Quan parla l'esperit

Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia,
esquemàtica, justa, sense adorns;
no li cal més que el simple monosíl·lab
per expressar l'essència d'aquest món.

Pot dir l'etern, amb DÉU i BÉ i MAL.
Ho descriu tot, amb LLAR i CEL i MAR.
Tot ho fa bell, amb FLOR i JOC i LLUM.
Ho dona tot, amb PA i OR i GOIG.
Posa mesura, amb MÉS o MENYS o PROU.
Dona valor, amb SÍ o NO! o VULL!
Marca dolor, amb DANY o SANG o MORT.
I diu turments, amb FRED o FAM o POR,
i l'absolut, amb MAI o RES o TOT.
Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia:
enclou tot l'univers en dir TU i JO.

De: Llum i gira-sols. Propòsit.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.

Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.

Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

Matí

Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
         de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
        ondulats com una alga tranquil·la.

Marià Manent, dins del llibre,

Antologia general de la poesia catalana. 2000

Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

El retaule del mar

En un temps sempre igual
esdevingué el poema
—el moment constant
                del mar i la terra—
sempre venim del mar
                com les onades.

Isabel Oliva i Prat. Les guardes del ventall. 2012

XXX Premi poesia Jacint Verdaguer (Calldetenes)

Hora quieta

No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.

La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.

I l'hora quieta
no s'atura,
                reposa
sobre la pell del mar.

Sempre el moment
tremola al vent.

Xavier Macià. Obre les mans. 2015

Prefaci de D. Sam Abrams.

LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.

                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.

De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.

Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

El meu mar

És que sempre ha estat tan blau el mar?
és que tan juganeres les gavines
s'han empaitat pel cel fent-li corona
i no me n'he adonat?

Jo també vull alçar el mar un dia
per veure el que conserva dintre seu;
com l'infant d'en Dalí que amb mà curiosa
el recull arrugat.

L'aixeca ben amunt i acotxa el cap
per guaitar encuriosit sota el mantell.
Tot el que hi veu és nou, il·luminat
d'un raig de sol daurat.

S'han parat les onades, dorm el vent,
juguen els cavallets amb les petxines,
s'amaguen dins la sorra com els peus
del nen bocabadat.

Ana María Pi-Buxeda. Grisblau = Grisazul. 1996

Textos en català i castellà.

El caminet de la platja

He refet el caminet,
l'he fet amb passes mudes,
sens soroll, sens gatzara,
en silenci, per sentir
la remor de la mar,
el bes a l'arena blanca
de l'escuma a tall d'aigua,
el so llunyà del campanar.

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

El riu

Arrossego sols i llunes
de llevants i de ponents,
branques seques com sarments;
colgo amb blau les meves runes.

El frec d'una ala m'esquinça
i un rem corcat em fereix;
a la tardor m'envesteix
una ombra tossuda i minsa.

Avar dels meus peixos rosa,
la fulla que el vent em posa
damunt del llom me l'enduc

fins on la mar m'esbarria,
i em fan dolça l'agonia
blau d'onada, cel feixuc.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

A cura d'Abraham Mohino i Balet

T'hi has endinsat

  T'hi has endinsat: el misteri és el rovell de tot allò
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.

   Saps que no s'han eixugat les deus, que el ventre
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.

   Ho sé: esperes confiat temps de bonança, guspires
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.

De: Segon itinerari: Unai: la ciutat submergida, II

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Ulls clars

                       A tu

        ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.

        ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.

        ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.

1926

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

estimada

No et privis
de traçar la teva senda;
els déus no són magnànims,
els homes, inconsistents.

Atura't a les àgores de la vida,
beu a les fonts de la saviesa,
però no t'hi entretinguis massa...
El mar és ple de voleranys;
el temps, escàs.
Assegura't que el sol t'escalfi,
que el vi t'immunitzi de la rutina,
i fes de la paraula
un jardí de bellesa per a l'eternitat.

Maig del 2001

Pere Tàpias. On es desborda el sol. 2017

Pròleg de Francesc Pasqual i Moster

El cicle de l'aigua

El cicle de l'aigua plovent
sobre el mar fumejant
tornant-se boig perquè ho repeteix
cada dia. Fes que sigui
diferent, senyor pell verda
de truita de riu
i ulls berbena de nucs florits.
La làmina calcària que hi ha dins la sípia
i encara batega.
D'on volies sortir.

Silvie Rothkovic. Als llacs. 2021

En caure la tarda

Els teus murmuris, oh mar,
han fet la meva infantesa
clara, ara silenci només
i el silenci m'acompanya.

El veler que llisca mar endins,
troba la pau desitjada
o és una il·lusió només
que promet la mar sense donar-la?

Ets bella amiga, mar quieta
de les hores calmes,
si promets joia i amor,
qui no vindrà a tu
en caure la tarda?

1981

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

Natura d'aigua

    poema de tres tankas

Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.

Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.

I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.

Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

El roig del cel

La nit cau dolça i freda
sobre el cel de ponent,
creant ombres fosques
dins el mar serè.

Dibuixant siluetes d'ocells
als núvols tintats de porpra,
escrivint notes de silenci
que el vent s'endú lentament.

La sorra mullada
llisca sota els meus peus,
acariciant l'aigua clara
tacada del roig del cel.

Ariadna Marín Llauradó, de l'Escola Grèvol. Categoria D. 2007

Jocs Florals Escolars : Distrícte de Sant Martí : Poesia : Prosa. 2008

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Kairós

El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.

El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.

Rosa Font, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21