Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pau. Mostrar tots els missatges

24 d’abril 2021

No em plau

No em plau, no, no em plau
l'horrible gripau,

que corre de nits
que té els ulls botits.

Dels tolls fondos surt
vell i camacurt,

verdós i arrugat
o xop d'humitat.

Només l'escolteu
per la bona veu

que va repetint
sovint, molt sovint,

un cant greu, profund,
pel dia difunt.

Absolució
de tanta lletjor.

Dins l'aigua dels recs
plena de gemecs

troba pau i cau
l'horrible gripau.


Montserrat Vayreda i Truyol. Amb el sol a la mà : poemes per a infants . Vol. I. 1980

Il·lustracions: Sebastià Congost

23 d’abril 2021

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

28 de març 2021

L'hora de l'alba

Donem-nos la mà,
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Desperta, rosada,
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.

Deixàrem la prada,
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.

Pardals i cardines
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.

Donem-nos la mà
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.



Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

26 de març 2021

Girona

Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.



Miquel Arimany, dins,


La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions: Mercè Huerta

06 de març 2021

hi ha una justícia

... hi ha una justícia més alta que la justícia
de la guerra i és la justícia de la convivència
i de la pau. Aquesta és la teoria política de
Salvador Espriu, no s'esgrimeix d'altra
al llarg de la seva obra.




Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

19 de febrer 2021

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU


Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.


Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

22 de desembre 2020

Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.

Tenim la boca seca.


Narcís Comadira, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

06 de novembre 2020

Pau paraula sense veu

Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.


Sara Alivesi , dins,

20 de setembre 2020

El ciutadà desconegut

     (A JS/07/M/378,
aquest monument de marbre ha estat erigit per l'Estat)


Segons va comprovar l'Institut d'Estadística,
contra ell no hi havia cap queixa oficial,
i els informes destaquen com a característica
que es tractava d'un sant i d'un home com cal
que tot el que feia era per servir la Gran Comunitat.
Sempre va treballar, menys quan va fer el soldat,
a la mateixa fàbrica tant de nit com de dia,
i els empleats n'estaven contents, a Fudge Motors i Cia.
Mai no es va fer veure ni va ser un esquirol:
pagava la quota, segons informa el Sindicat
(la seva fitxa confirma que era un home formal),
i tots deien ーsegons el psicòleg socialー
que era molt popular i li agradava l'alcohol.
Els periodistes diuen que comprava el diari
i llegia els anuncis com un home ordinari.
Les pòlisses indiquen que estava assegurat
i que, d'un hospital, en va sortir curat.
Recerca de Productes i Benestar assevera
que pagava a terminis per al seu bon govern
i tenia de tot, com un home modern: 
gramòfon i una ràdio, també cotxe i nevera.
Afirmen que tocava sempre de peus a terra
i era de l'opinió que sempre se n'espera
ーfavorable a la pau, però anava a la guerraー.
Casat, els seus cinc fills sumà a la població,
un nombre apropiat per a aquella generació.
Sembla que els va donar la millor educació.
¿Era lliure? ¿Era feliç? Això no té cap sentit.
Perquè, en cas contrari, ja ens ho haurien dit.


W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018

Traducció: Marcel Riera
Pròleg: Àlex Susanna

26 de juliol 2020

Una arquitectura

Entremesclar
ser-hi
i desaparèixer
dirigir-me cap on poder ser
sense concentració i sense lleugeresa
sinó com a objecte practicant
que
per accident
serveixi de pau i de trasbals

Corporalment inserta en una
arquitectura
d'obra salvada malenconiosa certa.



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

25 de juliol 2020

Cianur

Oh quin despit, oh quin immens furor
sento pel buit de què vas fer-me hereva!
L'altre tu, mort, m'indigna i em subleva
perquè fingeix no veure el meu enyor.

Oh quin turment, quin vendaval sonor
aquesta guerra amb la mudesa teva,
camp de batalla que no coneix treva
on el record es bat amb el rancor!

La pau, inabastable, va allunyant-se.
Ni tu, callat, ni jo, sense esperança,
podem bastir cap ombra de futur.

Reservaré —enmig de tots els versos—
en un calaix, entre papers dispersos,
com escriví Vinyoli, el cianur.


Carme Guasch, dins,

Poemes de capçalera, 2016

Ed.: Miquel Pujadó

27 de juny 2020

Cançons per a la gent

Deixeu-me fer cançons per a la gent,
cançons per als vells i joves;
cançons que desperten com un crit de guerra,
allà on es canten.

No per a l'estrèpit dels sabres,
ni per a la carnisseria, ni la guerra;
cançons per a commoure els cors dels homes
amb més vida.

Deixeu-me fer cançons per als cansats
per la febre i ànsia de la vida,
fins que els cors es tranquil·litzen
i els fronts aclaparats d'inquietuds se n'obliden.

Deixeu-me cantar per als nens,
abans que els peus no els vagaregen,
dolços himnes d'amor i deures,
per avançar pel camí de la vida.

Cantaria per als pobres i vells,
quan les ombres els enterbolisquen la vista,
de les brillants i assossegades mansions,
on no cau mai la nit.

El nostre món, tan gastat i exhaust,
necessita música, pura i forta,
per a callar el xerric i la discòrdia
de l'aflicció, el dolor i la injustícia.

Música per alleujar les penes,
fins que la guerra i els crims cessen,
i els cors dels homes, entendrits,
envolten el món amb pau.

________________________________

Let me make the songs for the people,
Songs for the old and young;
Songs to stir like a battle-cry
Wherever they are sung.

Not for the clashing of sabres,
For carnage nor for strife;
But songs to thrill the hearts of men
With more abundant life.

Let me make the songs for the weary,
Amid life's fever and fret,
Till hearts shall relax their tension,
And careworn brows forget.

Let me sing for little children,
Before their footsteps stray,
Sweet anthems of love and duty,
To float o'er life's highway.

I would sing for the poor and aged,
When shadows dim their sight;
Of the bright and restful mansions,
Where there shall be no night.

Our world, so worn and weary,
Needs music, pure and strong,
To hush the jangle and discords
Of sorrow, pain, and wrong.

Music to soothe all its sorrow,
Till war and crime shall cease;
And the hearts of men grown tender
Girdle the world with peace.

1895
Frances Ellen Watkins Harper


dins el llibre de poesia:
L'ànima de les negres : poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX, 2005
Tr.: Ángeles Carreres
Ed.: Carme Manuel i Cuenca

13 de juny 2020

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó

09 d’abril 2020

D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut de tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990

07 de febrer 2020

Planeta terra

Hi ha un país
cremat de cendres
molt enllà de les estrelles
on continua una guerra experta
davall abandonada
sereníssima, perfectíssima
Aquest meu país
plora gotes de rosada
Abandona tots els folls
menys un, que menarà el canvi
Allí, per damunt del brogit
un país dolç ornat de pau
espera nostra bellesa

Somriures.



Lionel G. Fogarty, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001
Dir.: Gabriel Planella

24 de gener 2020

L'olor de la pomera

Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.

Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.

I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels

dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.



Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.

14 de desembre 2019

La veritat

Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
                            Lope de Vega



Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...

Sovint alguns li han pregat que tornés:

ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.

I des de llavors que la falsedat

és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.

Diuen que algun dia sentirà pietat

de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.

Mentrestant, l'anem esperant com qui

espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...



Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006

Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta

07 de desembre 2019

Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

Espai Pompeu Fabra - Institut d'Estudis Catalans - Barcelona_PA310146 per Teresa Grau Ros a Flickr
A dalt són els crescuts de cap i espasa ;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.


Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.


Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.


Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no ; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.


Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.


Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.


Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.


I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.


Que cadascú faci en pau la seva basa ;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!



Màrius Sampere, 
Barcelona, 1928




Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44

Pròleg de J. Triadú.
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4






05 de desembre 2019

Fi de jornada

Cada vespre creues l'oest de Londres
quan veus arribar la llum sense ombres;
la llum verdosa que cala els maons,
la llum que canvia els verds dels arbres.

Tornes de treballar en la gramàtica
en què acostumem a ordenar l'aire;
viatges amb llaunes que ens solen dar
la pau de pensa i la pau del ventre.

Al vespre quan parles topen sentits
com arnes contra els llums de neó;
edificis a mig fer i fanals
tentinegen, les voreres cedeixen

i les fulles no creixen sense aigua
ーdius clavant-te la banderilla a la
llengua per encendre el foc de la nit
que escampa el seu regne sense façana.


Jèssica Pujol Duran, dins,


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes
dels Països Catalans. 2013

Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig