Temps

No em canso de viure,
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

Les meves tietes

Sempre enfeinades en el que anomenaven
la cara pràctica de la vida
(Plató es feia càrrec de la teoria),
fins a mig colze en els mobles, en els llençols,
en els jardins de la cuina i del rebost,
no s'oblidaven de la bosseta d'espígol
que transformava l'armari en un prat.

La cara pràctica de la vida,
així com la cara no il·luminada de la lluna,
no estava lliure de misteris;
quan s'acostava el Nadal
la vida es convertia tan sols en una praxi
i vivia per un instant en els passadissos,
es refugiava en les maletes, en els necessers.

I quan algú moria, cosa que per desgràcia
fins i tot també passava a la nostra família,
les meves tietes estaven del tot enfeinades
en la cara pràctica de la mort
i aleshores s'oblidaven de l'espígol
que feia olor pròdigament, arrauxada,
sota la pesada neu dels llençols.



De Pragnienie (Desig), 1999
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

Pregunta estèril

Per què tu precisament,
quina la causa
la conseqüència
l'explicació
la racionalitat
la mecànica vital en què s'insereix
el fet atroç de la mort per sempre.
Per què tu,
en quin engranatge evolutiu del temps
pot haver-hi un argument que clogui aquest debat,
per què si el cos existeix en la dimensió prevista,
quina és la raó d'una mort
tan poc pressentida.
I què en farem
de contemplar aquest buit espill d'abandó,
aquesta absència salvatge esberlada damunt el dia
que ens deixa un seguit de converses pendents,
la impossibilitat d'apel·lar el teu nom,
perquè ens calia
precisament la paraula que hauries dit.
Ni el materialisme en què vam construir-nos
defensa d'aquesta bleva
al viu de l'equilibri.

Que no en farem res
de comprovar aquesta manca,
el dolor dels que vivien al peu de ton ànima,
els que de grat haurien partit amb tu.


Marta Dacosta, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

Art poètica

(versió lliure de Berta Piñán)


Traço al paper els pocs signes
que em surten bé: noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser roses i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l'aigua, a la paraula.



Jaume Subirana, dins,

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

NEIGE D'ANTAN

(divagació en un cementiri marí)

                        
                          A Montserrat Gras Riera,
                         que ha partit en ser besàvia



Una naixença?
Vida que empeny la vida,
vida que arriba
i amb brisa imperceptible
mena la nostra barca

devers el trànsit.
En un tombant de lluna,
coincidències
entre la llum i l'ombra
semblen resoldre opòsits...

Una pregària?
Provar de retrobar-te
per les segures,
intemporals cruïlles
on la vida és impresa.

I de cop sobte
la mar, tardors i pluges
que enamoraven
et rescaten del somni
del buit, et recuperen.

Però, les maneres!
Com trobem a faltar les
d'aquelles dames
que Villon evocava...
I n'eres una, d'elles!


                                     maig 2015



Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015. 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Ets l'esdevenidor

Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
sobre les planes de l'eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s'eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d'ella l'últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.


Joan Vinyoli. Versions de Rilke, 1984

Tardor

El vent de la tardor arriba, Amor,
amb remolins de cendra
de tants focs que al llarg d'aquest
estiu han cremat. Però el bosc
és ple de pau. Tots els colors
del groc m'arriben dins d'aquest
bosc ple de silenci on els
ocells han emmudit, i els arbres
a poc a poc van adormint-se
com en lent son que porta vers la mort.
Amor, no temis, res no mor
enmig de tanta calma,
la terra gesta la vida nova que vindrà.


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Àlfred

A l'Àlfred, l'ha sorprès una gropada
massa ferotge per plegar-ne veles:
disset dies de lluita acarnissada,
dotze hores de combat entre aspres teles.
En les lleres de vida i mort, Caront
et posà, sanglotant, l'òbol als llavis
per dur-te a l'altra riba d'Aqueront,
que en un traspàs revés, ploren remers i savis.

Amb els cors esquinçats, hem pujat a la barca
que ha besllaurat el riu amb nimfea i sargassos
de pena i de dolor. Hem aprimat els passos
entre adormits nadons tot pregant a la parca
que en fili la bonança, i que ens bressoli el plany
amb la blanca esperança. Fins que un vellutat tint
en cabdellà el bolic cap al fosc averany:
bolcall de càndid llot, tarquim al laberint.

Descansa, Àlfred, fill de la dissort;
has lluitat amb braó i te'ns has mort.
Llisca, al llagut, cap a algun jaç segur,
immune a l'aflicció del món madur.

Arrima al volt la bella flor del Nil:
el lotus d'escalfor, record i estima.
Per molts abrils sense cap maregassa,
compassa, Àlfred, el sol del gentil.



                                  Roses, maig 2005



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per gentilesa de Joan Boix

qui diu la mort? és l'amor

qui diu la mort? és l'amor

aquella dama de l'eina negra,

no és la mort ni l'amor

ni hi ha dama i res no du

són les ombres escapadisses

dels astres, de la nit

i de les pors res no en saben,

mentre pasturen plàcids,

negres cavalls als prats veïns

De Poemes esparsos i esbossos, [6]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.

Guanyar i perdre

Mai no he deixat de guanyar ni he parat
de perdre. La mort va intervenir, i ara
em veig alliberat de totes dues coses.
Viviu feliços vosaltres que ho llegiu.




Mònica Miró Vinaixa. Perennia : poesia epigràfica llatina. 2015

Te'n vas anar

Te'n vas anar als quinze anys
i amb el teu nom, Teresa.
Jo, ara, aquí, simplement t'anomeno:
fita on la mort m'arrabassà per sempre
coses molt pures i la clau de l'alba.




Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica 1925-1985, 1987

Nadala 1996

             Al Zaire i a Ruanda
            han mort milers d'innocents, i...


Encara avui, a Rio de Janeiro,
ferotgement caçats com rates, moren
els "meninos da rua" a munts. Ni els ploren;
             demografia!

Encara avui, al nostre món treballen
molts milions d'infants; nou esclavatge.
Un curt grapat d'arròs, en pac d'obratge;
            economia!

Mig món viu opulent, sens cap recança;
l'altre mig mor de fam, sense esperança;
            egolatria!

Jesús és nat, avui ja fa vint segles.
No hi hauria, seguint les seves regles,
          inharmonia!

                                      Nadal, 1996


Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002. 2002

No és pas trist morir.

No és pas trist morir. La mort no ens ha de causar
espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por, és
no haver viscut. Una vida en plenitud porta una
mort tranquil·la. Es mor com si es complís un deure.

(Fragment)



Carles Rahola. El llibre de l'August d'Alzina. 1910 i també a: 

Carles Rahola i Serra Hunter : una amistat intel·lectual, 2007

Sentir

Sentir el verd perfum d'un hivern calm,

les flors del gel emblanquinant els cims,

la transparent certesa del mar prop.

Sentir...

l'eco llunyà de les lloses antigues,

el fred silenci perfecte del marbre,

el que fou i no és, la joia absent.

Sentir...

el lleu batec de l'ombra que gotinya,

el tot en el no-res, un vol d'ocell,

la vida que roman i que no es vida.

Sentir...

Sentir la mort que ha mort i és ara temps,

el viu psalm solitari del sentir.

                                                    Antologia

                                                    Gregal Llibres, 1987

Josep Piera

Beniopa, 1947

Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1975-2000. 2003

Edició: Lluïsa Julià i Teresa Pascual

Vull recordar els poetes

No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...

Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...

Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...

...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.



(poema inèdit d'homenatge)


Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Els difunts

Al cap dels anys,
la mort els va arrabassar
tant el fanatisme com la victòria.

Plegats se'n van anar
a l'altre món, convençuts
que entrarien en el paradís
que ells mateixos
s'havien inventat.




Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

Record de San Miniato

              A Ramon Sunyer


Els jardins garbellaren la ciutat:
dolços teulats, on el silenci plana,
ens arriben només. En un camí fondal,
com un veler lligat, s'atura l'aire.

Somniem sense pressa, però el cor bat de
pressa.
Avinguda dels teus sopirs,
la llarga renglera de tombes.
¿Qui pot morir, si el cel és blau
i l'amor endolceix cada bri de la terra?
El món és un reialme on la mort ens serveix
com un ca ben fidel serviria:
les herbes canvien en flor
la saba que els don la despulla.

Sense els morts no tindria
la tarda aquest defalliment,
i qui sap si el verd i el viola
de la ciutat, i el teu sospir,
guanyen de ser vora les tombes.


Tomàs Garcés, dins,

Poesia / Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Tomàs Garcès, 1995

La mà

La mà d'avui, d'ahir,
com un petit retaule,
i en la pell del requadre
en la ema vulnerable
el burí dels teus dits
esculpint-hi dos noms.

La mà, camí desclòs,
capseta de records
on bandoler i lladre,
sota el signe de taure,
provocant el destí
han raptat vida i mort.

La mà, coixí de somnis,
amagatall de l'aire,
poder de la paraula.
En els moments d'insomni,
la teva mirada àuria
si la torno a obrir.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001

Tercets sobre la fugacitat

Encara en sento el buf a frec de galta,
¿i com s'explica que aquests dies d'ara
hagin fugit del tot, perduts per sempre?

És cosa que ningú no arriba a entendre
i alhora és massa greu per lamentar-se'n:
que tot transiti i ens passi a la vora,

i que el meu propi Jo, sense destorb,
m'hagi vingut, lliscant, d'un nen petit
tan mut i estrany per mi com ho és un gos.

I més: que fa cent anys jo també hi fos
i que els meus avis, dins de la mortalla,
parents em siguin com els meus cabells,

siguin part meva com els meus cabells.




Hugo von Hofmannsthal, dins el llibre:


Joan Ferraté. Provocacions. 1989

El salobre

El salobre va sorgir arran d'una crisi personal
provocada per la mort del pare del poeta. La
desaparició dels pares sempre significa
l'acompliment del darrer estadi del nostre
procés de maduració personal: la confrontació
amb la nostra pròpia mortalitat i mort. En el
moment del traspàs dels nostres pares es trenca
el pacte secret i no dit que ells sempre
s'interposarien entre nosaltres, els fills, i la mort.

Aquest sotrac personal ha fet que el nostre poeta
obrís el que Emily Dickinson anomenava "els ulls
dels ulls" i mirés la vida d'una altra manera,
de més a prop."



D. Sam Abrams (fragment del pròleg)

Ponç Pons. El salobre. 1997

Premi Carles Riba 1996