País perdut

Ja de la pedra eixuta lluïen els cantells.
El vent aconduïa fistons en l'herba tendra.
Un ametller floria sota d'un núvol cendra.
Pel gris lleuger de l'aire venien nous ocells.
      La primavera feia com jo. Vora el graó
del seu començ, ullpresa i en quietud estranya,
veia unes clapes d'ombra passant per la muntanya,
i, dalt de mar, finestres amb pluges de claror.
      I al davantal cobria la seva nierada,
sense dar pas, poruga que alcessin la volada
el somni, l'esperança, el dol en el desert.
      Homes i déus, joguines del plany i de la dansa,
en començant a viure sospiren de recança:
deixies del no ésser que afrontaran l'incert.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Antany

Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer,
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.

                         Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.



R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits, 1995
Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Veure'ls passar

Una munió de cossos inclinats

damunt la bicicleta

pedalejant  amb fúria

—no en sabem la intenció més immediata—

per arribar a la meta (es pot preveure)

però l'esforç d'un de sol a la muntanya

indica que ve el grup

i tots plegats la glòria dels poetes

bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.




Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018

Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.

SORTIDA DEL SOL

Per fi
he pujat la muntanya
relliscant sovint,
relliscant de vegades a l'herba,
de vegades a la pedra.
Quan he començat
no clarejava encara,
roca i herba,
neu llunyana
voleiaven entorn meu
com fulles de paper deixades anar al vent;
però ara
ha sortit el sol, ha sortit el sol
que ho envolta tot amb un embolcall groguenc.


---

SUNRISE

At last.
I have climbed the mountain,
Slipping often,
Slipping sometimes on grass,
Sometimes on stone.
When I started,
It was not yet dawning,
Rocks and grass,
Distant snow,
Fluttered about me,
Like leaves of paper loose in the wind;
But now,
The sun has risen, the sun has risen,
And bound up all in a binding of yellow.



John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya, 2016
Ed.: Jordi Casanova i Núria Camps

El riu

Entre roques i muntanyes
baixa el riu atabalat.
Arrossega allò que troba
i s'ho emporta fins al mar.

Quan els núvols descarreguen
i la pluja és abundant,
el riu va bevent-se l'aigua
augmentant el seu cabal.




Alumnes de l'Escola Sant Josep,
de Vilafranca del Penedès.

El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001

Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989

Pròleg: Pere Farrés

A un rierol de muntanya

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Avall, avall,

sens mai parar,

sona que sona

el fosc murmuri;

damunt de l'ona,

escampant-se arreu,

omplint tot l'aire,

apagant la veu.

Tarda serena,

calma perfecta,

tan sols trencada

pel màgic so.

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Laia Ferret, dins,


L'aigua. 1989. 

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Terra d'asfalt

Quan ni un arbre quede
i no hi haja camp,
del cel ni una gota
de pluja caurà.

Si hi ha algun jardí,
de plàstic serà,
i sols menjarem
rajoles amb pa
fet amb el ciment
dur que sobrarà
d'alçar tantes cases,
tan altes i grans
que el sol, les muntanyes
i el mar taparan.

Quan siga la terra
un globus d'asfalt.


Oda als peus i altres poemes. 2008

Poemes: Marc Granell

Il·lustracions: Manuel Granell

La ruta de la seda

Miràvem les blavoses 
muntanyes orientals, enceses per la torxa
vivent del sol,
la suau calitja que ocultava el mar,
l'enramada on llanguien 
grans flors purpúries.
Vèiem el riu fluint, a poc a poc,
cap a les aigües blanques
i el jonc on s'afanyaven mariners
amb inútil esforç per esquivar
el balç que migpartia el seu camí,
pacient treball de l'arna
entre els plecs de la seda.
No hi havia riberes ni en els camps
s'enfilava l'arròs. El cel era un calfred
en la tempesta.

 De Les aus, 1988



Margalida Pons, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició de Jordi Balcells, Albert Roig

Un pi

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària 
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.


De: L'alta llibertat


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

El temps en ordre

Pare, la mar -irrevocable i justa-
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

La muntanya

De vegades és lluny, la muntanya;
d'altres, difícil, agresta i tan alta...,
i el riu que ens la separa i aparta,
a més de desconeguda i estranya.

No obstant això, cal caminar
i tenir paciència i confiança
en un mateix, en el Cel esperança,
car, si la vols, l'has de pujar.

A mesura que vas escalant
pensaràs que l'esforç no és en va,
i imagines què hi haurà més enllà?

Els ocells, sense por, van volant.
On sóc? Sense adonar-me'n sóc dalt.
No era tan lluny, sols calia voluntat.



Pere Asensio. Alosa, o, el llenguatge dels ocells, 2003
Pr.: Rosa Fabregat

Nocturn

Lluna de grills. Somnia juliol.
Dèbil i dòcil, la campana a punt
toca les hores de la sort, distant.
Algú posa la vida per escrit.
Diu la brisa que ser és no ser res.

Les mans pugen l'escala de l'amor.
Per tot espai, sagetes de gesmil.
Els fils de la calor es tornen nus.
Cos a cos s'embriaguen els amants
i  cremen les paraules a la veu.

Cada cosa al seu lloc. Qui dorm té els ulls
posats a bon recer. Roman el món
possible. L'enyorança fa camí.
Rosada a les muntanyes, son al cel,
sembra la nit miralls sobre la mar.



Isidre Martínez Marzo. Hostes. 2006

Pròleg: Enric Sòria

RECORD DE MUNTANYA

La boira es va fonent damunt l'aigua encalmada
del llac dels meus records; retroba la mirada
tot aquell goig passat; va sorgint lentament
l'ombra amb sentors d'avet, el mòbil fil d'argent
cenyint l'herbei en flor i la veu de l'esquella
invisible en la vall, i l'ardent meravella
del ponent dalt del cim, l'estel enfredorit 
i el silenci sonor embolcallant la nit...
I sento dintre meu que la cançó oblidada
la flama encén de nou i dona altra vegada
a l'aspror del camí un toc del seu perfum,
penyora sense engany de l'esperada llum.


Poema dedicat a Salvador Espriu


Rosa Leveroni i Valls, dins,


Antologia de la poesia de muntanya, 2011
Ed.: Josep Fatjó i Gené

Núria

La nit se'n va i es fonen les estrelles

a poc a poc, cada una al seu albir.

La lluna es pon per coll de Finestrelles,

és hora de silenci o de sospir.

Sembla que apunta una lluor rosada

per orient, difosa en l'horitzó;

ja s'entreveu l'altiva serralada

com un gegant dorment esglaiador.

Les congestes als cims brillen porugues

empolsinades d'or amb claps d'argent.

Al pla hi graviten ombres i marfugues

en jaç de terra, cara al firmament.

I de prompte la llum es tornassola;

s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,

davalla pel coster, s'ajeu, rossola

i anguileja als revolts del viarany;

Omple les valls, esclata a les carenes,

rellisca pel pendís fins ara obscur

i resplendeix en les blavors serenes;

és el sol!... rel de temps, clau de futur.

Tusta a l'ample portal del santuari

bon punt arriba a baix cada matí

i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,

que a la capella hi ha un brillant més fi.

Dessota l'arca de pedra arrecerada

Maria fixa els ulls en la foscor;

uns ulls càndids, oberts -posta i albada-

tallats, potser, per mà d'algun pastor;

Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,

que ens mesuren el seny, el sentiment

i el fel desesperat de la geniva;

ulls miraclers que ungeixen sol i vent.

Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble

amb el mateix fervor avui que ahir;

són gent humil i recta, raça noble

avesada a lluitar contra el destí.

I aquesta Verge tosca, fronterera,

símbol de l'esperança que no mor

enmig d'un món de neu i venteguera,

els polsa el sentiment a dins del cor.

Venen de les contrades catalanes

per damunt, per davall del Pirineu;

tenen la sang i l'ànima germanes

i es commouen igual quan els mireu.

Tots són fullam de la mateixa alzina;

la neu i el torb no l'han pas abatut.

Li fruiten brancs a l'heretat veïna

mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.

¿Com conserva el vigor aquesta soca

que amb tants brots esqueixats ha resistit?

Si bé no cull l'esplet que li pertoca

té nervi, ufana i somnis d'infinit.

A l'hivern quan l'ermot i la pastura

s'abriguen amb mantell immaculat,

dreta allà al fons de la capella obscura

la Verge és una flama, un punt daurat.

I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,

les carenes batudes pel gran vent

que xiula en travessar els indrets angostos

i s'aferra al Puigmal omnipresent.

Verge de les set valls puixants, galanes,

guardeu-les bé, no els torbin el repòs;

les de França tothora catalanes,

i les d'aquí plançons del vostre clos.

Déu vos salve Maria, flor de Núria,

rosa d'argent que mira a dos vessants;

Verge de soledats que en la foscúria

ompliu de llum el cor dels catalans.

Viola

XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària

Teresa Badia i Vidal, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Dolces creences

Dolces creences
ensucren les muntanyes
de benaurances.



Haiku de Joia

Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Pensem que se'n van aquells paisatges

Pensem que se'n van aquells paisatges
com si fossin primaveres foses
o tardors aclucades
a la ranera de les muntanyes,
i jo dic que no!, dic que no!,
dic que aquells paisatges resten,
perquè hi restem!
Hi són perquè hi som. Rebels
perquè sí, i perquè sí!,
el sí enclavat al moll de l'os,
perquè no són primaveres
ni tardors, que són humus
i negror de bosc. Som nosaltres
a una fulla que canvia de nom,
nosaltres, a la cèl·lula d'una espina, rebel
com un gra al coll, que no són primaveres
ni tardors, que no moren, i prou!
com no mor l'oli ofegat
per l'aigua d'un got, que són paisatges
que van de mà en mà, mercadejant
de nom en nom, de cos en cos,
que respirem perquè respira la llum del sol
i la cara de la lluna, respirant
primaveres i tardors.


(De Paraula de dona, 2001)


Cinta Mulet, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog, 2009

el perfil de les muntanyes

el perfil de les muntanyes
paper encolat
la neu-escuma que tot ho cobreix
el confetti
xiulen rars vents a fora
del cel pengen cordes immòbils
tot tan buit
tan estranyament abandonat
ningú, ningú no hi ha
assegut que miri
aquest tros de no-res
el cartró dels arbres nus
la purpurina daurada
d'una blava nit d'estrelles
tan solitària aquesta nit
la lluna balancejant
al bell mig de l'escenari

De: Poemes esparsos i esbossos, [1]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.