV
Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.
V
¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.
Josep Carner. Els fruits saborosos, 1996
Etiquetes de comentaris:
blau,
Carner [Josep 1884-1970],
cellers,
Centelles [Esther],
joventut,
mar,
pàmpols,
pau,
raïm,
vi,
vinyes
14 d’octubre 2014
Compartir amistat
Compartir amistat amb les noves generacions
Fragment
et fa canviar la manera de pensar
i t'ajuda a veure les coses des d'un
altre punt de vista. És molt bo
tenir contacte amb les
noves generacions.
Fragment
Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a
Teresa Rovira. Escola catalana. 409 (2004), 32-40
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
compartir,
generacions,
joventut,
lectura,
Martín [Laia],
persones,
polidesa,
Rovira [Teresa 1918-2014]
10 d’agost 2014
Joventut perdurable
A Maria-Antònia Salvà
No tota cosa torna vella,
ni tot ho muda el temps cruel:
canta la mar sempre més bella
i és jove sempre el blau del cel.
Ni la muntanya se clivella
ni l'eixutor mata l'arrel.
Cobra el pinar verdor novella
dins la claror i dins el gel.
No tem els anys la roca abrupta,
i, de la mort, resta incorrupte
dins el seu vas, el cos d'un sant.
Com una estrella sempre encesa,
no minva mai la jovenesa
ni la claror del vostre cant.
Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997
Ed.: Pere Rosselló Bover
Etiquetes de comentaris:
blau,
claror,
clivelles,
estrelles,
Forteza Pinya [Miquel 1888-1969],
joventut,
mar,
muntanyes,
poesia d'homenatge,
Salvà [Maria Antònia 1869-1958],
verdor
11 de maig 2014
Acordió
Asseguda als meus 27 anys
imagino
com seré quan sigui vella.
I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d'arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d'aquest poema.
Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré
imagino
com seré quan sigui vella.
I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d'arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d'aquest poema.
Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré
Etiquetes de comentaris:
acordions,
actituds,
arrugues,
Bel [Sílvia 1982-],
imaginar,
instants,
joventut,
melodies,
música,
seure,
vellesa
08 de març 2014
Just lo front port vostra bella semblança (1)
Just lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
que ja per mort no se'n partrà la forma,
ans quan serai del tot fores d'est segle,
cells qui lo cor portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
Antologia general de la poesia catalana. 2012
|
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
bicicletes,
cors,
fotografies,
Grau Ros [Teresa 1959-],
joventut,
llibres,
poesia amorosa,
Sant Jordi,
Sant Jordi [Jordi de ca. 1400-ca. 1424]
21 de novembre 2013
Sr Wert
Etiquetes de comentaris:
actituds,
català,
Catalunya,
ensenyament,
escola,
joventut,
Macedònia (Grup musical),
poesia visual,
respecte
23 de setembre 2013
Som hereus d'una existència
Som hereus d'una existència
que ens ha fet creure en déus desemparats
i monstres que no existeixen.
Clara Fontanet Abrines, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
que ens ha fet creure en déus desemparats
i monstres que no existeixen.
Clara Fontanet Abrines, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
creure,
déus,
existència,
Fontanet Abrines [Clara],
joventut,
monstres,
persones,
poesia breu
11 d’agost 2013
Tres noies
Passen tres noies, totes de blanc, sota una pluja de sol batent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent. Inconegudes ja de llurs mares van deleroses qui sap a on: sembla que estrenin el goig de l'herba i que refacin el cor del món. Oh nova glòria, ben tost memòria! Ulls que llampeguen i boca ardent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent! Josep Carner. Poesies escollides, 1979 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
agost,
Barcelona,
boca,
cabelleres,
Carner [Josep 1884-1970],
cor,
festa,
galtes,
Gràcia,
joventut,
mans,
món,
persones,
poesia bonica,
refer,
sol,
ulls,
valors,
vent
28 de juliol 2013
Perquè has vingut
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar
dirè el teu nom
i el cantarà l'alosa.
Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar
dirè el teu nom
i el cantarà l'alosa.
Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992
Etiquetes de comentaris:
cantar,
dir,
enamorar-se,
esclats,
estimar,
flors,
joventut,
lilàs,
noies,
noms,
rostres,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924]
22 de juny 2013
No hi ha demà
No hi ha demà,
ni l'imaginen.
Ara mateix se'ls multiplica tot
el temps que creixen junts
en l'abraçada.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
ni l'imaginen.
Ara mateix se'ls multiplica tot
el temps que creixen junts
en l'abraçada.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
actituds,
amor,
créixer,
demà,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
futur,
imaginar,
joventut,
multiplicar,
persones,
poesia breu,
temps
02 de juny 2013
Pou de llibres
Era un insòlit monument,
en una vasta biblioteca, no gaire lluny del riu Vltava -amb la màgia fresca d'un mirall que multiplica fins a l'infinit. Amb una mica de basarda, sentim la nostra metafísica
lleugeresa, davant el remolí
de l'art i de la vida. A cau d'orella
Milan Kundera ens parla, en la penombra.
Jaroslav Seifert, a la nit,
serà el nostre company, ran del foc hivernal,
amb Tota la bellesa del món.
I, quasi d'esma,
ens aboquem al pou de llibres,
i ens acull el silenci fervorós
d'una amagada saviesa,
antiga i fraternal, en el centre d'Europa.
Jordi Pàmias. Al cor del món, 2013
|
Etiquetes de comentaris:
art,
bellesa,
biblioteques,
Downsbrough [Peter],
Europa,
joventut,
llibres,
món,
Pàmias [Jordi 1938-],
persones,
poesia silenciosa,
Praga,
saviesa,
Seifert [Jaroslav],
silenci
24 de maig 2013
Torre de pa
Nodria murs el Sena amb boca dolça
Fugien les serpents d'absoluts bronzes
Sento l'orgull de la darrera festa
D'aquestes mares
Alerta sota plomes de certs lliris
I sense déus res de més gran que l'home
Cor pur esperit just fineix la brida
No toco nusos
Hi ha teles a la boca de la terra
I un gran progrés enllà de les tenebres
En l'aigua del secret plates de sorra
Fan les figures
Nodria flors el Sena amb boca dolça
Regant la barba d'un París de fruita
Compro un bressol a una piràmide entre
La nit i l'alba
No exalto vincles per canals d'escàndol
Que el corredor novell prengui la torxa
Arrel i acció avui reten la fruita
Al bloc que es forma
Oh cor! L'ull de la lluna tomba l'ombra
D'estrella a estrella sota els arcs de pedra
L'aigua repassa el mar Tot el que sigui
Humà és nostre.*
*Lema d'un cartell polític d'esquerra molt
divulgat en aquells dies.
Joan Brossa. Poesia rasa II : 1955-1959, 1991
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
alba,
arrels,
Brossa [Joan 1919-1998],
cartells,
corredors,
cors,
fruita,
joventut,
Mallea [Alejandro],
mar,
París,
persones,
poesia rasa,
política,
primavera,
Sena,
ulls,
vincles
28 de desembre 2012
La serra
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d’alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s’asseu devora ella;
i encara no brilla
l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
el gorg que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d’amor.
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
de serenitat...
encara ressona
la veu argentina
d’aquella fadrina
que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellegen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l’ànima atrau
de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
on l’ànima hi sent
de la pàtria mia.
Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Alcover [Joan 1854-1926],
estimar,
flor de romaní,
fruita,
illes,
joventut,
mar,
mirades,
pagesia,
pàtria,
perfum,
persones,
pins,
poesia bonica,
rialles,
salut,
serres,
tendresa
23 de desembre 2012
La teva mirada
Per a l'Antonieta, que ha complert divuit anys.
Tens la mirada blavosa i tranquil·la
com un mar radiant i encalmat.
Tens un esguard graciós que vacil·la:
ensems tímid, serè, enjogassat.
Al mig i dintre de cada pupil·la
dorm un incendi d'amor que vigila
esperant el moment de l'esclat.
Tens un mirar molt amic que afalaga
i et fa el món més bonic del que és,
dolça mirada florida que amaga
les espines cruels dels rosers.
Uns ulls molt grans on batega i traspua
l'esperança d'un cor benaurat,
una animeta puríssima i nua
i un desig amorós sens pecat.
Una mirada on s'aboca la vida
que palpita en ton cos noble i bell,
una vida que ara veig reflectida
en la seda i la sang del clavell
que avui em poses al trau, eixerida,
en aquest teu jardí, a Sabadell.
Tens un esguard jovial que rutila
com un mar radiant i encalmat,
i al mig i dintre de cada pupil·la
tot un incendi adormit que vigila
esperant el moment del combat.
1919
Pere Quart. Obra poètica. 1999
Edició i epíleg: Helena Mesalles
Etiquetes de comentaris:
abocar-se,
amistat,
blau,
divuit anys,
esguards,
esperança,
joventut,
llibres,
mar,
mirades,
món,
palpitar,
poesia dels ulls,
pupil·les,
Quart [Pere 1899-1986],
rosers,
Sabadell,
serenitat,
timidesa,
tranquil·litat
19 d’agost 2012
Lloança
Per què hi ha persones a qui
admires?
Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.
Perquè posseeixen el sentir
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.
Teresa Grau Ros
admires?
Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.
Perquè posseeixen el sentir
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
actituds,
Grau Ros [Teresa 1959-],
joventut,
lloances,
persones,
poesia breu,
reconciliar,
saviesa,
sentir,
vellesa,
vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)