Prelude

                                 this kind of bird flies backward
                                                          Diane di Prima

He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.

Queralt Morros, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017

Espais de l'ànima

No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?

A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua

T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda

Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima

Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol

Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs

Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.

Laberint roig. 2020

Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.

                            sine die, 1

Maria Josep Escrivà, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

Música d'Arpa als Jardins de Joan Brossa

 

   Ocell:  

   crec que és millor que obris els ulls
   i fugis de la meva espatlla. 
   Aprofita avui per a creuar extensions marines
   i encendre't d'estrelles.

    Joan Brossa

Seguim el solc de les idees

Seguim el solc de les idees.

Però la vida és una,
inhòspita, incompleta,
incomprensible, inajornable,
incòmoda, innocent,

arraconada en el futur
per l'inútil propòsit d'abastar
desitjos brillantíssims,
ocells del paradís.

Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.

Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004

Tr.: Xavier Farré

Brilla un estel

                                          A un escriptor

Brilla un estel entre les cendres blanques
que del que fou lúcida vetlla resten.
Breu, l'ufanós jardí ja mostra branques
nues com paraules d'hivern. Ah, ves-te'n...
enllà de límits vegetals i tanques
fredes i reverents. Alts, et requesten
vaixells i ocells més francs que, sense queixa,
trenquen resolts el blau, a punt de néixer.

                                          febrer 1985

Esteles íntimes (1965-2015)

Teresa d'Arenys. Obra poètica : (1973-2015). 2017

Pròleg de Jordi Llavina

Les dones

Les dones, si són ocells, aterren en tu
com si fossis una branca. Tenen peus alats
i una aroma de núvols.
Quan marxen, estires el coll
i no voldries arrels.

Si són pluja, fas un bol amb les mans,
que disfresses de fulles.
Resina i escorça, tu
les confons amb el plor i amb la set.

Si són estels i fan ziga-zagues,
deixen tot d'ombres alegres
sobre el ramatge esbullat.
N'enyores els dubtes,
els besos dels àngels al cel impossible.

Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008

Selva verge

Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.

Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!

Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.

Lars Söderberg, dins

Poetes suecs del segle XX. 1995

Selecció i traducció: Lluís Solanes

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat

Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!

novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Des d'aquest fil segat

Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

XVII Premi Miquel de Palol 1994

Els xops del barranc

Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.

Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.

Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.

Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.

En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.

Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.

Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.

Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!

Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!

Carles Salvador, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Puput

Cresta tota ben plantada,
          plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.

La recita: Lola Casas

Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001 
Il.: Sergio Mora

Canta'm aucell

Canta'm aucell
arcàngel
amb el bec estira
el fibló que despunta
del meu cervell

Per muntanyes i valls
transmigri el cant
i qui l'escolti
que se'n senti
recompensat
revulsionat
com si sentís per fi
la llengua més oculta


—————————

Canta-me ave
arcanjo
com o bico puxa
a farpa que desponta
do meu cérebro

Por montes e vales
transmigre o canto
e quem o escute
se sinta
recompensado
revulsionado
como se ouvisse enfim
a língua mais oculta



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

Tots els sorolls

Tots els sorolls m'arriben a l'oïda
sense que per copsar-los faci res.
i dintre meu fan una simfonia
de compàs inconstant i sempre entès.
Cada instrument la seva veu m'envia
amb altres veus que hi sonen al costat;
meravellosament,
l'oïda me'ls destria
amb una inexplicable claredat.

Sento el vent, el motor, l'infant que plora,
la porta que grinyola, el refregar
del paper i de la ploma, tot alhora
amb el piular d'ocells a l'enniuar.
El cor s'hi obre, i té per cada nota
un espai lluminós o bé un racó
on enquibeix els sons, que, per riota,
no pot acceptar els uns i els altres no.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé

Dedicatòria

Aquí tens un ocell,
no de paper,
sinó de temps viu.

Mira'l: s'aboca
a l'aljub fredobscur
on et deixen de costat
els colors.
Escolta'l: t'invita
a volar
de part meva.

Perquè hi resti
el color més entonat
de la teva pestanya i la teva camisa.

Perquè se'n vagi
l'aflicció més trista
de la teva boca i del teu cabell.


Varda Fizsbein, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia femenina. 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Versió al català: Teresa Costa-Gramunt

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas

Amor a l'atzar

Aquest matí mentre caminava per la riba del llac
m'he enamorat d'un petit ocell
i hores després d'un ratolí
que el gat ha deixat sota la taula del menjador.

En les ombres d'un vespre de tardor
em vaig enamorar d'una costurera
asseguda davant de la màquina a la finestra del sastre,
i més tard d'un bol de brou
amb el vapor ascendent com el fum d'una batalla naval.

Aquesta és la millor mena d'amor, pensava,
sense recompensa, sense regals
o paraules descorteses, sense sospites
o silenci al telèfon.

L'amor del castanyer,
el barret de jazz i una mà al volant.

Sense desig, sense cop de porta...
L'amor del taronger de test,
la camisa blanca neta, la dutxa calenta al vespre,
l'autopista que travessa Florida.
Sense espera, sense ira, sense rancúnia,
només de tant en tant una punxada
pel petit ocell que havia fet el niu
en una branca damunt de l'aigua
i pel ratolí mort, vestit
encara amb el seu trajo marró fi.

Però el meu cor sempre està exposat
en un cavallet en un camp,
preparat per a la propera fletxa.
Després de dur el ratolí agafat per la cua
fins a una pila de fulles bosc endins,
em vaig trobar dret davant de la pica del bany
mirant-me amorosament el sabó,

tan pacient i tan soluble,
tan a lloc en la seva sabonera verd pàl·lid.
Podia sentir-me tornant-hi a caure
mentre el sentia girar entre les mans humides
i en percebia l'aroma de lavanda i de pedra.


De Nine Horses, 2002


Billy Collins, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017
Tr.: Jaume Subirana