XEFXAOUEN

Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.

Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.

A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.



Yaratullah Monturiol, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006

Música de Mahler

No és fàcil
seguir-te el camí,
destriar el que dius
         sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
                           en la densitat de la música.

No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
                                      que dicten el cor.

No és fàcil.
           No ets fàcil.
Però, em subjugues.



Lola Casas. Roig. 2009
Il.: Gustavo Roldán

In a sentimental mood

No pot ser que no tingui sentit el nostre temps,
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.



Jaume Bosquet. Diàlegs. 1999

Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999

El cascavell

Quan era encara molt menut
per l'ampla carretera
i entre la polseguera
trobí un cascavell perdut.

El collí, i una musica
damunt dels dits ressonà.
Quina cosa més bonica!
El vaig cloure dins la mà,

i, acostant-me'l a l'orella,
el feia dringar ben fort.
Ai, que la musica aquella
se'm ficà dintre del cor!

Se m'enduia l'alegria
corrent carretera enllà,
i em semblava que tenia
tot el món dintre la mà.

Feia un so com de rondalla,
cada vegada més dolç.
Que és bonica la troballa
d'un cascavell dins la pols!



Salvador Perarnau, dins,


Plouen poemes!, 2017
Il.: Morad Abselam

Cedre del Líban

Potser eres estranger,
però les merles del barri,
trobant-te ben adient,
t'han pres fent un gran xivarri.
Sense demanar permís,
tal com els toca de ser,
han llogat el teu brancatge
per posar niu a recer.
I tu, tranquil i amable,
tot alçat i presumit,
vius feliç allà a la plaça
amb música de dia i nit!

Lola Casas. Retalls poètics, 2001
Il.: Gustavo Roldán

Poeta, sovintejo els teus recers

Poeta, sovintejo els teus recers
per si quelcom de tu se m'encomana,
i els mots, abans que el llibre jo tanqués,
ja em dansen a l'entorn una sardana.
I resto esbalaïda dreta al mig
amb el cap cot i la mirada lenta...
Música dolça i ondulant trepig
que passa i torna mentre el cor esmenta!



Clementina Arderiu, 1938
Selecció: Maurici Serrahima

Música Gotes

Música                   Gotes

Mòbil pentinat     d'aigua

Al cor                 reflexos

Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001

Prefaci i dibuixos d'Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg de D. Sam Abrams.

simfonia

                                                  a mónica.

                                                                              a guillem.

                                                 a la música que compartim.

aquest conglomerat de partícules,

de llums, de focs i de forces,

aquesta massa de cèl·lules

que pateixen fred, deleroses,

porugues, afamades, que criden,

que ploren, que riuen, que estimen

i odien, que trenquen la llum,

que vegeten a l'ombra, que viuen,

que sobreviuen, que moren,

aquest embull de líquids,

de minerals, aquesta barreja

d'humors, de dolors, de plaers,

aquest petit món que anomene jo

un dia es desfarà, s'escamparà

i esdevindrà llum, s'endinsarà

en la terra i serà terra,

crearà mons, esdevindrà peix,

esdevindrà escata o voltor,

serà aigua o brànquia, serà fulla

o saba, serà núvol i pluja,

pedra i volcà. galàxia avui que dansa,

planeta o sol al centre de l'univers,

primera onada d'un oceà primer

que romp contra la meua platja,

als acords d'aquesta música

on el món comença

un cop més.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Un matí de pluja

Una dona jove en cadira de rodes,
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

Els ulls

Dels ulls de Picasso surten raigs paral·lels
que es projecten veloçment cap al lluny,
sempre enllà. Quan arriben a qualsevol lloc
fan esclatar la realitat per tal de recompondre'n
els fragments tot creant una nova realitat.
Dels ulls de Klee, estranyament profunds i
enigmàtics, en surten raigs que es disparen
en forma de ventall. El raig central és potser
el més penetrant. Qui s'hi posa al davant 
en sent l'energia. La resta dels raigs es
dispersen, però sempre l'encerten. Els ulls
de Miró s'obren tant, que la realitat arriba
a ser superada per la seva representació, i
el signe mínim n'explica el màxim. Els ulls
de Kandinky ressegueixen atentament i des
de molts punts de vista un teclat recorregut
per uns dits que toquen Schönberg.




Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2006

L'últim espectacle d'èxit

Som tots aquí a New Eros
a un lloc diferent dels qui van a la feina,
a l'últim espectacle d'èxit,
tothom qui coneixes, i tothom
qui t'agradaria no conèixer

empenyent-se cap a la llotja
i al patí de butaques, totes
les hordes celestials amb les ales
recollides, déu allà dalt
menjant crispetes amb els vips,
el dimoni apinyat
a l'última fila amb
les noies i els nois dolents.

El judici final no serà avorrit.
Oh no, res de documentals,
res de blanc i negre, sinó la teva
malaguanyada vida en gloriós tecnicolor,
90 mm, dolby digital,
s'escoltarà cada so que vas fer,
cada alè, gemec, l'estrèpit i el brogit
de la sang i la joia i,
amb sort, el pecat,
seqüències hàbils, la càmera s'apropa
per a un primeríssim primer pla,
s'allunya vertiginosa cap a les escenes d'acció,

primers ministres que ballen damunt
de trens, polítics que amaguen
bitllets als llençols, dones
grosses amb capes a prova de bales,
filmats amb grua i helicòpter.
Això és un pla general còsmic,
la vista des del cel
de tu.

***

A fora, les masses
supliquen entrades,
tiren a terra les portes.
I els de la revenda
fan el gran negoci.
Allà fora hi ha disturbis,
tots els enemics que mai has conegut
criden que volen entrar,
per veure què has fet,
cada paraula dura, cada traïció,
perquè et puguin proscriure, cremar,
fer fora.
Potser el judici no és més que això.

Però imagina't quin rebombori
si els captives. Què passaria si
alguna cosa que vas dir
travessés del jo
al nosaltres?

***

Sona la teva cançó,
tots l'estan cantant,
un gran himne,
han sentit les cassets
i han donat molts diners
per comprar la teva veu.

La, la, la, ara feliços, però
una mà de King Kong
podria esclafar-nos a tots,
un cicló, un volcà, un terratrèmol, una inundació,
seients esmicolats, pantalla
rebregada, rostres de sis metres
espurnejant fins a consumir-se,
crispetes escampades sobre el fang.

Per algun miracle encara
som aquí, beneïts
amb samosas i patates xips a la fila JJ,
mentre a platea esclata una ovació.

Els ha agradat
aquell test nuclear,

que ha espantat els ratolins de sota
els seients, els ha fet córrer
xisclant per sobre els nostres peus.

I tu allà, Bubbles Kapoor,
i la senyora Dimple, tots dos
no estàveu sols al Heavenly
Cold Ring Home,
bevent faludas rosa un a cada
banda de les flors de plàstic
quan la sala sencera pot veure,
per sota la taula,
les acrobàcies dels vostres genolls.

Al costat de déu, el mòbil del governador
sona. Les portes s'han tancat,
no es pot sortir
ni marxar de l'auditori per raons de seguretat.
Han tancat la màquina de granissats.

La música martelleja al ritme de les embranzides pelvianes,
hem de ser part d'això.
Ens hem posat les ungles, portem el pintallavis,
ara és tot el que tenim, hi ha joia
als malucs que se sacsegen.

***

Plaers innocents. No és que
haguem fet res de dolent.
Només
mirar cap a una altra banda,
no dir res,
continuar caminant.

Són persones
que no sé si vull conèixer.
Llavors, per què, sense invitació,
posseeixo els seus records?

Per què tinc flashbaks de la seva vida
sento nostàlgia de la seva infància
sec al seu sofà,
com si fos meu?

Al fons,
el dimoni planeja
un atac terrorista,
pensarós, fent esclatar
les bombolles de l'embolcall de plàstic.
Plap!

Agafarà magranes i te les ficarà
a la butxaca, taronges
de pell aromàtica, t'enviarà
pinyes en flor, t'engarlandarà
amb plàtans.
Sota els seus dits, aquesta fruita
cantarà.

***

Ningú no s'espera per veure la llista
dels crèdits, els noms dels de la
il·luminació, dels qui et van portar el vestuari
i les sabates.
Ben aviat tindran el seu moment
de glòria, els arribarà l'hora
de ser protagonistes d'una història pròpia.

I continua arribant-hi gent
de tots els racons de la ciutat
per sobre els passos elevats,
per sota els ponts,
a veure la pel·lícula,
nois mantegosos amb palets de peix
en comptes de mans, dones
sense rostre, a veure
si poden trobar la vida
més enllà de la seva mort recent.

Una respiració
comença i s'eleva, ens eleva
de la tribuna
cap a l'aire buit, i allà,
pertot arreu al voltant  nostre, entre els peus,
les ales i les crispetes que floten,
uns dits es despleguen; déu obre
el puny tancat.




Imtiaz Dharker, dins,

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

Traducció: Laura Manero

Direcció del Festival: Gabriel Planella

Peces per a piano

                             (Jocs d'aigua de Maurice Ravel)


Lliscar de tecles, d'aigua
de sons aguts, lliscar
de ressons de gotes
humitejant el full
de lletra transparent,
de claredat de signes:

lliscar lent de la llum
damunt la llum interna de les coses.

II

Josep Maria Ripoll. Interiors i paisatges. 2017

Pròleg: Joaquim Sala-Sanahuja
Dibuixos: Assumpció Oristrell

Cap música no hi ha com el silenci

Cap música no hi ha com el silenci,
aquest acord perfecte de les veus.
Tot ho sublima i ho concentra, tot,
des del bri d'herba a la més alta estrella,
fonent l'espai i el temps en l'èxtasi més pur
dins un instant profund d'eternitat.
Brollen les aigües d'una deu oculta
cascadejant pendís avall i fent-se
remor suau entre pollancs de pau
en la infinita i verdejant planura.
El vent afina els cinc sentits. El cor
és tots els cors que canten a l'uníson,
esmortuïts el rogallós gripau
i el grill, aquesta corda de violí que es trenca.
Després del pianíssim del capvespre,
just quan la simfonia recomença,
els rossinyols són roses.


Climent Forner. Amb peus lleugers com els dels cérvols, 1993

La música de les esferes

Escolta, amic, la nit, escolta les esferes
i el bruel inaudible del vent de l'univers.
No sentiràs la música de l'engranatge còsmic,
però si escoltes bé la nit preliminar,
si escoltes amb l'oïda palpitant,
sentiràs, allà lluny, el sord retruny dels quàssars,
l'etern lament d'Andròmeda perduda,
el crit glaçat del Cigne boreal.
I de cop brollarà, inaudit, suavíssim,
un cant que ve de més enllà del temps.
Llavors, deixa't portar: navegaràs per sempre
com nauta de la nit esgarriada
sense terra ni edat, ni cap desassossec.


Joaquim Español, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Director del Festival: Àlex Susanna

La senzillesa del meu món

És tan senzill el meu món...
La família, les amistats,
els meus alumnes.
La caseta enmig de la natura,
algun viatget de tant en tant,
els recitals de poesia,
escriure poemes.
Les llargues passegades
vora el mar,
escoltar música,
escoltar el silenci.

I aprendre, sempre aprendre.
Aprendre a estimar,
aprendre a perdonar,
aprendre a ressorgir,
aprendre a dur les mans
sempre plenes de llum.
Aprendre a caminar,
cada cop amb més subtilesa,
per aquest món meu tan senzill
i tan apassionant!



Imma Fuster i Tubella. Capricis, 2007

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs

L'U enclou la concòrdia.

El Ternari? Sí, el Bàsic (els tints fonamentals)
i el Transcendent (l'infinit de matisos).

Trasmudances
com de metalls per l'acció del foc:
cavaller, ànima pura, serafí
«Àngels», blancs,
d'escardots blaus, grocs, porpra.

U per U per U?
Pare! -amor (saviesa, energia)
que, imponent al moment daurat de les aurores,
engendrant tothora el Verb
-gràcia (veritat en atzur,
en ros com un fil d'or, en vermellenc
assimilant-se a ferro roent al roig blanc)-
produïu l'extens transfigurant Esperit,
Música d'una Idea Expressió
-vida (aire engegantit entre les fulles,
refiladissa als arbres verds,
esgranall d'estrelles a la nit,
glops d'oreig, obacs al pic del sol;
llampecs no percebuts i sobtoses tronades,
calamarsa, desfets de temps (fortuna);
esfondralls, terratrèmols, llamps, inundacions;
erupció de volcans, incendis, mort...
Transcursos de dissort per fins irrevelats).


Fragment de la primera part.



Sebastià Sànchez-Juan, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part.

A cura de Giuseppe E. Sansone.  

Instant

Hi ha instants, breus i càlids,
en què una lucidesa transparent
com el vidre de l'aire
et clavilla la pell i les cèl·lules
amb carícies de música,
aigua tèbia i sagnant.

Pensaments com cristalls, aleshores,
reflecteixen la història o l'oblit dels objectes,
et sents viu fins a les ungles
i un trencament harmònic
somou d'onades i tempesta l'oceà de les venes;
reps la crida companya d'estimades andròmines.

Cingles de sensacions envaeixen el cos.
Te'n vas. Lluny enllà de tu mateix.
Embolcallat de boires,
talment estranya nau,
travesses espais lliures,
territoris del gaudi.

Instant. Música. Abaixes.
Et veus abocat sobre els signes
darrere teu mateix, espectador
d'una ànsia enamorada:
el gest, àvid i nu, de l'escriptura:
el misteriós jardí de les paraules.

Un soroll de records, fresquíssim,
caient dins de les mans d'un nen
que té set i vol beure; aquest deler
el deixe a la memòria
de vosaltres, germans
de tantes lluites, companys de matinades.



Josep Piera, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone

polsim

polsim, polsim, pètal de la rosella,

bé que es desfà, ala de papallona,

del límit neix l'extens vol de la música

Edat de fang

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Les cames gruixudes dels senyors

Les cames gruixudes dels senyors,
els adorns i els rínxols de les dames...
El millor que en un museu he vist
són els arbres rere la finestra,
una enorme reverència a l'arquitecte
pels núvols damunt de les teulades.
El millor que he sentit és, un matí de maig,
l'assaig d'una orquestra de vent d'uns nens de primer
des de la finestra oberta d'una escola de música.

Vera Pavlova, dins,

Reduccions: revista de poesia [s.l.] : Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, 2014 2385-4634 2014: Núm. 104, p. 52-67

Traducció: Anna Latyssheva i  Júlia Ferrer.

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta,
poeta meu, la cançó dels qui passen i no es deturen, 
dels qui riuen mentre corren i no esguarden mai 
endarrera, dels qui floreixen en una hora de delícia
sense sentit i es marceixen en un moment sense
recança.

No seguis silenciosament, desgranant el rosari de
les teves llàgrimes i dels teus somriures passats...
no et deturis a recollir els pètals caiguts en la nit
darrera, no cerquis les coses que t'eludeixen
volent-ne conèixer l'amagat sentit... deixa allà
on són els buits de la teva vida perquè brolli
la musica de llur pregonesa.

Rabindranath Tagore. Trànsit ; seguit de Present d'enamorat. 1962

Traducció de Maria de Quadras