Poesia i paraula

Fa temps, l'amiga i poeta Teresa Pascual em va fer notar
que alguns dels meus llibres s'inicien amb un poema on
es tracta d'un viatge. Si bé al principi em vaig sorprendre,
en pensar-hi, em va semblar natural. Què és la poesia sinó
un viatge a través de, dins, sobre les paraules. Maria-Mercè
Marçal va assenyalar que la paraula grega corresponent a
"trasllat" és, precisament, "metàfora". M'agrada pensar que
en el meu cas aquest sentit és una premonició. Perquè la
meua vida està marcada pels viatges, viatges per l'espai i
viatges per les llengües, més exactament, per les tres
llengües en què puc comunicar-me: el francès, el castellà
i el català.



Anna Montero, dins,

Reduccions: revista de poesia. [s.l.] : Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, 2012 0214-8846 2012:

Núm.: 100 Monogràfic sobre llengua i poesia, p. 289

Un món de poesia

L'App educativa de Joana Raspall.

Bob Dylan no parla: camina

...I quan finalment es llança a escriure,
en pocs anys fa un seguit espectacular
de cançons de poesia forta, amb sentit,
misteri, intenció, belles imatges, el plaer
físic de la llengua, idees noves i metàfores
noves. I una dicció sorprenent, també.
Són cançons en què Dylan, alhora que
controla perfectament els fils de l'art
de la composició, es deixa dur per una
ànsia de lirisme extrem que sembla
que l'hagi de cremar viu, que l'hagi
de convertir en una silueta ballant, 
retallada contra el mar, seguint sempre
més el senyor del tamborí, que potser
no és altre que el mateix Mark Twain.
Les cançons de protesta de seguida
deixen lloc a cançons de pura i dura 
constatació. I sempre, sempre, cançons 
d'amor. I d'antiamor, de les quals és 
també especialista. I cançons que són
novel·les. I més...


Enric Casasses. Bob Dylan no parla: camina. a:
Ara.cat. Suplement arallegim, dissabte, 29-10-2016.

Joan Brossa, entre la paraula i l'objecte

¡què sé jo de l'art que es farà d'aquí a cinquanta anys!.
El que importa és el present, l'art de la nostra època,
les circumstàncies, les característiques, les tècniques
de tota mena que estan al nostre abast i poden ajudar-nos
a ampliar la nostra concepció de la poesia.

Joan Brossa




Fragment extret del pròleg de Jaume Pérez Montaner.


Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

AL CAP DELS ANYS

Amb immortal esplendor 
viuen en tu les coses, poesia.
Te m'has fet transparent
i et miro travessant-te.



Narcís Comadira, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura, 1997. 

Vol. 4, De Maragall als nostres dies, 2a part. P. 1053

Caldrà

Caldrà cercar la poesia fora dels poemes...

Bernat Nadal. El vestit vermell. 2008

La cançó

   La cançó sent l'infinit en l'aire; la pintura, en la terra;
però la poesia, en l'aire i en la terra.
   Perquè les seves paraules tenen sentit que camina i
música que vola.

Obra selecta de Tagore, 1975

Un poema no s'explica

Un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules

no són canviables per unes altres, el seu cant no pot

ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges

que comporta, perquè justament la seva comesa és

dur el lector més enllà d'elles, pel camí d'una veu

insubstituïble.

(Fragment)

Carles Riba. Elegies de Bierville, 1968

Un dia vaig escriure

...
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.


(Fragment del final)



Màrius Sampere. La cançó de la metamorfosi, 1995

Literatura ergòdica

         El teòric nòrdic [Espen Aarseth] insisteix

         a distingir la literatura ergòdica de la trivial,

         entenent aquella com l'experiència literària

         en què el lector ha de fer un treball actiu,

         ha de fer un camí de lectura que no siga

         ni passiu ni obvi.

        (Fragment)

Arts de poeta : poesia i relacions interartístiques, 2007

El noble do

                                     A Ada S. Glickman 

Puix m'heu lliurat, senyora, per amistat fidel,

un llibre de poemes del vell país del Cel,

 me n'aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,

vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 allà seran els versos, al caire d'un safir,

fulloles i brotons moguts per un sospir.

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,

encara vull saber i encara desaprendre.

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.

I perquè passi un signe de mi damunt l'estany,

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa

(on, tota amagadissa, l'eternitat es posa),

 perquè em dibuixi un ròdol -a penes nat, perdut-

en l'aigua del silenci i de la solitud.

Josep Carner. Cor quiet, 1992

Dia de la poesia catalana a Internet

la poesia,

...la poesia, així que és comunicada,
ja és dels altres -i pobra poesia
la que no pot ser dels altres-,
que la completen i hi troben sentits,
relacions noves, moviments inesperats. (OCC3:287).


Carles Riba, dins,

Reduccions, núm. 100, p.215

Pregunta

Món: terbolí d'imatges, rodó calidoscopi,
entre el dia i la nit, el sol i l'ombra;
l'atzar foll i la cega solitud
punyent, com negres busques de rellotge,
ànima endins. Volem salvar-nos,
i l'acció és tan feble! Caminem
esmaperduts, amb un somriure lleu,
i l'amor atenua àrids cantells de por,
còdols amargs, que s'enduu l'aigua... Món:
trama i ordit, secreta veritat
i aparença confusa; llarg silenci
de Déu, en un espai poblat d'enigmes.
Ens salvarà, potser,
la lúcida paraula, que estableix
analogies entre tot? Podem
retrobar l'harmonia en la bellesa
dels mots, quan són, les coses, tan fugisseres? L'illa
del somni i del record, la poesia,
serà l'últim recer, en un món absurd?



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Ritmes clàssics

Afortunadament, se'ns ha conservat bona part
de la poesia llatina, igual que de la grega, amb
els seus versos i, cosa més important, amb els
seus textos.
(...)

Gràcies a elles s'ha desenvolupat durant segles
la literatura occidental, i pel seu mestratge encara
podem escriure amb una certa dignitat; per tant,
és bo que ens iniciem en el seu estudi i les anem
coneixent en detalls tan íntims com el que ara ens
ocupa: l'art de construir versos.

(Fragments)


Jordi Parramon i Blasco. Ritmes clàssics, 1999

Recordes quan et deia:

Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya

alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol

adient per posar a prova aquest consell. Perquè

aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé

perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi

l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per

comprendre el món. No per gaudir-la. O més

ben dit: no tan sols per gaudir-la.

(Fragment)

Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995

La felicitat

Costa reconéixer-la: no té forma,

però si apareix, ho dilata tot!

Gràcia Jiménez. Quadern del vent. 2006

Hi ha dues menes de poetes

Hi ha dues menes de poetes: els qui consideren la poesia 
com una evasió de la vida pròpia i com un moment a part
de la llur activitat moral, i els qui consideren la poesia
inherent a la vida i a l'activitat moral i que fan de la poesia
llur treball i llur ofici i en ella saben veure una grandesa 
i una servitud.

Jo em penso que soc dels darrers. En la poesia he vist la meva
servitud d'obrer de la meva pròpia llengua, esforçant-me per
vèncer-la, per conquistar-la, per fer meus els seus secrets i
les seves possibilitats. I això ha requerit treball de molts
anys i esforç inajornable.

En la poesia he vist també tota la grandesa a la qual jo pugui
aspirar. I no és altra que haver col·laborat amb una aportació
personal al monument d'una llengua i d'una cultura.




Fragment del pròleg.




Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

Quan les paraules ballen

Quan les paraules ballen
vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir
tantes coses que només alguns poetes poden expressar.
Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de
goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que
duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa.

Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa
de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta
i balla i que potser té la vel·leïtat d'embestir alguna paret.
Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent,
a la seva manera també, que la paret que embestirà en el
fons no és més que una altra construcció dels homes i
les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o,
si en voleu més encara, de idees i opinions.

Fragment del pròleg


Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria. 1999

La poesia

Si us l'hagués d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten...




Joan Fuster. Terra en la boca : poemes, 1953