De la llibertat?

Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.


p. 33

Clementina Arderiu, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

Terra

La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
    La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.




Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989

Pròleg: Pere Farrés

De quin país parlarem, ara?

Tenim aquell camí, tan llarg per córrer
i algun destí ignorat a les margedes.
És l'hora de les hores, en recolzes
de l'ombradís, en verda companyia.

No cal caminar amb presses, cansaments,
fatics i rauxes, sinó en calma,
xerrant amicalment d'allò que passa,
de beure en la font vella l'experiència
de tota antiga i nova recordança.

Adeu, germans del clos i les muralles,
de l'empolsat asfalt i lluites òrfenes!
No tornaré a dormir sota teulada...

Que em plau la serenor, joia d'estrelles,
la llibertat encesa de les ànimes.

I

Fragment.




p. 35

Ventura Ametller, dins el llibre:

 Antologia d'emergència. 2016

Edició: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons.

Ara que escric això

Ara que escric això, Montsant, la nit
amb un collaret d'estels que al cel brillen
i una corfa de meló fent de lluna,
m'abraça i m'acull endins la foscor.

Voldria dir-te tantes, tantes coses...
però ara estires els dits de les mans,
ara remugues i et tapes la cara,
i jo no trobo paraules per dir
tanta fràgil tendresa com m'assola,
com d'insignificant em sembla tot.

No faria altra cosa que mirar-te
i resseguir, en la teva fesomia,
tot el futur que tenim per obrir.

Els teus primers passos damunt la terra,
els mots que han d'esberlar tot el silenci.

I també la por de no ser-hi a temps,
de prevenir-te de moltes tempestes;
de ser massa lluny quan em necessitis,
de caure en el fàcil parany de creure
que només tu pots aprendre de mi.

Signem un pacte aquesta nit, Montsant.

Descabdellem damunt aquest poema
un fil que nuï sense obligacions
ni contractes, ni exigències, ni premis
aquest atzar que ens ha fet, l'un per l'altre,
partícips d'un camí per dibuixar.

Comprometem-nos a no sucumbir
a la feblesa d'abandonar els somnis,
a plegar-nos davant la hipocresia.

Admetem sense limitacions prèvies
que som estranys l'un per l'altre, i així,
des d'aquesta estranyesa tan visible,
signem damunt aquests versos maldestres
un espai únic de llibertat plena,
on aprenent a mirar-nos als ulls,
reconeguem en mil d'altres esguards
l'amor que mou el món i que l'atura
i fem-ne una festa per sempre més.




(S'han creat espais entre els versos per a aquest blog)



David Figueres. Derelictes, 2013

En la llei i en el pacte

En la llei i en el pacte

que sempre guardaràs,

en la duresa del diàleg

amb els qui et són iguals,

edifica el lent temple

del teu treball,

alça la nova casa

en el solar

que designes amb el nom

de llibertat.

(Fragment de La pell de brau)

Salvador Espriu. Antologia poètica, 1978

Ed.: J.M. Castellet

Catalunya, Catalunya

Plugims de llibertat

s'escampen damunt teu.

La vida refredada pels hiverns gelabrosos

ha acabat esclatant dins teu esponerosa.

Les flors abans marcides de cop s'eixoriveixen

del llarg son xafogós.

Ragen del teu alè

com pètals d'una flor

un doll d'ànimes noves.

Catalunya, Catalunya

No deixes mai d'estendre el teu ample brancatge

envers aquells ocells ferits i alatrencats

que els caçadors empaiten.

Mai deixes de teixir

amb el fil de mil mots,

ni mai de donar beure als cors assedegats.

Esbatanes els ulls que romanien clucs.

El teu do més preuat és tot reblert d'amor

Assacies els ulls dels qui amatents t'admiren

i de tothom qui aculls.

Catalunya, Catalunya

Terra de destí obert

que sega mil cadenes

cap a un nou horitzó que ara fa renéixer

nous altres segadors.

Tot i que el camí és llarg

l'esperança és més forta.

Ta força sorgeix d'ella

perquè ets nascut poema

que entrelliga els seus versos

que el temps ens ha escrit.

Com s'exalta el meu cor

sentint com ara arriben

tambors de llibertat!

Salem Zenia. Jo soc l'estranger : poemes de revolta i d'exili. 2015

Traducció: Carles Castellanos i Llorenç

Pròleg: Carme Arenas

Tan petita i ja saps...

Tan petita i ja saps com és d'alta

la paret que no es deixa saltar!

I jo voldria prou fer-te esqueneta.

Qui és que m'omple les mans de maons?

Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?

Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?

-Tu, lladre de la teva llibertat?

Tan petita i ja saps com és d'alta

la paret que no et deixo saltar!

Maria-Mercè Marçal. Tan petita i ja saps... 2014

Il·lustracions: Marta Altés

Tria i presentació: Jaume Subirana

Cançó

Jo faig els versos per virtut
d'aquell per mi més dolç que l'aire;
que amb ell mos versos he viscut
i me'ls coneix caire per caire.

Jo faig els versos per l'amat,
que me'ls entén i me'ls estima,
i en paga em dona, enamorat,
un bes per cada nova rima.

Jo faig els versos per l'espòs,
que me'ls acull com la fillada
que fos sortida del meu cos
i molt de mi hi hagués posada.

Jo per al mestre ara els faria,
que quan tenia alguna por,
«Fes versos -diu-, amiga mia,
que cada dia els fas millor»

                                       Abril 1917



De: L'alta llibertat


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012

Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba

Direm la veritat, sense repòs...

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.


Salvador Espriu, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

PERCEPCIONS

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

Llibertat

No dicta l'home el lloc del pont
ni diu on serà la masia;
per l'un és la roca que tria
i per l'altre el cant de la font.



De tot i de res. 

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

III. EL SOMNI

Però no et resignes a lliurar-te a la desesperança,

perquè en el cant d'amor que t'allibera,

enllà de l'agonia  de les hores d'ara,

hi ha l'essència més pura d'allò que ets:

la lluita clara de la vida

d'una vida que entregues al teu somni

d'amor i llibertat...

...un somni necessari

que l'espiral dels anys i la distància

no podrà trencar mai,

perquè d'ençà que saps que algú t'estima

des d'un silenci tendre com el teu silenci,

et saps també lliure per inventar

un món amb altres lleis de somni.

Marcel Germain i González. Des del silenci.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002

TUU

Pessic obert. Pastora del camí.

Borla de la muntanya. Ala barquera.

Nina de salut. Gota del destí.

Ramell blancvestit. Copa de foguera.

Barana dolça. Rosa de coixins.

Tro de rosada. Niu de la frontera.

Flor de la llibertat. Follet de brins.

Arracada del cel. Astre i bandera.

Sang del repòs. Anell. Mare brillant.

Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.

Serrell d'abril. Aigua primordial.

Maduixa de claror. Porta amb senyal.

Cascavellet del sol. Nus de fulgors.

Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.

Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició de Glòria Bordons

Si vaig fent via pels camins del mar

Si vaig fent via pels camins del mar,

hi deixo sempre empremtes ben segures

que puguin retornar-me a l'estuari,

allà on neix la llibertat de l'aire.

Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

Pròleg: Climent Forner

Aigües d'aurora

Encara l'ombra de la nit
fa l'aigua densa i vellutada.
Floreixen marges i cristalls
i en l'aire dorm olor de menta.
Criden ocells i rossinyols:
Aigües corrents cap a l'aurora!

Venes d'amor! Lliscar dels rius
cap a la llum d'aquesta terra!
¡Fugim nosaltres cap al sol
i a les albades pressentides,
per un neguit i un clar desig
d'ésser més lliures que les aigües!



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

T'has enfilat com l'heura

T'has enfilat com l'heura en el casal
de la tardor on jo igual que el bosc
també dormia.
Esmunyedissa l'heura s'ha arrapat
al blanc casal amb finestres obertes
des d'on es contemplava la pell lluent del mar,
el seu fons insondable,
les calmes de tardor
allunyant els naufragis.

Esmunyedissa l'heura ha tapat les finestres.
Has vetllat el meu son i t'ha arribat l'insomni.
¿De què en faré, d'aquesta heura amorosa,
si em tapa el mar que em crida
amb brams de llibertat?


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Després de la tempesta

Oh casal claríssim!

Qui t'ha iluminat?

L'auri sol puríssim

de la llibertat.

(Fragment)

Antoni Rovira i Virgili, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

L'arc iris de la llibertat

Els coloms s'aferren amb força
a l'arc de Sant Martí de la llibertat
amb por de caure
si belluguessin a dreta o esquerra
però els lleons blaus
corren amunt i avall
sense por
perquè són allà on els pertoca.
Reis gitanos
que reparteixen cançons de llibertat
com ceptres orgullosos.



Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Tr.: Francesc Parcerisas

La revolució

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

I qui no estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,
ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució.

Tots volem que vingue a bones,
sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!

Ovidi Montllor. Poemes i cançons. 1978