Octubre a Venècia

Aquests grisos de perla, i grisos-rosa,
i grisos-verds, on el cel i l'aigua
sembla que s'esvaeixin, com darrera d'un vel
d'única llunyania fabulosa...
Ve de la mar l'alè somnolent
del xaloc. Cansadament es gronxola
prop de la riba, l'ombra d'una gòndola.
L'onada, endins, té un sanglot sufocat.
Venècia jeu lànguida, desfeta.
I si un raig de sol, esquinçant el gruix
de les boires, batega damunt del seu rostre,
a penes clou els seus grocs ulls de gata.


Diego Valeri, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1999. P. 77
Il.: Amèlia Arumí

Paisatge de sempre

                                    Catalunya



Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.




Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow. 2010

Edició: Xavier C. Ribot

Àlbum de fotos

La colla del meu carrer,
la cursa de bicicletes
    (per les voreres, tan dretes)
on vaig arribar el primer.

El gos de casa, el Menut.
I el gat del veí, tan pelut!
Aquell amb els ulls de pantera
que té un posat molt sorrut!

La festa de Carnestoltes.
Els gegants i el correfoc,
amb la gent que hi participa
i alguns que hi fan el badoc.

La revetlla de Sant Joan
     (al barri hem fet un foc ben gran)
amb coca cruixent i daurada,
amb pinyons i confitura,
que bona ben ensucrada!

El meu germà que somriu
dins la tenda de campanya
en un paisatge d'estiu...

               M'agrada mirar les fotos,
               m'ho passo d'allò més bé.
               Vols veure-les tu també?




Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon

Stairway, 1949

Quin coi d'escriptor seré si toco el dos
i, després d'haver tastat el bo i dolent,
no em veig amb cor de donar-ne testimoni?
Pel que pugui ser, no aneu amb mitges tintes
i inspireu-me, filles de Zeus i Mnemòsine,
una poesia que no concedeixi
el benefici del dubte, que reculli
pensaments profunds i que faci que el món
aquest, tan inescrutable, sembli clar.
Que, com una clau al pany, obri les portes
a l'aire vivificant i al safareig.
Que, com una ona expansiva, es dissemini
fins als escorrancs dels turons.
                                                  Megalòmanes
muses gregues, aclariu-me què cal fer
per fixar amb paraules incontrovertibles
el sistema de bellesa dels paisatges
i dels dies amb les albes i foscants
i de les nits amb les llunes i penombres
i així mateix l'espectacle de la gent
i el desmanec de les àrees urbanes
i l'encís de les societats modernes.

En lloc de mirar la televisió
o d'estar-vos amb les mans a les butxaques,
no em deixeu tirat i encomaneu-me el nervi
per copsar les meravelles de la vida.
Ara baixaré les escales que donen
a l'exterior i no penso defraudar.



Ernest Farrés. Edward Hopper : poems, 2006
Tr.: Lawrence Venuti

Paisatge

Feia un sol tan bonic...
i ara s'ha ennuvolat.
Jo me'l miro mentre escric,
i veig tot el cel tapat.

Paraules estimades.2001

Text: Conxita Pujadó Vergés.

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

Quan els grans arbres cauen

                                 When great trees fall
                                     Maya ANGELOU


Quan els grans arbres cauen
a l'altra banda del món es desperta algú
a qui havien anestesiat perquè dormís.

Quan els grans arbres cauen
potser encara queda gent dins les esglésies
perquè els sacerdots es puguen confessar.

Quan els grans arbres cauen
hi ha qui prova de fer esclatar bombes
mentre uns altres omplen pots de confitura.

Quan els grans arbres cauen
es trenquen els papers que signaven un acord.

Quan una gran dona cau
els mestres continuen obrint cada matí les escoles
i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja.

Quan una gran dona cau
amb ella sempre en cauen dos més:
la que la segueix buscant en la gent que s'hi assembla
i la que observa a la que no la deixa d'enyorar.

Quan una gran dona cau
el paisatge queda nu com una bústia sense cartes.

Quan una gran dona cau
tot el fred del bosc s'instal·la en una casa.
I ni una primíssima línia de sol
travessa al bosc els troncs dels arbres
o entra per la finestra d'una casa amb dol,

quan una gran dona cau.




Àngels Gregori. Quan els grans arbres cauen. 2018

Empúries

              Ia

Finalment les construccions de l'home
retornen al paisatge

              Ib

Per fi vençudes
les construccions de l'home
són romes: pures

             II

Mirar el passat
com un paisatge nou sense memòria.

              III

Se'ns dilueixen
el temps i les ruïnes
com l'esbotzada*

              IV

Excepte els anys el gust del mateix oli
i el mateix vent.

              V

Sabem dels grecs retòrica;
però,  ¿dolor i desig?

              VI

les pedres callen
els instants de l'efímer
irrepetibles.

              VII

Amb transcendència
el sagrat es profana
―ànimes fugen.

              VIII

Una rosella proclama en mig de l'àgora
supervivència.

              IX

Els gavians són desigs esventats
somnis d'heteres.

              X

La mar, ―sols ella―
comprèn el diacronisme
intuïtiva.


Fragment




*onada


Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

La canalla juga sola

La canalla juga sola,
la mare els vigila des del terrat;
no hi ha massa cases,
tampoc no hi ha cotxes:
el poble és encara a mig dibuixar,
ens coneixem tots...

L'estiu és molt llarg i tenim molt de temps
per seguir el camí que mena a la riera,
i buscar sargantanes,
per després fugir corrents, espantats,
i riolers alhora.

Cada dia és festa, l'escola és tancada,
passem entre els camps saludant els pagesos,
que ens deixen tastar una maduixa,
o ens diuen: "colliu les
                                       prunes
que cauen de l'arbre sucoses, madures,
si no les mengeu vindran les abelles..."




XXXIV, p. 78


Elena Serra, dins,

Tordera : paisatges emocionals. 2006

Il·lustracions: Colomer Camarasa

Barques al port de Londres

Com un bosc de ribera,

teranyines d'arbres indecisos

en una dansa lenta

allunyen la ciutat

del pas plàcid de l'aigua

― mons escindits

entre el mosaic de cases i carrers

i el riu estèsen la seva nuesa ―

cap a un destí de mar,

mentre en el seu repòs

les barques enyoren l'oceà,

navegar amb els dofins

solcant les onades,

àvides de nous cels i de nous ports,

somniant en el vent

inflant les veles,

en el perfil d'una illa imaginada,

des del silenci que anhela l'hora de salpar

i unes nits generoses d'estrelles.

Carles Duarte i Montserrat, Unpublished (2013), dins,

London's rivers : a collection of landscape drawings by Gaspar Jaén i Urban. 2015

Com un riu

Com un riu que esberla el dic
i flueix incessant cercant un llit,
m'arruo jo entre florits aiguamolls
i nius d'ocells d'aigua.

Amb la mà saludo el veí que obre
el cancell i esporga la tanca
i la quitxalla que juga.
Mai és prou llarg el capvespre
com per llegir el paisatge canviant.

Caldrà l'albada per entendre com la llum
conviu amb les ombres i si, al final,
— jo no ho sé —,
tots els rierols s'aiguabarregen.

Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Il·lustracions de Mercè Espiell.

Pròleg del traductor: Rosa Tirado.

I amb ell vam heretar l'esperança

Si avui un home o una dona amb sensibilitat
senten el tendre desig per l'estimat, el dolor de
l'absència o descobreixen el valor de l'amistat
perdurable, els detalls del paisatge, la importància
del lloc i l'heroïcitat del gest i busquen una frase
adequada per explicar-ho... encara que no coneguin
l'obra de Martí i Pol, si la consulten, si la llegeixen
per primera vegada, hi trobaran els mots adequats
per definir el seu sentir.


Fragment



Montserrat Tura, dins,

Reduccions : revista de poesia. Juny (2015), núm. 105-106, p. 215

Paisatge interior

Primer miro els paisatges
i trio un redol d'arbres
que sembla fugir del bosc,
o un puig que enarbora,
solitari, tota la solitud
del pla que domina.
I llavors em miro a mi mateix,
no exempt de comprensió,
i torno als homes.



Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,

que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.

                                                           Joan Estruch

El dia que travessem aquell horitzó de Llum,

el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,

el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,

la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc

que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.

S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol

i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud

no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:

l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,

el somni de cada dia i el despertar de la nit,

el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

Vas caminar

                                              Tot dolçament, com si petgés les aigües...
                                                                                                               J. V. Foix



Vas caminar, dolçament, sobre les aigües del meu paisatge,
engany, al tard.
Miratge diürn, paràbola dels déus?
Vora els meandres adormissats del riu
s'estenia daurada mar, remorosa de silencis.
Tatuatge de joncs i d'irreals transparències,
vas ser nucli, origen del poema.


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica, 2017

Poema d'hivern

Planava la temptació de rendir-se
(La guerra bullent. La pressa)
I tu eres a la Rússia,
mirant cada cosa.
Encara que no hi hagués demà.
En el paisatge, pretextos
per distreure el fred i continuar.
Llavors arribà l'hivern,
el febrer és inconstant
i et ve a veure. Vaig mirar dintre meu:
els dies no passen en va.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

Ciutadans

Els ciutadans
també som paisatge
de la ciutat.

Vós, tu i jo
som un, som dos, som tres.
Som un poble, sabeu?



Gil Cabestany, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

Insufla'm llum

Insufla'm llum.
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.



Òscar Palazón, dins,

Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72

Meandres

Vius intensament
com el riu i el vent,
modelant paisatges
del riu de la vida.

La força del clima
et fa remolins,
marmites gegants.

Més tard els meandres
dibuixaran llunes
records de la nit.

Lentament la dansa
segueix els teus passos
i veus com s'acaba
l'amor i el desig.

Arriba la calma,
en l'ample ventall
de la teva vida
i et reben onades
de la mar profunda.



Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

Nova geologia

L'ona còsmica i màgica
va reorganitzar
aquelles fulles mortes
que eren carbó.

Concentrant el carboni,
va sorgir un grafit
que dibuixava les paraules
dintre de nous paisatges.

Agafant fondària i calor
va esdevenir,
com una nova filigrana,
xarxa en l'espai.

Va sorgir del fons de la mar
el diamant pur,
que dia a dia anem polint
posant-hi facetes noves.



Assumpció Forcada. Immunitat. 1990

Pròleg: Jordi Pàmias