Evocació

                                                                        A Celrà

                                           Més val pensar
                                           la vida com un únic moviment
                                           d'una tal volta llarga simfonia.
                                                                  M. Martí i Pol


Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l'escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens instruíem precoçment de sexe.

Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l'avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l'hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves, a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món –com deia l'avi
parlant del mal xaloc–i fèiem via
per corriols d'agram i farigola.



Fragment.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Podries ser

Pedra que et gastes
del frec de la gent.
Llamborda del carrer antic,
oblidat testimoni de tots els passos.
Silenciosa mirada de la vida,
escoltada a flaixos.
Coneixedora d'històries, que mai s'han escrit.

___________________________________

Podrías ser


Piedra que te gastas
del roce de la gente.
Adoquín de la calle vieja,
testimonio olvidado de todos los pasos.
Silenciosa mirada de la vida,
a flashes escuchada. Sabedora
de historias que nunca han sido escritas.



Al camí = Por el camino


Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Orlando Guillén
Pr.: Andreu Subirats

I em miraran

I em miraran
expectants
ben àvids
de la meva nuesa.

Però jo porto abrics descomunals
i vaig
on les insurreccions
ancoren.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

Cabirol

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s'allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d'un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                     al llarg silenci.
L'alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

Horitzó d'aigües

Horitzó d'aigües.
Silenci que acull
la fràgil inclinació
de la distància.
Horitzó d'aigües.

Memòria d'arbres.
Ulls sota els ulls,
record de l'oblit,
de qui la mirada?
Memòria d'arbres.

Pupil·la d'astres.
Recs de claror
que vetllen l'opacitat
de la casa.
Pupil·la d'astres.



Lluís Solà. L'herba dels ulls. 1993

Al primer matí de les herbes

Al primer matí de les herbes
que ventilen suau els espadats carnals
amb la crida on s'arruga la saba a flor d'aire
quan tant d'amor només és pol·len de dubtes
                                                        i arcada de vent,

tu, filleta,
abans que somniï l'alba vergonyosa dels déus,
neixes dona,
de l'empremta bruna vellutada
d'una mirada.




                                 Perpinyà, 1 de març de 1988


Renada-Laura Portet. Jocs de convit, 1990
Pr.: Kathleen McNerney

Essència de poeta

La part teva més bona
que transmets en els altres
com el cant dels ocells
damunt l'aigua blava

és immutable i tendra
poderosa com cap altra
és un silenci farcit
de mirades obertes.

S'evapora tan bon punt
algú li sotja l'ànima
emparat en la fondària
del teu cor sense límit.

Retorna amb cautela
i la seva presència se sent
ferma, clara, amorosa
com la d'una abraçada.

Teresa Grau Ros

Les ales de l'agró

                                          A Lluís Solà

Les ales de l'agró, fines i sinuoses,

planen tranquil·les sobre l'aigua.

La seva mirada, oli d'oliva pur,

advertia altra vegada la força

dels turons, del capvespre, de cada branca.

Montse Caralt, dins,

Reduccions : revista de poesia, setembre 2018, núm. 110-111, p. 35

L'iris del Déu cec

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d'oxigen.

Cal viure entre el verb i l'acció,
entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.
Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Ser

Fa temps, algú et va dir que el teu nom també es traduïa
com «la caçadora». T'has mira't al mirall i t'has dit: 
caçadora de mirades, potser? Caçadora d'amors?

Enlloc com aquí no et podries respondre millor. Ho ets,
una sanyasin, una d'aquelles persones que renuncien a tot?

Fa molt de temps que vas decidir no tenir sinó ser...


De La porra india



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició de Vinyet Panyella

Ja sense pes

a Ottone Rosai
1934


Per un Déu que somriu com un infant,
Tants xerroteigs d'ocells,
Tantes danses als brancs,

Una ànima esdevé ja sense pes,
Tenen els prats tanta tendresa,
Reviu tant de pudor a la mirada,

Les mans restant com fulles
S'aturen dins de l'aire...

Qui tem encara, qui jutja?




Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1989
Traducció de Lluís Calderer

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

RÊVERIE

El sol ponent que ja no es veia
encenia els castells de núvols negres
que hi havia sobre el mar...


(Fragment)



Joan Maragall. Poesies, 1987
Il.: Mabel Poveda

Poeta, sovintejo els teus recers

Poeta, sovintejo els teus recers
per si quelcom de tu se m'encomana,
i els mots, abans que el llibre jo tanqués,
ja em dansen a l'entorn una sardana.
I resto esbalaïda dreta al mig
amb el cap cot i la mirada lenta...
Música dolça i ondulant trepig
que passa i torna mentre el cor esmenta!



Clementina Arderiu, 1938
Selecció: Maurici Serrahima

Una lluna plena de sol

L'he vista. Uns ulls que no envelleixen mai.
I si en busquen uns altres
per abocar-se a una ànima,
viure un insondable vertigen,
ens manca la paraula.
Sense alè, però,
tot ho dirà la mirada.

II


Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Et vindria a dur

Voldria ta ciència
JOSEP CARNER

Et vindria a dur
un poema escrit en la mirada,
així, al tornar-ne,
passar a tinta
la trobada més amiga.
I si entre els llavis s'evidencia la melangia
que vingui la tempesta,
i que la boira no amaini:
vull que siguin molts,
els silencis que tremolis,
mentre em llampegues,
amb guerres dolcíssimes.

III


                           Estació de Sants, 9 de setembre de 2006



Del recull Camí privat.




Ivette Nadal Aldrufeu, dins,

Quàntiques! : 10 poetes joves en diferencial femení. 2008

Edició: QUARKpoesia.




Dedicatòria del llibre:

                                A Montserrat Abelló,
      presidenta d'honor de QUARKpoesia
i alma mater de les dones lliures d'esperit.


                                         I em duen de nou
                                 l'urgent desig de viure.