CLEDA DE CLAMORS

El plany poruc, estel a la botiga,
no tempta ni destria la tristesa,
per això el fred aquí muda en certesa:
l'hora no és senyora de la intriga.

Triguen els fruits a l'arbre i també triga
el floc de neu que dona fortalesa;
la lletra, insecte al llibre, llima estesa
la cleda de clamors nova i antiga.

Garrit, enllà, provant el foc o gruta
endins, els tombs del cant a trenc del dia
em saben dur una oferta que no embruta.

La solitud, el seny i la disputa
són nusos de la cinta que destria
el destí obert. I torna l'alegria.




Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996. 2a ed. rev.
Pr.: Jaume Pérez Montaner

Matinada d'examen

   Cimals immensos, llibres apilats
tanquen la tundra dels apunts: neu verge
tacada amb rius de tinta, corriols
incomprensibles sense perspectiva,
cada lletra un avet, les xifres rocs.
A l'est, la torre circular, esvelta,
del termo groc, la tassa amb sucre al fons,
un bolígraf, un llapis i l'esfera
ineluctable del despertador.

  Sota el gran sol del flexo, obert, un llibre
amb una taca mínima que es mou
entre les línies catorze i quinze:
orfe, atordit, s'asseu sobre una pe.
Contempla desolat aquest paisatge,
el blanc i el blau que no s'acaben mai.
Per un moment somia i veu el dia
(aviat, aviat) que en marxarà per sempre.


Jaume Subirana, dins,


L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018

Ed.: Antoni Tort Bardolet

Fer murgonar un text

Fer murgonar un text. Això és, colgar-ne un sarment de
ratlla per fer-ne un text nou. I sí, així que ho fem, el paper
s'enfosqueix de lletra i gemes de creixement de lletra.





De 64 PUNTS I A PART

Perejaume, dins,

Reduccions : revista de poesia. Setembre 2018, núm 110/111, p.64

L'internauta reposa

Ha passat hores davant la pantalla
fent descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairebé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror del ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adeu a la tardor
amb una veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant, com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.
Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van a veure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap «virus» no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...



Joana Raspall. Font de versos. 2003

Il·lustracions: Tàssies.

Noves paraules

Noves formes.

Noves paraules.

Coneixements.

Es desenrotllen els sentits.

I se sent una nova sensació

                       donada

per un nou concepte

per un nou so,

o per una nova fonètica.

Una paraula

amb què no havies treballat

i que a poc a poc

            comprens,

            actives

i es deixa reconèixer.

Amant de les lletres

les esmerço,

amant de saber-ne explicar

les qüestiono,

i

per fer que em comprengueu

                   les utilitzo !

Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999

Pròleg de Pau Guixà i Sivit.

Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.

Bodegó de lletres

Alfabètic univers
en vas que vessa:
mots o mons entrellaçats
com rimes d'un poema,
o com sols en galàxies
de xinglots de raïm.

Com plàtera d'anguiles
damunt la taula:
natura viva,
orgànic alfabet,
celler de lletres
efervescents.


Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano

Poeta i il·lustradora

Per un llibre publicat
em van dir que era poeta...
però amb fulls blancs aquí al davant
em veig amb mires estretes...
I això que només ajunto
mots amb mots tot fent adagis...
si hagués d'anar dibuixant
amb el que hi ha dins un llapis!
Quina sort que el quadre es salva
amb nobles il·lustracions!

(Si no, fora un panorama
sense color ni passions...)
Per tant, i per fer justícia,
gràcies mil, il·lustradora!,
que això teu sí que és enginy,
que em permet acabar el llibre
amb il·lustre il·lustració!
Tanta... que aquests mots t'enyoren,
les lletres miren que miren,
i ets present de fa molts dies
a les meves oracions!




Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant..., 2013
Il.: Cristina Losantos

Genètica

Afers de la vida

anotats

amb lletra de pal eucariota.

No hi és tot,

en el llibre del nucli.

En els seqüenciadors,

tres quarts i una estona.

Mireia Farriol. Adagio, allegro ma non troppo, lento. 2013

Senyalització

Obro els ulls

i el punt del llibre del moment

em marca la pàgina en blanc

de mi mateixa.

Escriuré paraules de carrers, de núvols, d'ocells

de carn i d'ossos

i si les lletres s'esllavissen

full avall de mi

entre portades de diaris i semàfors

les recolliré del fons de les butxaques

escales avall de presses i aldarulls

i a l'hora baixa imprimiré el poema

i abans de tancar els ulls

deixaré un bes com a senyal

just allí on ha quedat escrit

mig adormit

el darrer paràgraf.

Teresa Serramià i Samsó, dins,

14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol. 2003

58 cartes de joc

         (Aquest poema, el veig així)


58 cartes de joc
28 fitxes de dòmino
Un parell de guants
Les 4 fases de la lluna
84 setmanes
2 vagons de funicular
Les 7 meravelles del món
5 notes musicals
5 continents
2 daus
3 dies de Carnaval
26 lletres de l'alfabet català
24 hores
Col·lecció de 12 cromos
Els 9 planetes
50 províncies d'Espanya
Tancat d'1 a 3
L'Sputnik III ha acomplert 10.000 voltes
a l'entorn de la Terra.


Joan Brossa, dins,

Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona

El pare

Jo no decideixo.
Els àtoms es tornen sorra,
La sorra forma còdols,
Els còdols es transformen en lletres,
Les lletres germinen, treuen brot,
engendren paraules.
Les paraules es fan animals,
s'aparellen
I pareixen.
Jo no decideixo.
Mai.
Quan veig una paraula prenyada,
No sé qui en serà el pare.


Ana Blandiana, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Stela Brătescu
Dir. del Festival: Àlex Susanna

El viatge

El nostre tren es migra dins el túnel

i vol tornar a tenir la seva via;

les roques se li obren a les rodes

i esdevé plom l'espera de tants boscos.

Els ciutadans consulten una guia

i esquiven mosques, drets, hores i hores.

Els boscos tasten les mateixes hores

i jo faig gruta màgica del túnel.

Rellotges s'entrebanquen a la guia

i al voltant de la taula veig la via

que passa entre els ramells de tants de boscos.

Roden massisses munions de rodes.

Passem a peu per entremig de rodes

i s'obren els camins un seguit d'hores.

Sota teulat creixen i creixen boscos,

i el tren resta com era al fosc d'un túnel

amb bosc a banda i banda de la via

i murs que no figuren a cap guia.

Mil cròniques s'encenen a la guia

i comprenem la pressa de les rodes.

Movem l'agulla i canviem de via;

la cendra trista en ajustar les hores

amaga aigua mortal pel foc del túnel

i inclina a mitja veu l'ombriu dels boscos.

Volem que xiuli el tren pels nostres boscos

i tots mirem l'horari en bona guia.

Es fa de dia enllà d'un altre túnel.

Amb oli i sal donem vida a les rodes.

Com aigua sota un pont passen les hores,

i brillen les travesses de la via.

Té el mapa la llargada d'una via

que fa els seus entra-i-surts al cor dels boscos.

El tren deixa les lletres. Hi haurà hores

de llum i fosca al caire de la guia.

Plenes de dansa van rodant les rodes

i tots posem el pa fora del túnel.

El túnel ja ha passat. Rimem la via

amb rodes blaves de rodar pels boscos!

La guia porta inscrites moltes hores.

Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

Petit poema

Recordo la meva habitació d'infant. A la mussolina
de les cortines dels vidres, passamaneries blanques
hi feien gargots, jo m'esforçava per trobar-hi l'alfabet
i, quan tenia les lletres, les transformava en dibuixos
que imaginava. H, un home assegut; B, l'arc d'un pont
sobre un riu. A l'habitació hi havia uns quants baguls
i flors obertes finament esculpides a la fusta. Però
el que preferia, jo, eren dues boles de pilastres que
s'entreveien rere les cortines i que prenia pels caps
d'uns titelles amb els quals era prohibit jugar.



Max Jacob. El gobelet dels daus. 2010

Traducció: Enric Casasses
Pròleg: J.V. Foix

Alço el vol

Alço el vol

perquè les lletres es formin

són les idees

que travessen l'espai

i el text es gira

desplegat i estrident

és el carrer encantat

dels miralls i de les suites

és l'esguard dels jocs

sota la passió de les hores

és també el silenci

a vegades perseguit en tots

és sovint l'esmicolament

també sovint el deliri

però és sempre aquesta veu

sempre aquests accents

sempre aquests signes

aquests petits objectes del desig

(De: Dans la matèrie rêvant comme d'une émeute, 1982)

Claude Beausoleil, dins,

Poetes quebequesos. 2001

Edició: Louise Blouin i Bernard Pozier

Versions: Anna Montero

El meu nom

El meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un 
enfilall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No 
comença per cap de les lletres conegudes, ni
per cap de les desconegudes. El meu nom
nòmada de noms.



Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

El cant

Un cant per a una pàtria.

Amb veu nova ho proclamo, ho anuncio,

us ho dic amb les lletres ben rentades,

esmolades de fresc -no fóra cosa

que us agafés desprevinguts-:

un cant per a una pàtria.

(Fragment)

Josep M. Llompart. La terra d'Argensa, 1990

Pr.: Joan Oliver

El llamp màgic

Poca gent sap que els llibres de les biblioteques

tenen dues vides. Mentre els tenim oberts, lletres

i dibuixos s'estan quiets perquè els puguem llegir.

Els agrada lluir macos i clenxinats. Però quan les

portes de la biblioteca es tanquen, les paraules

xerren, riuen i canten, i els dibuixos juguen i fan

gimnàstica.

(Fragment)

Anna Manso. El llamp màgic. 2014

L'aire de la primavera

Plouen lletres i flors ballarines

el mar mira enlaire

i es queda parat:

- A quin núvol estrany hi ha florida?

i les lletres, qui les ha traçat?

Tot el cel es transforma en rialla:

- Mar, com t'has envellit!

No entens l'aire de la primavera?

Són els vents que escriuen

un llibre florit!

Joana Raspall. Serpentines de versos. 2000

Il·lustracions: Christian Ynaraja

Cançó

ei company les carbasses grosses regnen els babuïns ballen. els
dimonis estan tips. els nens de la terra es queixen que valdria més
cantar una cançó.

els thabos no tenen cap pla. les parelles de bous no s'ajunten. els
estiren amb una cadena. és horrible allà hi ha els que els estiren
la cadena. les teles de lli no són sinó llençols. no ens van bé. hi
ha boira. els ulls fan pampallugues. les lletres no s'ajunten. els
homes treballen com formigues. no deixen ni els cacauets. encara
són calents d'ahir. les peülles del vedell del braman. en una
cassola petita. els piets i jans. panxes grosses. comprimides amb
faixes.

ei company les carbasses grosses regnen els babuïns ballen. els
dimonis estan tips. els nens de la terra es queixen que valdria més
cantar una cançó.

en fanon els va veure. ballaven amb collarets de perles. les corones
de la colònia. es ficaven diamants a la boca. se'ls mengen en grans
quantitats. els diamants se'ls mengen a anglaterra. se'ls mengen
amb anglesos. els comparteixen amb alemanys. els ossos dels
diamants els llancen als seus gossos perquè els vagin rosegant.
qui  dubti d'això que ho pregunti a en yengeni. el van tancar
perquè va ensumar els diamants.

ei company les carbasses grosses regnen els babuïns ballen. els
dimonis estan tips. els nens de la terra es queixen que valdria més
cantar una cançó.


Kgafela oa Magogodi (Johannesburg, 1968), dins,

Nit de poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 :
XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona
; traducció: Ramon Farrés

Resposta a una lletra

Els veritables enemics són altres,
no sou vós; per respondre a llur atac,
posam avarament en el buirac
els dards que haveu llençat contra nosaltres.

Vós parlau bé o mal de Catalunya,
però en parlau sovint, i li heu begut
els alens, i sentiu de terra llunya
la virior del geni renascut.

Una mica d'espai de branca a branca,
què hi fa si per la rel estam units?
Jo sent en vostra veu resolta i franca
la consanguinitat dels esperits.



Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013