Les meves tietes

Sempre enfeinades en el que anomenaven
la cara pràctica de la vida
(Plató es feia càrrec de la teoria),
fins a mig colze en els mobles, en els llençols,
en els jardins de la cuina i del rebost,
no s'oblidaven de la bosseta d'espígol
que transformava l'armari en un prat.

La cara pràctica de la vida,
així com la cara no il·luminada de la lluna,
no estava lliure de misteris;
quan s'acostava el Nadal
la vida es convertia tan sols en una praxi
i vivia per un instant en els passadissos,
es refugiava en les maletes, en els necessers.

I quan algú moria, cosa que per desgràcia
fins i tot també passava a la nostra família,
les meves tietes estaven del tot enfeinades
en la cara pràctica de la mort
i aleshores s'oblidaven de l'espígol
que feia olor pròdigament, arrauxada,
sota la pesada neu dels llençols.



De Pragnienie (Desig), 1999
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

Infància

Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.



Susanna Toledo, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30

Sentors de natura

                                           Cercant estols de romaní,

                                           la mà se'm feia ala ardida

                                           volant pels boscos de la vida.

                                                        Josep Colet i Giralt

El romaní m'aroma l'esperança

florint-me brots de blau i la promesa

d'una callada i viva confiança

per tot un món de llum i verdor estesa.

Flaires de bosc, com ànima escampant-se,

fina sentor, perfum de saviesa

oberta a jorns de brises, per on dansa

la pau que neix de la naturalesa.

El bell entorn ofert m'omple el cistell

del pensament, talment màgic miracle

que em fa volar pel prat de l'horitzó.

En el meu cor, que ja se sent ocell,

la vida visc amb l'íntim espectacle

de la Natura feta llum i olor.

Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt

Pi

Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.

Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.

Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.





Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

La ravenissa

Aquesta olor de mel que fan els camps,

aquesta olor suau i fonedissa,

vol dir, no que treballin els eixams,

sinó que ja floreix la ravenissa.

Sabeu?... la ravenissa: aquella flor

que ve darrera el xàfec, quan la trompa

dels vents saluda la tardor,

i el gras setembre ha desplegat sa pompa.

La ravenissa!  - Aquella flor que escau

a l'erm eixut i al senderó de cabres:

que tan bé lliga amb la tendror del blau

i amb l'agonia displicent dels arbres.

Trinitat Catasús

Les flors, 1988

Selecció: Eulàlia Valeri

Il.: Nenen Ruiz

Promenade des Anglais

                                            22 de setembre


Olor de mar fixada en l'ancorar
per sempre més. Abans enyoradissa
dels molts vaixells que salpaven de Niça.
Ara ja no. El mar és un demà
que va i ve, un passeig: la brevetat
com a virtut -rica, densa, precisa-
per festejar la dolça calma omisa,
ce son des anges clair, sens tempestat.


                               La badia dels àngels, 1990
                                         T., 1990-1992




David Paloma. Amb tot el blau del mar. 1993

Pròleg de Salvador Comelles

Il·lustracions de Joan Badia

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,

que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,

i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta

dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;

l'olor que t'esperava del roserar, tremola;

la llum et pren la cara i pel teu cos rodola

i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita

en el camí i el marge i el tros, sobtadament

sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,

l'esguard xipollejant en una llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril

i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera

poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,

de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades

llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:

les peres jovenetes, penjant extasiades

de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!

Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

Aigües d'aurora

Encara l'ombra de la nit
fa l'aigua densa i vellutada.
Floreixen marges i cristalls
i en l'aire dorm olor de menta.
Criden ocells i rossinyols:
Aigües corrents cap a l'aurora!

Venes d'amor! Lliscar dels rius
cap a la llum d'aquesta terra!
¡Fugim nosaltres cap al sol
i a les albades pressentides,
per un neguit i un clar desig
d'ésser més lliures que les aigües!



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

I Kung va dir

...I Kung va dir:  Wang va governar amb moderació,
                   sota el seu mandat l'Estat funcionava bé,...


...I hi havia aquell tipus tan tocat i posat a l'altre
racó que llegia The Tatler,
no cap per avall, però mai no en girava les pàgines,...


Després el telèfon no va funcionar durant tota una setmana.


Miri, durrant sis mesos de la meva vida,
cada cop que me n'anava al llit, em deia:
Noigrandes eh, noigrandes,
què DIANTRRE, poden volerr dirr!


L'olor d'aquell lloc us faria feliços
i mai no us cansaríeu de ser-hi, sols
o acompanyats.


I les onades com un bosc
on el vent es fa lleu en cada fulla
sense parar de moure's,
                de manera que el so enlaça el so.


I a l'agost d'aquell any va morir el Sant Pare Alessandro Borgia,
                                         Il Papa mori.

                                        Explicit canto
                                               XXX


(Fragments)



Ezra Pound. A draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000

Traducció de Francesc Parcerisas

El forn vell

   El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.

   Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.

Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.

   El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.

   Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.

   Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!

   El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.



Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011

Dia blau

Il·lumina el paisatge un sol brillant,

el cel, avui, no tem la tempestat.

Veure com brolla l'aigua és fascinant,

i em captiva el to de l'herba del prat.

Calidoscopi de mil colors,

per als sentits, un fantàstic present.

Poesia i simfonia d'olors,

pau, subtil silenci, repòs d'argent.

Els ulls se m'inunden de bellesa

enmig d'aquesta muda immensitat.

Vull impregnar-me de la puresa

d'aquest dia blau que m'ha extasiat.

Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004

Olor mullada dels horts

Olor mullada dels horts,
tendre sospir de la terra!
La riera i el canyar
se van dient amoretes.
Les paraules que s'han dit,
el bon llebeig les oreja,
i va apagant la remor
en el silenci del vespre.
Només vola aquell sospir
de goig que feia la terra:
olor mullada dels horts!

La riera va cantant
i besa l'herba del marge.
Amorosa, la segueix
l'ombra fina de les canyes.
Amb la fosca de la nit
les canyes han fet marrada:
entre els caminets dels horts
ploren la seva enyorança.
El seu plor silenciós
munta com una alenada:
olor mullada dels horts!

Canyes altes del camí,
deixeu que es faci de dia.
Fugiran el grill encès
i l'estrelleta que brilla.
Damunt les aigües del mar
s'obriran alba i gavines
i el camí us demanarà
si ara la riera us crida.
La riera us corferí
Quin alè de melangia:
olor mullada dels horts!

                        L'ombra del lledoner

Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes, 1949
  
                     

A l'aire lliure

XXXI

A l'aire lliure
un sol rialler.
Profund groc endins,
en allò que és petit,
la llum purpúria,
els jardins del joc,
la pell de la innocència.


XXXVII

La terra,
el goig, la pluja,
l'olor porosa, l'aire xop:
la reminiscència que creix.




Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2007
Pr.: Jordi Pàmias

PLUJA D'ABRIL

L'asfalt es pinta amb aigua una ciutat
al fons del seu abisme gris, calca confusos
els arbres i les cases amb ulls d'al·lucinat
i a la nit s'embriaga d'anuncis i autobusos.

Acompanya els vehicles per uns rails cristal·lins
i a les noies els dóna un camí que diu: -Mira't;
els posa el cel als peus perquè s'hi llancin dins,
pro l'àngel del reflex les escomet: -Malfia't.

Cel desdoblat. -D'on vinc? -pregunta l'aigua blanca
i olorosa del cel; mig no gosa saltar
i recolza la por als braços d'una branca
que és una acàcia a voltes i altres un roserar.

Aigües de primavera, asfalt dels meus carrers;
dies de pluja flèbil o rabiosa o fina;
i tu, ciutat, vaixell amb veles d'ametllers
i gallardets de somnis amb ales de gavina!



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Hostafrancs

Arribes amb la teva calma despistada
i el somriure d'aquella última mirada enverinada
mentre beses el neguit de la meva espera tensa,
quotidiana com la por que em provoquen les factures,
les fàbriques que tanquen, les grans altures,
t'asseus a qualsevol taula d'una terrassa d'Hostafrancs.

  Arribes amb la calma despistada
i cent promeses incomplertes gravades a l'esquena,
crits en aquests carrers que sagnen i supuren,
com la doble reixa del Sud,
les parets de la comissaria del districte
o una conversa que ens porta l'horabaixa
i amb ella les carícies, l'esperança, l'olor de cafè.

  Arribes amb la teva calma despistada
i deses paraules ensucrades amb tanta força,
que reviu en mi aquella estranya nosa,
posar-se al costat de qui molesta
i alçar la veu dels fets i els vells conceptes,
sentir reviure la tendresa,
veure morir el dia amb el teu pit tatuat al meu.

David Caño i Cargol. Barcelona, 2007

Temporal a Vallmanya

Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.

Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.

Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.

La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.

Josep Sebastià Pons, dins,


Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Dies

              "Amb honestat matant ma vida morta".
                                 ROÍS DE CORELLA

CARRER de Samaniego, aquell taller d'orfebre
on fores aprenent per ser alguna cosa,
perquè calia ser, llavors, alguna cosa,
i fores aprenent en un taller d'orfebre.
Conserves el record com en un cossiol,
és un record humil, com un gerani pàl·lid.
Hi havia unes finestres ventrudes i solemnes
que donaven a un pati; potser fou una casa
-¿qui sap?- senyorial. Aquells vespres llarguíssims
de l'estiu, unes veus que vibraven, anònimes,
eixint de qui sap quina finestra, l'alegria
de l'aigua rebotant en qui sap quines cuines
i arruixant l'aire espés d'aquell agost horrible.
Et suava la mà agafada al cisell.
Tu tindries, llavors, tretze o catorze anys.
T'agradava la vida, el carrer dels Serrans,
les gents que van i tornen, compren una cistella,
un cavall de cartó, el fil d'empalomar.
Et menjaves el teu entrepà pel carrer,
mentre veies les gents que anaven i tornaven,
allò que més t'agrada, que t'agradava més,
t'agradava la vida com el pa amb oli i sal.
L'església cremada de la Maedéu Grossa,
una parella es perd pel carrer de Roters,
el mercat que hi havia darrere de les torres,
aquella dignitat italiana, em pense,
la vida entre les pedres cultes i nobilíssimes,
les fulles de lletuga espargides per terra,
les taronges, les llimes, una vivacitat,
una olor de cordells, l'olor de saladura.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Cançó d'hivern

Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més a l'amor si vingués?

Si s'esqueia l'amor a mon braç, pressentida,

li daria aquest fred amb l'escalf que abracés.

(Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més sinó un bes?)

Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, amb vestit vermellenc de cotó.

O potser aquest amor que em glateix a la gola

l'endemà de matí serà mort de fredor.

(Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, el vestit fent-li olor.)

Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera!

Baldament el meu cor sigui tan fredolic,

dins el glaç hi ha els espills per a la primavera

i en la mà de qui sap reviurà un ocellic.

(Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera,

baldament m'estremeixi a l'abric!)

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933, 1995

Ed.: Rosa Sayós

Jardí Botànic Històric

Petits tresors de la jardineria barcelonina.

Idíl·lics nius a platja oberta

Idíl·lics nius a platja oberta!
Dòlmens
curulls de petxines de festa.
Transport
tranquil de l'onada i del vent...

Catifa prenyada d'olors...
Símbols...
Lluna d'encens a la carena.
Avenc
d'amor: un afalac sincer.

 

Josep E. Dallerès. De tu a tu. 1990