Vinc al recer

Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.

De: A Oxford,  II

Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.

Joan Margarit, dins,

Deu poetes d'ara: antologia. 1996

Edició: Dolors Oller

En Bernat de Santa Eugènia, senyor de Pals

                                              «Si mai em perdo, busqueu-me al Pedró de Pals»

                                                       Endreça al Doctor En Jaume Pi i Figueras
                                                                                  i a la seva dilecta esposa

Bernat de Santa Eugènia aquí a Pals,
on en pedres i murs encara brilles,
amb amor i paraules ben senzilles
jo et vull cantar les gestes triomfals.

Dels pirates anares a l'encalç
sembrant la mar de rastres i de quilles,
i per gran rei vas conquerir les illes
de Mallorca, amb gent d'aquests rodals.

Els mariners d'aquesta empordanesa
costa van afrontar la gran empresa
que els sarraïns tragué d'aquells topants.

Des d'aquest mirador tu ens assenyales
les Medes, horitzons, sorrals i cales
que obren solcs de grandesa als catalans!

                                      Pals, 9 d'octubre de 1978

Mercè Sanpons, VDA. de Llopart, dins,

55 poetes d'avui, 1980

La flor de la tàpera

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.

Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

Com la llavor

Com la llavor
                         amagada
al cor de la pedra
així jo estiro
                        de mi mateixa.

Raquel Casas. Estimar Nick Kamen, 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat

Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!

novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Podries ser

Pedra que et gastes
del frec de la gent.
Llamborda del carrer antic,
oblidat testimoni de tots els passos.
Silenciosa mirada de la vida,
escoltada a flaixos.
Coneixedora d'històries, que mai s'han escrit.

___________________________________

Podrías ser


Piedra que te gastas
del roce de la gente.
Adoquín de la calle vieja,
testimonio olvidado de todos los pasos.
Silenciosa mirada de la vida,
a flashes escuchada. Sabedora
de historias que nunca han sido escritas.



Al camí = Por el camino


Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Orlando Guillén
Pr.: Andreu Subirats

Triomf de la vida

                      Into something rich and strange
                        WILLIAM SHAKESPEARE


Vida, tu, ¿d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetllar-te mínima 
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut, 
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?

Llisques damunt del quars,
llum en la llum del nombre,
absorta en els teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!
En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger,
immarcescible llei,
neguit etern, neguit 
de retornar al cristall
mental del pensament.
Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!


(Fragment)


d'Enigma, 1985


Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor, 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana

A frec del banc de vímet

Rodolem
com pedres al sender
fins caure al cor del tàlveg
o al mig del cardassar.

Hem vist néixer tanys
en soques mortes
on el rou perleja.



Eduard Batlle. Registre fòssil, 2018

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

Islàndia

Islàndia,
flor de gel i lava

la llet nodridora dels primers rius
aletejant entre la pedra




Carles Mulet. Naixement d'Islàndia. 2019

Hannah Arendt

El sentit comú
instaurat pels romans
m'ajudi a posar
pedra sobre pedra.



Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009

Jo no camino

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.



De Caure (2011)

Laia Noguera i Clofent, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017, 2019. 2a ed.
Ed.: Montserrat Serra i Arenas

El riu camina

El riu camina
i fa moure les pedres.
Al fons, les fulles.


￣￣￣￣￣￣￣

Toll que reposa.
Hi enfonsa el bec la merla:
l'aigua tremola.



Maria Rosa Roca. Showa, 2003, il. de Vicenç Masdemont

dins,

A l'ombra dels lotus, 2003

Els sabaters degotegen

Els sabaters degotegen 
frenèticament
al rostre del riu.
Somric, plàcida,
acaronant la pell encallida de la pedra,
on queden escrits el temps
i la memòria de les fulles pintades.



De Més digressions d'un marge de riu



Laia Noguera i Clofent. L'oscultor, 2002
Premi Amadeu Oller 2002

SORTIDA DEL SOL

Per fi
he pujat la muntanya
relliscant sovint,
relliscant de vegades a l'herba,
de vegades a la pedra.
Quan he començat
no clarejava encara,
roca i herba,
neu llunyana
voleiaven entorn meu
com fulles de paper deixades anar al vent;
però ara
ha sortit el sol, ha sortit el sol
que ho envolta tot amb un embolcall groguenc.


---

SUNRISE

At last.
I have climbed the mountain,
Slipping often,
Slipping sometimes on grass,
Sometimes on stone.
When I started,
It was not yet dawning,
Rocks and grass,
Distant snow,
Fluttered about me,
Like leaves of paper loose in the wind;
But now,
The sun has risen, the sun has risen,
And bound up all in a binding of yellow.



John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya, 2016
Ed.: Jordi Casanova i Núria Camps

Parla

Parlo d'agrests
ocells        de sols
    que no s'apaguen
    d'inamovibles
    pedres

    de sang
    viva     d'estrelles
    que no cessen.

    Parlo del que impedeix 
    el son.




Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989

Pròleg: Pere Farrés

Dins la llavor

Dins la llavor, latent,
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.

El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Edició: Oriol Izquierdo

Il·lustracions:  Roser Bru

ESPILL

Parla'm com qui parla amb el mar,
així, pausadament viva i assedegada,
abstreta amb els parpells endins de tu mateix,
sigil·losa i nua com la renglera d'àlbers
de la plaça solitària.

                                          Parla'm,
parla'm com qui escolta el pas del temps,
amb paraules d'aigua amerant-me els llavis,
amb la nit que s'atansa cremant-me l'esguard
i l'ombra afigurada d'un món que sé desassossegat i desolat.
És la tarda peregrina el teu semblant,
és l'escull dels instants viscuts el teu recer,
és el brocall del capvespre furtiu la teua silent espera,
és l'onatge del teu cos l'íntim celatge de la terra i l'encara,
els teus ulls, transmutacions on mor la mort,
reflexos on s'afiguren els rostres dels anys
i els camps esbatanats i altius de l'hivern i el dolor.

Parla'm com qui parla amb els dies,
arbreda de les hores i els deserts, mirall
d'aigües i desitjos on ja tot s'esdevé més humà,
més intransferible i insubornable,
pell on es deroga l'amarga compareixença
de tota cosa encara no dita ni viscuda,
cos on respira el vestigi i els dubtes del meu alé
encara encenall, encara foc, encara jaç, encara drap gebrat,
resposta dalmada on sento els signes sotjats
des d'on contemplem les pedres habitades amb voluntat d'àmbits,
els llums encesos de la plaça, les escorrialles
dels homes, el cel ofegat per l'ofici inútil de les cendres.

Parla'm,
              parla'm com qui parla amb el mar i la nit,
tendra riba des d'on em sé i t'escolto,
des d'on la veu em sap i em viu més endins del meu miratge.
Els teus llavis esdevindran, 
                                                        ja per sempre,
pedra viscuda o paisatge.



Llibre de les figuracions, 1993

dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997
Intr., selecció i notes: Josep Palomero

Elogi de la terra

La terra ferma sota el cel reposa

compacta en ella mateixa.

De tant en tant tira enlaire una alosa

(no com la mar que es regira i es queixa;

no com la mar que tota ella s'exalta)

i sols dona al vent el brancatge i les herbes.

L'ira del mar que l'onada fa alta

no la coneixen les planures serves

ni els pics i serres callades i augustes.

La terra acreix dessota brises fines

la corpulència de les fustes

(no com la mar, entre vols de gavines,

que bressa els pals en lleuger pas de dansa)

ben arrelades, adustes i fortes.

Em plau la terra pacient i santa

que a força de treball, de llavors mortes

en treu els branquillons per a complanta

del vent; per a fam, l'espiga;

la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.

La terra ferma, sí, però mai closa,

la terra ferma que sota el cel reposa.

El xiprer contraclaror 1952-1967

Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú