Pluja

                 A Josep Palau i Fabre

Calladament plou sobre els camps:
Déu es prodiga. Els arbres duen
malenconia i soledat
en la nuesa de les branques.
Déu, finament, plou sobre els camps.

La boira cau, besa la terra,
mare i clausura de llavors
que tan ocultes fructifiquen
per la saó que ens ve de Déu.
La boira cau damunt la terra.

Vindran les messes, a l'estiu,
i les olors dels camps, despreses,
volaran lliures sota els cels
que ens miraran dreçats encara.
Vindran els fruits d'un nou estiu.

Del llibre: Terra, 1951

Josep Romeu i Figueras, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau

-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

l'aire de la muntanya

          tutto è santo, tutto è santo
          tutto è santo
                 pier paolo PASOLINI 

l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.

I

Anna Montero, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15

Aura

Sentint el cel
Espasa matinal,
I la muntanya que li puja a la falda,
Torno al sòlit acord.

Als peus fa angosta la pujada
Un arbrissó cansat.

De l'enreixat de branques
Miro renéixer vols...

—————————————

Udendo it cielo
Spada mattutina,
E il monte che gli sale in grembo,
Torno all'usato accordo.

Ai piedi stringe la salita
Un albereto stanco.

Dalla grata dei rami
Rivedo voli nascere...

Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988

Edició bilingüe

Traducció de Lluís Calderer

De rerum natura

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.

Àngel Terron. Iniciació a la química. 1977

Se li va ficar

Se li va ficar la mort a l'ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d'olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l'antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l'ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d'olivada
d'una pena encallada a l'escull.
I encara s'hi lleparà la cara!

Fins llavors, molí que mai no mols,
se't faran lleganyes com pinyols!

Josep Pedrals. dins,

II Trobada de poetes per la pau. 2009

Mare

L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.

Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
              malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.

Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.

Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home

al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—

sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé

Marta Petreu, dins,

37è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2022

Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

Maig

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprarem llaminadures
i herbes collides al bosc
per curar-nos les malures.

Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Biblioteca, a l'hora de tancar

Els llums s'apaguen.
Se senten sols els versos
dintre dels llibres.

Se'n va la tarda.
El sol ens mira amb pena
entre dos núvols.

Aquesta vida:
un laberint efímer
de sol i pluja.

Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018

IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017

Aüc

Els discursos
com un cop sec
al ventre.

A l'estómac un forat
pendent de sobreviure
en una emoció asfixiada,
pendent de ser descrit.

Quan m'han dit
com viure
me'ls he mirat,
dissociada.

Respirar és fer-se,
tot d'una,

pròpia.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

Sense pols

Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.

Guillem Viladot, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.

Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

Globus

            A Fina R. Palau

S'infla amb l'aire de la joventut
el globus de la vida,
s'enlaira amb els ideals
mirant paisatges d'utopia
prop dels núvols
seguint el vent.

Quan arriben les tempestes,
cal estabilitzar el rumb,
deixar anar el llast,
quedar-se amb l'essència de les coses
buscar una clariana d'esperança
abans d'arribar a terra.

––––––––––––––––––––––

Se hincha con el aire de la juventud
el globo de la vida,
se eleva con los ideales
mirando paisajes de utopía
cerca de las nubes
siguiendo el viento.

Cuando llegan las tormentas,
hay que estabilizar el rumbo,
soltar lastre,
quedar-se con la esencia de las cosas
buscar un claro de esperanza
antes de llegar a tierra.

Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

Il·lustracions: Gudmundur Karl Asbjörnsson

Mirant la neu

Amb el bastó a la mà, esguardo la neu pura
Sobre el rierol una nuvolada avança
    com una mar amb múltiples onades
Un llenyataire entra a la casa coberta de neu
El sol gèlid davalla darrere el pic escarpat
El foc crema les herbes damunt la muntanya
Dels pins s'eleva una fumarola en espiral
En el camí de tornada cap al temple
M'arriba el so de la campana que vibra al crepuscle

Jia Dao (779-843)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

Sota el gel

T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta 
la badia.
            I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.

Manuel Forcano, dins,

Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39

Això passava a la tardor

Això passava a la tardor i els mots
no delataven cap ruptura.
No podia sinó fer una tarda benigna
perquè cap gest no fos
desmesurat o estèril.
Deies: Que lentament es pon el sol
i com pella la nit entre les fulles.
I callaves després.
Assaborir el silenci és una molt
discreta forma d'estimar. Les mans
que dibuixen paraules,
i els ulls solars, i el bleix tan pròxim.
Ja no caldrà, des d'ara, que tornem
a mirar més enrere.

Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps. 1972

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré
Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus

L'una sospira

L'una sospira, l'altra somriu com
aguantant-se el riure, de l'altra
els ulls pregunten sense preguntar
res a ningú. la d'aquí darrere s'ho
mira tot, a la que somreia se li acaba
escapant el riure, n'hi ha dues que
xerren fent cara de patir però
no pateixen, xalen. Una omple
els ulls de calidesa.

Enric Castanyes. A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou. 2013

Edició de Cèlia Nadal

L'altre barri

Escrius damunt la pedra grisa,
de baix en baix parteixes mots:

Heures, forats, marededeus,
cors de vellut, temples de marbre,
roses girades, crisantems,
caixes i creus, clavells i cristos.

El cementiri és el rampell
d'un escenògraf carrincló,
un barri agrest ple de carrers
amb flors de plàstic als balcons.

I mentre ho dius raja una dona,
la carn del vent passeja a prop,
et claven l'ull nens amb corbata,
els ocells xisclen com nadons.

La vida impera. És una lloba
que amb els ullals et torna a lloc.

Fora dels murs de l'altre barri,
mires arreu; cap deu respon.

Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Introducció: Gemma Casamajó i Solé